Maria de Avila

*>*: Moltes gràcies per rebre’m a casa seva.

Per mi és un gust molt gran.

 

*>*: M’agradaria que recordéssim el temps de quan era petita, de quan vostè va entrar al Liceu, el mestre Magrinyà* i la seva pròpia tasca professional posterior.

Tot ha estat molt simple i molt entranyable.

 

*>*: per què ballarina Maria?

Perquè des de petita m’agradava ballar. Jo no sabia el que era el ball, però ballava, jo em movia i… quan vaig veure ballar vaig dir: això és lo meu. El ball ha estat per a mi una cosa imprescindible a la vida. Vaig aconseguir ser ballarina i això que al principi, a la família no els feia molta gràcia. Em deien que hi havia altres coses que podia fer. Però jo era un cap gros, i com que ho volia, doncs deia “va, va…” I t’acaben per dir que sí. I jo, al final, vaig ballar.

Pauleta Pàmies* del Teatre del Liceu va ser la meva primera mestra. Ella em va ensenyar tot l’elemental, i després vaig estudiar amb el senyor Sacha Goudine*, que era un mestre rus, que vivia a Barcelona. I ell em va anar formant com a ballarina. Era un bon professor i em donava classes particulars. Després, la meva família em va posar un estudi al carrer Sant Pau, per tal que jo pogués treballar millor.

 

*>*: Els va convèncer?

Sí. Jo puc ser una persona molt tossuda, saps? I de petita, sembla que encara més!

LOLA : tu tía ndida, tu madrina, la hermana de tu abuela, compró el estudio porque tu família no quería que bailaras y de esta manera no pudieron oponerse. Y Pauleta Pàmies era la profesora. Pero la dueña era la tía ndida.

La família primer no volia que ballés, però després van veure que no hi havia més remei i em van ajudar tan com van poder.

*>*: Em sembla que ha arribat el moment de presentar a qui ens acompanya, perquè estem en família. Està amb nosaltres la seva filla, la Sra. Lola Sánchez de Ávila, ballarina i mestre reconeguda per tota la professió, aquí , i a la resta del món. Ella ens està ajudant a fer memòria de la història i de tot el que ha estat la seva mare en el món de la dansa. I , a l’altre costat, una persona que jo no m’esperava i que és una grata sorpresa: la Sr. Cristina Miñana , primera alumna de María de Ávila a l’estudi de Saragossa, i després una gran professional de la dansa, que també col·labora, honorant a la seva mestre.

 

*>*:… estàvem en que li van muntar un estudi.

Jo anava a classes particulars i a tot arreu on podia aprendre. Anava amunt i avall mirant què…

 

*>*: I quan va ser que va conèixer al mestre Magrinyà?

Doncs quan vaig anar a ballar a nivell professional, ens vam ajuntar treballant al mateix lloc.

 

*>*: Va ser amb els Ballets de Barcelona*?

Els Ballets de Barcelona va ser molt després.

El Joan Magrinyà i jo no érem una parella establerta tot i que ens agradava ballar junts, només coincidíem en els mateixos espectacles. Ell ballava pel seu compte i jo pel meu. De vegades ens ajuntàvem i anava molt be.

És que Barcelona no es tan gran com tot això, i amb la gent que ballava era inevitable que ens trobéssim en algun moment. I sempre ens vam portar molt bé. Vam ballar junts al Liceu.

 

*>*: I com va ser que van entrar al Liceu tots dos a l’hora?

Perquè tots dos ballàvem bé, i es va donar el cas que al Liceu necessitaven ballarins i mira… Era fàcil. La Pauleta Pàmies. Ella va ser la que ens va introduir

*>*: tinc entès que el mestre va estar al Liceu com a coreògraf quan la senyora Pauleta Pàmies se’n va anar, o potser van treballar tots dos junts?

Quan jo vaig ballar al Liceu, la Pauleta era la mestra i el Magrinyà era ballarí. Ells tenien la seva carrera i jo la meva.

 

*>*: La Sra. Pauleta Pàmies, quan es retira del Liceu?

Va ser-hi tota la vida. M’imagino que va arribar un moment, que jo ara no recordo, que devia dir: “estic cansada”. Però va durar molt. Tenia molts anys, i era tot un caràcter.

