Lorem ipsum dolor sit amet, consectetur adipiscing elit. Ut elit tellus, luctus nec ullamcorper mattis, pulvinar dapibus leo.
ENTREVISTA A TONI GÓMEZ
GRAN TEATRE DEL LICEU
Tres períodes: 1982 i 1983 / 1988 i 1989 / 1991
1. CAP A LA DANSA…
El meu amic Joan Roca i jo, decidim provar sort amb la dansa a Barcelona. Fins el moment (1976), hem viscut a Andorra i treballat en els negocis dels pares respectius. En Joan, a més, amb una forta vocació per la Gemmologia, que acabarà desenvolupant professionalment; i per part meva, en via d’esdevenir professional de la fotografia, amb el laboratori de revelat al magatzem de la botiga dels pares. Tots dos sentíem una vena creativa que costava desenvolupar en la societat andorrana d’aquells moments (1971-1976). La dansa ens temptava perquè reunia aspectes que fins llavors ens calia practicar per separat: cos, ment, esperit, públic, art, creació, etc. Concretament, jo alternava l’activitat creativa del laboratori de fotografia, amb la físicalitat de jugar al rugbi amb l’equip d’Andorra, el VPC Rugbi 15, on jugava de tresquarts ala esquerra.
[Quatre anys després de la nostra arribada a Barcelona, el Joan havia ballat al Ballet Contemporani de Barcelona (BCB), i jo amb Heura cia de Dansa i la Companyia Avelina Argüelles]
2. PRIMERES CLASSES
Gerard Collins. Dansa Contemporània.
Les primeres classes de dansa les vaig prendre a Barcelona amb el Gerard Collins, just acabat el servei militar (1976). Tenien lloc al Club Judo Sant Jordi al carrer Valldonzella. Actualment l’edifici forma part del conjunt de la Casa de la Caritat. Les classes s’impartien a sobre de tatamis instal·lats a la Sala d’Actes o Teatre, avui ocupat pel Centre de Cultura Contemporània de Barcelona.
[Una meravella prendre les classes sota els arcs diafragmàtics i l’ornamentació modernista. Admiràvem el moviment del professor de Kendo Ryo Hiruma amb el sabre, preparant-se al tatami del costat per a impartir la seva classe. Parades, acceleracions, el so del sabre… una dansa formidable!]
Josep Maria Escudero. Dansa Clàssica.
En aquest temps vaig prendre les primeres classes de Dansa Clàssica amb el professor Josep Maria Escudero.
[Em van entusiasmar! M’adonava que a cada classe aprenia un munt!]
Pawel Rouba. Mim i Pantomima. Institut del Teatre (IT)
Mentre, havia entrat a l’Escola de Mim i Pantomima de Pawel Rouba, a l’IT del carrer d’Elisabets, on seguia les classes impressionants del Pawel, la rigorosa acrobàcia de la Irene Rouba, i la tècnica de pantomima clàssica polonesa de Tomaszewski a càrrec de l’Andrej Leparsky, fins completar els dos anys d’aquests estudis.
[Va ser providencial compaginar la dansa amb aquests estudis. l’Acrobàcia em va canviar el cos molt ràpidament, i el Mim i la Pantomima em van obrir a les emocions escèniques. Vaig fer a l’hora les primeres passes en els dos mons, interpretació i dansa!]
“El judici al riure”, Taller de Mim amb els companys que serien Vol Ras
3. EL PAS PEL TEATRE DEL LICEU
El meu pas pel Liceu està agrupat en tres moments, entre les temporades 1982-83 i 1990-91.
Primer contacte. Ballarí a la temporada d’Òpera 1982-1983
Vaig ballar per primer cop al Liceu a la temporada d’Òpera 1982-1983. En aquell moment, portava uns 6 anys de carrera de dansa, i ja havia ballat professionalment, sobretot amb la Companyia D’Avelina Argüelles. Va ser sorprenent trobar-me en un teatre d’aquestes dimensions, i màgic en certs aspectes. L’Assumpció Aiguadé i el Fernando Lizundia dirigien els ballarins, em va agradar conèixer-los. L’experiència va ser força interessant en tant que vaig conèixer el funcionament de les òperes a un gran teatre. Acostumat als grups petits de dansa, em sorprenia aquella quantitat de gent i mitjans darrere el teló.
