Rosario Contreras

*>*: amb nosaltres, Rosario Contreras, coneguda per tothom  com “La  Charo”. Com és que una persona es transforma, descobreix la voluntat de ser ballarí, en una època en la qual no era una professió gaire corrent socialment?

En el meu cas,  l’entorn familiar va ser un ajut.

 

*>*: però no era gaire normal, en l`època de la seva infantesa, que les famílies ajudessin…

Bé, aquí passa una cosa, jo sóc de família d’artistes. La meva mare i la meva tia i el meu oncle, tots, eren del món artístic i el meu pare era empresari, de teatre. Com aquell que diu, jo ja havia nascut a l’escenari i havia estat sempre envoltada de gent artista.  Tots treballaven als Estats Units, la meva mare, “La Mari”, la meva tia “La Juli” i el meu oncle “Antonio el de Bilbao”. Eren molt importants en aquella època i apareixen en les enciclopèdies. Í, és clar, jo sempre he tingut un ambient favorable i ja, des de petita, sempre tenia la sensació que seria ballarina.

Vam viatjar a  Barcelona per venir a veure  la família, amb la intenció de tornar una altra vegada a Amèrica, però ens varem trobar amb  la Guerra Civil i, en ser espanyols, no ens van deixar sortir. No vam tenir més remei que quedar-nos aquí. I va ser llavors quan  jo vaig començar a estudiar “danza española”, tal i com es deia en aquella època, amb el Maestro Reyes*. Però, com que la meva família  havia treballat als Estats Units, em deien que totes les ballarines bones havien estudiat ballet clàssic. Em deien:  “has de tenir una base  solida, i el clàssic t’ho dóna: això és indiscutible”  El senyor Vicente Reyes,  gran mestre de la “danza española”, em va recomanar Joan Magrinyà*, que era una gran personalitat en tots els sentits. Jo no el coneixia,  era molt joveneta, tenia tretze o catorze anys. Efectivament,  vaig ingressar a la seva escola per fer classes de  clàssic perquè  volia reforçar la tècnica de l’espanyol, ja que, en un principi,  era al que jo em volia dedicar. Després,  em va agradar tant el clàssic que vaig fer les dues coses  a fons. Des  del moment  que vaig començar les classes de  clàssic vaig canviar completament ,  i vaig fer un progrés enorme.

 

*>*: Quan dius que vas estudiar a l’escola del Mestre Magrinyà, era ja l’escola del Carrer Petritxol? O sigui, la mateixa que ara podem trobar?

Si. Hi anava cada dia a fer classe i allà hi vaig fer tota la carrera de dansa clàssica. Amb els anys, vaig ingressar al cos de ball del Liceu i vaig arribar a ser solista, acompanyada de la Filo Feliu; totes dues vam començar el mateix dia en la mateixa època.Hi vaig aprendre molt al cos de ball.

 

*>*:  Llavors, quina era la tasca del Sr. Joan Magrinyà  al cos de ball del Gran Teatre del Liceu?

Quan jo el vaig conèixer era el primer ballarí. Junto con María de Ávila, entre paréntesis,  una gran bailarina, lo mejor que he visto. Lo digo porque es la verdad. Yo estaba artísticamente enamorada de lo bien que bailaba esa mujer,  y esto me dio más afición aun a la danza clásica.

 

*>*: Realment tenir una gran ballarina al davant té molt a veure amb la incentivació per estudiar.

Sí, jo crec que sí. Si tu coneixes una persona que té una capacitat artística superior, i tens sentit comú,  procures admirar-la i agafar-ne tot el que puguis. I ho era, una gran ballarina, i encara ara és una gran mestra.

 

*>*: Com era en aquella època un dia de feina al Gran Teatre del Liceu?

En aquell temps  no hi havia les aules que hi ha ara per fer entrenament. Cada dia fèiem classe a  l’estudi del mestre Magrinyà i allà també apreníem les variacions, de fet, ho fèiem tot i després anàvem a l’escenari del Liceu, i assajàvem. De vegades també anàvem a assajar les òperes a les golfes, on el Mestre Cabanes*  feia els decorats, perquè no teníem sala de dansa. No existia.

 

*>*: O sigui,  els ballarins compartien espai amb els decorats?

Si, i després, més tard,  van fer la sala que hi havia a baix… Era una sala molt gran i molt bona, i la vàrem estrenar nosaltres, la Filo Feliu, la Maruja Blanco*, Juan Tena* … En fi, tots, i estàvem contentíssims perquè treballar en aquella sala, era una meravella, tu imagina’t! Els decorats, el cos de ball… abans, allò era un guirigall.