 

*>*: vostè entra com a ballarina i acaba sent l’estrella. Com va ser això?

Doncs amb la Sra. Pauleta Pàmies. Els seus alumnes passaven al Liceu si els necessitaven. Llavors, jo vaig passar com una més a treballar a l’òpera o en el ballet o en el que fes falta. M’ho vaig prendre seriosament des del primer moment.

 

*>*: Quin repertori ballava?

Fèiem de tot. Segons les temporades i segons l’empresari.

 

*>*: Quants anys va estar treballant al Teatre del Liceu?

Molt de temps. Era una nena molt joveneta quan vaig entrar la primera vegada… potser en tenia 13.

 

LOLA: Menos quizàs, porque tú hacías los negritos de Aida, y esta coreografia era para niñas pequeñas.

MARIA: Sí.

 

*>*: I qui muntava les coreografies?

Bé, no era sempre el mateix. La Sra. Pauleta Pàmies i d’altres persones que l’ajudaven, alumnes avantatjades o que en sabien , o ballarins que ja eren una mica grans. Els negritos… els sabia tothom. Ens el sabíem de memòria!

 

*>*: I segur que podria ballar-los ara.

Doncs gairebé. Sí, quan ets tan jovenet i és una cosa tan important per tu, doncs ja et queda gravada. Jo m’ho he passat sempre molt bé. Hi havia moltes ganes de fer-ho tot, i els que entràvem de nou en teníem moltes més. Quan tothom vol el mateix, es fa més ràpidament. És fàcil. Treballàvem molt. Tot el dia. Si tenies una estona lliure et posaves a practicar el que no t’havia sortit tan bé la vegada anterior. És que ens agradava.

 

*>*: I l’època del Liceu com la recorda?

Jo, molt bé, encantada de la vida. Perquè era el que volia, jo volia ballar, i poder-ho fer en un teatre com el Liceu, per mi, era la glòria. Era feliç. Jo no vaig passar penes, al contrari, treballava molt perquè no era una cosa que em sortís de seguida. Jo, sempre encantada. Ara hi tornaria!

 

*>*: Sí? De debò? Encara hi tornaria?

Si nasqués una altra vegada, hi tornaria. Sí. Sí, perquè he fet la feina que a mi m’ha agradat.

 

*>*: I com va ser que un dia determinat la María decideix marxar del Liceu?

Jo no vaig marxar del Liceu, és que la vida, és la vida. Havia estat molts anys al Liceu. Em vaig casar i vaig estar una temporada sense ballar.

 

*>*: devia ser una decisió difícil ?

No, perquè jo treballava a casa, a l’estudi. No és que no ballés, és que no ballava a l’escena.

 

LOLA: Pero antes de dejar el Liceo estuviste bailando con Els Ballets de Barcelona y viajabais por toda España. Después viniste a Zaragoza y conociste a tu marido y fué entonces cuando te casaste.

 

*>*: expliqui’ns alguna cosa dels Ballets de Barcelona si li plau, en aquells moments era la única companyia de ballet que existia a Espanya, oi?

Jo hi havia ballat. Sí, l’única d’Espanya i era molt fluixeta.

 

*>*: quan diu que era molt fluixeta a què es refereix exactament?  

Que no era una gran companyia, no tenia la força d’una companyia interessant. No va tenir un bon començament.

 

*>*: perquè la gent no estava prou preparada, perquè no hi havia pressupost…?

Per tot. Una mica de cada cosa. Clar, no es podia fer de sobte la gran companyia. Estàvem tots creixent. Creixia tot. I és clar, anava a poc a poc.

 

*>*: Va ser una companyia humil, per tant…

No podia ser d’una altra manera, hagués estat una equivocació molt gran i ens hauríem enfonsat. Llavors no teníem res de res. Ballàvem perquè ballàvem i ho fèiem amb una categoria suficient perquè la gent anés al teatre i sortís contenta. Era així. Així de simple.

 

*>*: Si hagués de mesurar la qualitat de la interpretació d’aquella època…

En aquella època hi havia una interpretació molt bona. Tothom treballava bé i érem capaços de ballar totes les coreografies. I no venia ningú de fora per fer-nos-ho, érem nosaltres!