“La Vestale”,
Va haver-hi una part per la qual no vaig tornar al Liceu les temporades següents. Volia continuar aprenent i millorant en dansa, i la situació no ho afavoria. Per una banda, el tractament que rebia la dansa no era estimulant. Un dels motius era que les coreografies es veien massa sovint afectades per inesperats en arribar a escena. D’altra banda, et podien convocar a qualsevol hora d’un dia per l’altre, i sovint actuàvem tard al vespre. Tot plegat, esdevenia molt difícil compaginar la feina del Liceu amb estudis i altres activitats.
[Una perla d’actitud: quan cridaven els artistes pels altaveus deien amb un to molt respectuós: “Senyora Caballé, a escena”… perfecte, com havia de ser! Però per cridar la dansa, ens etzibaven un “ballet a escena” tan poca solta que no feia pensar que anàvem a fer dansa!…]
[… Justament, el tracte amb Montserrat Caballé era entranyable! Tot sovint ens animava i felicitava. Recordo un “molt bé!”, que ens deia entre bastidors quan sortíem de ballar i ella esperava per entrar a escena. Gràcies! I quina experiència tenir-la a prop quan cantava una ària per a tot el Liceu!]
Segona vivència al Liceu. Aquesta vegada, ballarí per a coreògrafs
Va tenir lloc cinc anys després de la primera etapa, durant els anys 1988 i 1989.
Per una banda, el Teatre del Liceu va fer diversos encàrrecs coreogràfics a Guillermina Coll, que va dur a terme amb els ballarins de Dart Companyia De dansa, incorporant també altres ballarins. Vam ballar a les òperes La Gioconda, Adriana Lecouvreur i Eugene Onieguine, i sobretot, El Llibre Vermell on la dansa tenia una presència molt important.
Durant el mateix període, els coreògrafs Cesc Gelabert i Lydia Azzopardi, van rebre l’encàrrec de coreografiar per a l’òpera Cristòbal Colón, i també van emprar la companyia Dart amb ballarins seus afegits.
Les obres detallades
La Gioconda. Maig de 1988.
Va ser una molt bona experiència: el públic va premiar La dansa de les hores amb un llarg aplaudiment. El Sr. Monjo ens va ajudar a aconseguir uns vestits que faltaven i sabates de mitja punta amb taló, ja que havent-hi rampes, era perillós ballar amb puntes.
“La Gioconda” 1988. Dansa de les hores
[Amb tot, va haver-hi un inesperat a darrera hora: el Director d’orquestra, Uwe Mund, poc abans de l’estrena, va tallar per la meitat l’altra dansa, La Fourlana, amb la coreografia acabada i ben assajada. Una peça de gairebé set minuts, quedava en tres i mig.]
“La Gioconda” 1988. La Fourlana
Llibre Vermell. Estrena mundial. Setembre de 1988
Xavier Benguerel va composar la música contemporània d’aquesta òpera que alternava amb els fragments del cançoner del Llibre Vermell de Montserrat de finals de segle XIV. La companyia Dart ballàvem les peces contemporànies coreografiades per Guillermina Coll: 45 minuts de coreografia, pràcticament sols a l’escenari. Les peces originals antigues eren ballades per l’Esbart de Rubí, i nosaltres vam intervenir en la darrera peça que tancava l’espectacle, ballant conjuntament amb l’esbart. També hi participava el Cor del Liceu.
[Un dels moments màgics de l’obra era quan intervenia l’Escolania de Montserrat, el cor de veus blanques. Entusiasmant!]
A destacar la feina de Josep Maria Espada com a escenògraf, figurinista i Director d’escena, en col·laboració amb la nostra coreògrafa. Recordo les reunions prèvies.
[Gràcies a la bona coordinació que va dur a terme l’Espada de tots els elements de la proposta, el Llibre Vermell ha estat un dels millors espectacles en què he participat. Teníem la sensació de formar part d’una maquinària ben engrassada i precisa. Això treu el millor de tu com a ballarí, i el millor de les possibilitats d’un teatre.]
“El Llibre Vermell” 1988
Cristòbal Colón. Octubre de 1989