 

*>*: Recordo que aquella aula estava en  un tercer soterrani ! Vull dir que,  tampoc era un gran privilegi…

Comparat amb abans? sí que ho era. Era un avenç molt important. “Era una sala de ball”. Llavors,  és quan el mestre va fundar  Els Ballets de Barcelona*,

Amb Els Ballets de Barcelona vam començar a fer –tournées- . Va ser una època molt llarga, i molt maca. Jo vaig tenir un accident i no vaig poder ballar més. Be, sí que podia ballar, però no com jo volia,  i aleshores vaqig deixar el ballet i em vaig dedicar a l’ensenyament, mentre  Els ballets de Barcelona continuaven. Hi havia molta gent que ballava molt bé, Maria de Àvila,  Maruja Blanco*,  Filo Feliu… tota aquesta gent ballaven “estupendament”…

Llavors va ser quan  el Gran Teatre del Liceu  va proposar a Joan Magrinyà que es quedés com a  coreògraf i mestre del cos de ball del Teatre.

 

*>*: Quan vostè formava part del cos de ball del Liceu, com era la relació entre el cos de ball, el cor, i l’orquestra? Com estava considerat el cos de ball en aquell moment?

Al  ballarí, personalment, crec que se’l tractava  igual que a tothom. O sigui, tothom feia la seva feina. Estava molt ben organitzat. Jo mai vaig tenir cap problema de cap classe. I, a més a més,  com que jo era molt jove i el que volia  era ballar, doncs era “felicíssima”. M’agradava molt. A més, aprens molt veient altres persones que en sabien més que jo. Sempre estava amb els ulls atents, a veure què podia agafar d’aquí i d’allà. Hi havia la temporada de ballet. Venien els grans ballarins i les grans companyies i això t’ensenya molt. Ens  deixaven veure les seves classes, i jo assegudeta, allà. Tu saps com aprenia? Doncs molt, aprenia. Eren gent que tenien una altra mentalitat, una altra cultura, una altra manera de fer les coses. Disciplina, disciplina. L’Alicia Alonso*, era una meravella, l’Alicia Alonso.

 

*>*: Perquè, és clar, tot això vostè tenia l’oportunitat de veure-ho gràcies a estar dins del cos del ballet  del Liceu.

Sí. Jo tenia molta sort, ells venien a casa nostra, I sempre hem tingut les portes obertes del Liceu,  i mai ens van posat pegues, al contrari.

Quan jo vaig entrar a l’Institut del Teatre, com a professora,  tots els professors estàvem interessats  en que la gent de fora vingués a donar classes allà, que no ens tanquéssim només en nosaltres mateixos. S’aprèn sempre, i tant positiu és dir “no faig això perquè no està be” com “faig això perquè està ben fet”.

 

*>*: Ens hem saltat un pas en el seu procés  professional : el moment en què vostè decideix passar de ballarina a  mestre.

Bé, com t’he explicat,  vaig tenir un accident i no podia ballar com jo volia. Jo penso que les coses s’han de fer ben fetes i si no, millor deixar-les. I aleshores com que en Magrinyà ja m’havia donat l’oportunitat d’estudiar pedagogia,  ajudant-lo en les seves classes, em va dir, – perquè no segueixes essent mestra? Em va aconsellar. El mestre, en pau descansi, em va dir “tu fes de mestra, que ho fas molt bé”.

I jo pensava  “no lo se, no lo se. Madre mia! A lo mejor meto la pata“. Ser mestre és tota una reponsabilitat. I ell em va insistir: – Tu no et preocupis que jo t’ajudaré.  I vaig ingressar a l’Institut del Teatre del carrer Elisabets, Vaig entrar, vaig començar, i hi vaig estar quaranta anys treballant.

 

*>*: Com diu? -vaig estar quaranta anys treballant allà.  Quaranta anys!  

De l’any 1948 al 88.

I a més, he treballat a la Comunitat Europea. Organitzaven uns cursos a Château-Louvre[França],  on professors de tot arreu impartien classes de dansa de tota Europa, o sigui  que feien tot  tipus de dansa i, és clar, els faltava la dansa espanyola, i em van proposar que les dones jo. Estaven interessats sobretot en -l’escola bolera-, que és la que té més  atractiu per a ells. Em vaig emportar una neboda meva, que es diu com jo [ Roser Contreras], i que és molt bona ensenyant…bé, ara ja ho ha deixat, ja està retirada.  Ens van contractar per un any i n’hi vam estar vuit. Vuit anys anant-hi cada mes de setembre. Tot un èxit. I ho vam deixar perquè ja estàvem cansades… eren quinze dies…. intensius. . .