 

*>*: O sigui que de fet, la qualitat dels ballets era molt bona per l’època.

 

CRISTINA: Yo recuerdo los Ballets de Barcelona con Lola [ es refereix a Maria de Àvila, tal i com li diuen els amics i familiars] y Joan Magrinyà como una maravilla, de verdad. Vinisteis a Zaragoza y bailasteis Los Tapices de Goya* y eso no lo olvidaré mientras viva. Els Ballets de Barcelona eran muy buenos. ¡Qué impresión! Mi padre tenía un teatro aquí en Zaragoza y se lo ofrecía para ensayar en el escenario. Allí estaba yo absorbiendo todos los ensayos. Eran maravillosos . Maria, que bailaba tan divinamente y Juan.. qué recuerdos.

MARIA: Ya no me acordaba….¡Qué bonito! La veritat és que s’obliden moltes coses, però és cert que amb Els Ballets de Barcelona vam treballar molt, vam fer moltes coses. Quina pena que no ho haguèssim pogut conservar.

 

*>*: Sí, aquesta és la pena, que no hi hagués en aquella època cap medi per poder gravar-ho.

Potser ens sorprendríem una mica.

 

*>*: En quin aspecte ens sorprendríem?

Potser ens veuríem molt millor del que recordem.

 

*>*: Vostè creu que va ser important per Espanya que existissin Els Ballets de Barcelona?

Sí, però hauria d’haver existit amb més força. Perquè tenia possibilitats per ser més i no ho va ser.

 

*>*: per què creu que no van tenir aquesta força per seguir?

Perquè darrera d’aquesta gent que treballa hi ha una gent que aguanta i sustenta i això no ho tenia. Els ballarins, sols, no poden fer res. Poden ballar, però hi ha moltes coses darrera d’una companyia que necessiten força i diners. Per fer això es necessita un poder al darrere.

 

*>*: Potser el Mestre Magrinyà no va ser prou fort per empènyer a la resta?

No, ni el mestre Magrinyà ni jo tampoc.

 

*>*: l’època del Liceu va marcar molt la seva vida?

El Liceu va marcar la meva vida per sempre, des de petita.

 

CRISTINA: De pequeñita, veía y escuchaba la ópera en un palco, sola. Si no bailaba, igualmente iba a ver todas las óperas. Porque la ópera le ha gustado siempre muchísimo.

MARIA: M’he passat més hores de la meva vida al Teatre, que a casa . Mirant, observant, copiant, passant-ho bé.

 

*>*: Maria, la vida la va portar a Saragossa a causa de l’amor?

 

CRISTINA: Con los Ballets de Barcelona vino a Zaragoza y estaba José. Se enamoraron y se casaron, esa fue la razón por la que dejó la danza y nació Lolita. José María era el director de la fábrica de cementos. Un chico extraordinario, profesor de química. Y se establecieron aquí en Zaragoza.

MARIA: I ja em vaig quedar enganxada aquí. Molt feliç.

 

*>*: I va ser quan es va casar que va deixar definitivament de ballar?

Sí, però de ballar a l’escenari. Però a casa no, perquè tenia un estudi. Allà on fos hi havia un estudi per mi. I si nó me’l buscava. Una de les habitacions de casa, la que fos, era per mi.

 

*>*: I va tenir l’ajut del seu marit.

Sí. El meu marit era el que m’ho pagava tot. I ho aguantava tot. i jo seguia ballant.

 

*>*: Què vol dir aguantava?

Aguantava, doncs perquè potser li hagués agradat una vida més familiar, però jo sempre estava ballant. Sempre he necessitat un estudi per a poder treballar.

 

*>*: Llavors és quan va començar la seva escola aquí a Saragossa.

MARIA: Si, però no recordo be l’any.

 

LOLA: Madre, en 1953 abriste tu estudio en Zaragoza.

 

*>*: Quants anys, María!

 

LOLA: Pues fíjate, hasta ahora, y sigue funcionando.

MARIA: Jo tinc aquí un estudi que… [ ho diu expressant satisfacció]

 

CRISTINA: Una fábrica de bailarines!