 

*>*: Aquests quaranta anys dedicats a l’ensenyament li han donat l’oportunitat de veure el procés en l’ensenyament. M’agradaria  que ens expliqués quins canvis hi veu.

T’explicaré una cosa. En principi,  en una classe de dansa a tothom li agrada “ballar”, però no a tothom li agrada “treballar”. Aquesta és la diferència.

Una persona pot tenir  més o menys condicions, però si té ganes de treballar,  aprendrà. Ara, si  arriba a la classe com dient “vinc per què vull”, o “sé tant que no ho necessito”[ fa servir un to despectiu], aquesta persona, no només es perjudica ella, sinó que perjudica tot l’entorn. Aquesta persona l’has de disciplinar a la classe.  Què és disciplinar? Doncs ensenyar quina ha de ser l’actitud dins de la classe de dansa per poder aprendre.

Encara que siguis la millor ballarina del món, ets una més, i s’ ha d’estar a la classe predisposada a aprendre, igual que els altres. I res més. I aquesta persona que fa això és una veritable professional. Vol saber. Sempre s’aprèn. Hi ha gent a qui no els agrada. En el clàssic, la qüestió del –en dehors  és molt difícil i s’ha de treballar molt. T’has d’esforçar. Però el que és veritat és que la persona a qui li agrada la dansa, a qui li agrada la música, a qui li agrada l’art, potser en comptes de quatre anys en trigarà sis, però arribarà a fer-ho.

Després hi ha una altra cosa. Es diferent que un nen o nena vulgui aprendre a ballar o  que sigui  la mare o el pare el que vulgui que el seu fill o filla aprengui a ballar. Acostuma a passar que, per exemple  tens vint deixebles,  i de vint, només n’hi ha vuit que veritablement treballen com han de treballar. Perquè? Doncs perquè aquests són els que han volgut venir a aprendre a ballar i a ser ballarines o ballarins, i les altres han vingut perquè s’ha posat de moda, o perquè la mamà o el papà s’han assabentat que hi ha una escola oficial on poden aprofitar el temps.

A qui veritablement li agrada el ball, i és intel·ligent, li agrada que el corregeixin, està content que et preocupis de la seva mà i del seu braç… Al qui no li agrada es posa rígid i li molesta tot.

Jo he arribat a fer diferents grups a la classe, les que volien i les que s’enfadaven si les corregia,“aquesta sí, aquesta sí, aquesta no”

Recordo una anècdota. Estava donant una classe i de cop una alumna se’m posa a plorar,  Y le dije, en castellano:

-¿Por qué lloras?

– Porque no me corrige

-¿Y por qué no te corrijo? Porque tú no quieres que te corrija. Cada vez que lo he hecho, te has molestado y yo no quiero sacrificar a nadie. Tú vienes porque quieres. Ahora  reflexiona de aquí a mañana.

Al día siguiente vino con su madre pidiendo explicaciones… -¿A tí qué te gusta más?

– que me corrija!

– Yo he hecho lo que tú me has pedido…

 

*>*: Potser es confon la il·lusió amb la vocació, i d’ aquí venen les decepcions amb  la dansa.

Molt ben analitzat això. És la pura veritat. Quan veuen que hi ha tant de sacrifici!… perquè a la vida, tot, no la dansa, tot, i sobre totes les coses artístiques, és una entrega de la persona; si no és impossible arribar a fer quelcom que valgui la pena, per a tu mateix.

 

*>*: Què han significat el sacrifici i la renúncia per la dansa en el seu cas? Ha hagut de renunciar a moltes coses?

És clar que sí! Sí, perquè són moltes hores, estàs sempre pensant en el que has de fer i ho vols fer ben fet: es duro. Tot el que és artístic és preciós si t’agrada, però és dur. Cal sacrifici, no et regalen res.

 

*>*: Abans em comentaves sobre d’aquella famosa ballarina, que la gent estava dreta, cridant, perquè havia fet un equilibri…

Ah sí, la Tamara Toumanova*. Va venir al Liceu amb el Els Ballets Russos*, va ballar El Quijote. Hi havia un moment en què ella es posava al mig de l’escenari, quieta, com una estàtua sobre la punta, i els ballarins li anaven donant tota la volta,  tota la volta , a poc a poc, i ella no es va moure ni un moment. I la gent, (perquè la gent que venia al Liceu, al menys en aquella època, era un públic que hi entenia),  aplaudia d’aquella manera, amb admiració. No ho pot fer qualsevol persona. I de grans ballarins i grans companyies, en vèiem. Al Liceu hi va haver unes èpoques en què venien companyies magnífiques de tot arreu: americanes, angleses, italianes, alemanyes… Jo allà hi he vist de tot, i he après molt.

 

*>*: I això era gràcies a la gestió que el Liceu feia en aquella època?

Sí, sí.. L’empresa privada del Liceu. Era l’empresari qui posava els diners, i es que veritablement va fomentar la dansa acadèmica.

 

*>*: I un nom a qui agrair aquesta promoció tan gran de la dansa en aquella època?

Pàmies, Pàmies, Pàmies..* Per a mi, sí. Era un home que… donava  molt de valor al ballet, a la dansa acadèmica. Però, molt de valor.

 

*>*: I bé, el Gran Teatre del Liceu també ha fet el seu procés: ha anat canviant de mans. M’agradaria molt saber, després de tot el que ha viscut, la seva opinió sobre la situació actual de la dansa i el Liceu.

Jo, al Liceu, fa molt de temps que no hi vaig. Per ser sincera, no sé com funciona tot això. Ara, parlem de ballet? No tenim res. I quan no hi ha res és perquè no hi ha ningú que s’interessi perquè hi hagi alguna cosa.

Nosaltres hem tingut moltes èpoques, més bones o més dolentes; s’ha fet més bé o s’ha fet més malament, però sempre hi ha hagut persones que s’han interessat perquè això tirés endavant i ara, que jo sàpiga, no hi ha cap ballet oficial.

 

*>*: Però sí que podria opinar sobre el moment en què el Liceu passa de ser privat a ser un consorci, i es decideix que no fa falta un cos de ball. Un error?

Jo crec que és un error en tots els sentits: l’artístic, el laboral i l’econòmic. Perquè hi ha molts ballarins i molta gent a qui li agrada el ballet. El Liceu sempre estava ple de gent.

Jo estic molt allunyada i no puc jutjar res. Però com a espectadora penso que hauríem de poder dir  “nosaltres tenim aquest ballet, que és el nostre, i que ho fa com qualsevol altre teatre d’Europa”,  i poder fer intercanvis, no?

 

*>*: I vostè creu que seguim tenint talent per poder fer una cosa així? A les aules vull dir, amb la gent jove.

Jo crec que sí, que hi ha gent que té molt mèrit, i que té molt valor.  

 

*>*: Em parla sempre de la dansa acadèmica, referint-se a la dansa clàssica, quina opinió en te de la dansa contemporània ?

Bé, en contemporani, jo vaig veure els americans, els italians i els alemany. I era una meravella. Era contemporani, però amb una escola acadèmica clàssica  que et desmaiaves, com ballava aquella gent! Per què no ho podem  fer això nosaltres?

 

*>*: I, segons vostè, on podríem buscar l’arrel del trencament d’aquest procés de la dansa clàssica aquí en el nostre país, a Catalunya?

No li ho puc dir, ho sento molt, però si que li puc assegurar que, quan jo ballava, Catalunya era a “primera fila”.

A la vida, si hi ha la voluntat de les persones, tot es pot fer. Com a espectadora, em poso a la platea i m’agrada veure un espectacle de dansa com Déu mana, i això necessita una gent que l’organitzi, que li doni suport. Tot tipus de dansa ben feta és maca. Tot, si es fa ben fet.

Jo recordo que abans, al Palau de la Música es feien molts recitals de ballet. Jo he fet moltes coses amb el Magrinyà, moltíssimes. Llogàvem el teatre, i estava ple fins a dalt, i era fantàstic. Jo crec que sempre, per fer una cosa has de tenir valor, llançar-te de cap i dir “vaig a fer això a veure què surt”. Si no, no faríem res. Hi hauria d’haver alguna persona o algunes persones que diguessin “doncs s’ha acabat. Ara començarem, encara que sigui pel principi, però ho farem”. I jo crec que el Liceu, com totes les òperes d’Europa, ha de tenir un cos de ball fix com el que ha tingut tota la vida.

 

*>*: Doncs moltes gràcies a Rosario Contreras, Charo per a tothom.

Moltes gràcies per tot. Jo he parlat amb el meu cor lo que sento, lo que penso i lo que he viscut. Segur que ens hem deixat moltes coses al tinter. En podríem estar parlant tres dies seguits…

Són molts anys… moltes gràcies i que vagi molt be.

 

*Entrevista realitzada el 17 de gener del 2008.

 

***jo crec que  el que s’ha  de tenir són tres coses: el cos que és l’ instrument, i això  ho tens o no ho tens; després, musicalitat i una gran capacitat intel·lectual. Si no es tenen aquestes tres coses, arribar a ser una bona ballarina, és impossible.

 

Margarita Cabero Moré


caberomore@gmail.com