MARIA: I estan tots per tot arreu. D’alguns, ja ni me’n recordo.

 

*>*: Què li demanes a un estudiant de dansa?

Vocació, ganes de treballar i posar-se dins del paper. No ara sí, ara no, ara em fa mal aquí, ara em fa mal allà… No. Vols ballar? Doncs a ballar i a treballar.

 

*>*: És més important la vocació que les condicions físiques?

Per mi la vocació és més important. Les condicions físiques, depèn , perquè si no tens massa condicions per ballar és molt difícil….. però… encara així, potser la força de voluntat podria fer alguna cosa. Si es vol ballar , la vocació és molt important perquè el treball és molt dur. Ara, si t’agrada i treballes, el cos canvia. Sembla mentida però el cos canvia, s’estira l’esquena, s’allarguen les cames…

 

*>*: María, ets una professora molt exigent?

Jo sí, però tenint en compte que hi ha dos cantons. Hi ha la persona que balla perquè li agrada i vol arribar a ballar, i hi ha la persona que balla perquè fa un exercici com podria fer un altre esport. Hi ha diferència. No pots tractar a tothom igual, pots treballar d’una forma o d’una altra. Pots ser més suau, fer-ho més agradable, segons sigui el més adequat pel seu cos. Has d’estudiar a l’alumna, i si ho té tot bé, a treballar.

 

*>*: L’estudi de la María de Ávila té la fama  que quan entres no surts en tot el dia. Matí, tarda i nit.

Nooo!, això és perquè volen! Si ho volen fer doncs mira, jo encantada. Jo ho penso per mi, quan vaig començar no hauria sortit mai de l’estudi. Havia de sortir a la força per menjar, però per mi, m’hauria quedat tot el dia. És la vocació, una vocació absoluta.

 

*>*: María, orgullosa dels seus alumnes? Dels alumnes que han triomfat i dels alumnes que no han triomfat tant?

Jo me’ls estimo a tots, perquè n’hi ha alguns que no han arribat allà on ells volien i on volia jo, però, hi han posat tot el seu cor i la seva ànima per fer-ho, i això ho respecto molt. Perquè encara que no s’hagin dedicat a ballar, han pogut posar la seva esquena bé, i el seu cos bé, i se senten més segurs de si mateixos; això per mi, ja val.

 

*>*: vostè ha fet la seva vida professional aquí a Espanya, no va voler sortir mai a l’estranger?

No, perquè jo he tingut una vida privada, també. He tingut l’estudi sempre obert, el ball sempre ha estat amb mi. No he treballat per estar a l’escena, a mi l’escena no em feia tan goig com el ball en si. He pogut fer ballarins i ballarines i que ballin i que els contractin, i com que he fet sempre el que m’ha agradat… Ho he fet sense cap obligació, perquè jo ho he volgut, doncs clar, per mi la vida ha estat molt bé.

*>*: Llavors la dansa ha estat més un món intern propi, de satisfacció personal, que no pas una necessitat d’expressió cap als altres?

Cap als altres no. Per mi és ballar, ballar i ballar. La meva vida és ballar i ho faig amb gust i no m’avorreixo per res.

 

CRISTINA: ¿Tú sabes que tuvo una compañía de niñas? Se llamaba Joven ballet de Maria de Ávila Bailaban por todos los sitios. Llegó a ser solida i estable, pero no la ayudaron y la tuvo que deshacer. Era una maravilla como bailaban todas las niñas.

 

*>*:María, què en penses que a Barcelona no hi hagi una companyia de ballet?

Hi he pensat moltes vegades. Em sembla mentida, no m’ho puc creure. No puc creure que en una ciutat com Barcelona… jo sóc catalana i he nascut a Barcelona. Com pot haver-hi aquesta falta de criteri? No s’ajuda a la dansa. Amb una mica d’ajut s’hagués pogut fer tant! Perquè de talent n’hi ha. Però si no hi ha l’ajut, aquest talent…

 

*>*: Per a ser justos, sí que s’ha de dir que a Catalunya hi va haver, als anys 1970s/80s una gran explossió de la dansa contemporània amb ajudes considerables…

Contemporani? Hem de tenir ballet, no contemporani! Si és contemporani jo ja em dono de baixa.

Primer una ballarina ha d’estudiar el que ha d’estudiar i després fas dansa moderna, dansa antiga, el que vulguis… I d’aquí surt tot, fins i tot les sevillanes, si vols. Però primer el ballet.

 

*>*: Què demanaria per Catalunya?

Per Catalunya? Jo per Catalunya ho demanaria tot. Primer, voluntat. Després una mica de diners i després una mica de suport, més que de diners és el suport. I que hi hagués ganes de fer alguna cosa, il·lusió…

CRISTINA: ¿Cómo es que en Europa, Francia, Alemania, Inglaterra, en tantas ciudades tienen compañías maravillosas y aquí qué pasa?

 

MARIA: Però es que a més a més, aquí hi ha més talent que en totes aquestes ciutats… perquè el talent el tenim innat.

 

CRISTINA: claro, la mayoría de esas compañías están llenas de bailarines españoles.

 

*>*: Què li diria a un nen/nena que estigués començant a aprendre a ballar i es volgués dedicar a la dansa clàssica?

Li desitjaria bona sort i que es poses a treballar com una boja, i a passar-s’ho bé. A mi, ara, m’agradaria ser un altre cop petiteta… i començar una altra vegada. Amb l’experiència, ja seria massa!

 

*>*: Una altra etapa molt important, María de Ávila i la relació amb les dues companyies nacionals de dansa.

Sí, les dos al mateix temps, la de Clàssic i la d’espanyol.

 

*>*: Va ser una època feliç? Va ser una època de molta feina?

LOLA: Fue una época de mucho trabajo pero muy difícil porque murió su marido.

MARIA: Va ser una época molt dolenta per mi. És va morir el meu marit, que era una persona maravellosa, ens enteníem fantàsticament be, i, em vaig enfonsar.

 

LOLA: Sin embargo, fue una época muy bonita artísticamente, al mismo tiempo que muy difícil. Durante su dirección las dos compañías actuaron en el Liceo.

 

MARIA: De eso, casi que no me acordaba.

 

LOLA: Yo lo viví de cerca porque cuando a ella la nombraron directora del ballet yo ya estaba dentro desde hacía tiempo, y cuando ella se marchó , yo también me fuí.

 

CRISTINA: Y a Lola, la contrataron como directora de la compañía de Ballet de San Francisco. Es muy famosa fuera de España.

 

*>*: Així que el procés profesional de María de Ávila culmina amb la seva filla.

Ella es molt millor que jo. Sens dubte.

 

*>*: D’això es tracta no? Que els fills siguin millors.

Ella ha tingut un principi més sòlid, perquè ja havia vist i savia moltes coses abans de començar a fer la primera classe. I després ha treballat molt per tot arreu. Si al nostre país hi hagués diners i suport, ella podría fer una companyia de dansa.

 

*>*: Cuéntanos Cristina.

CRISTINA: yo quisiera decir, primero como alumna i después como ayudante de Maria en su escuela, que si hay algo que nos inculca es el trabajo, la seriedad y el tesón. Y toda esa cosa que ella tiene, nos la ha pasado, a mí por lo menos me lo ha transmitido. Una maravilla. Cuando ya estaba preparada para poder bailar profesionalmente, me mandó al Liceo. Yo llegué en la época de Aurora Pons. Hice dos temporadas en el Liceo. Con el primer cheque, me estalló la cabeza… además de bailar me pagaban! no lo podía creer! Yo quería bailar, solo bailar, aunque fuera gratis. Bueno, pues después de dos temporadas, Maria me dice:

-“Yo ya te he enseñado todo lo que he podido”

I como buena maestra me mandó a París. Allí estuve en los estudios Baker* estudiando con Nora Kiss*, una profesora maravillosa. En verdad, mi sueño era poder bailar un día con la Compañía del Marqués de Cuevas*. Pués, resulta que, mientras yo estava en Paris, en esta compañia estaban buscando bailarines. Dio la casualidad que me vieron en la clase y me preguntaron si al día siguiente no me importaría ir a la Salle Pleyel* a pasar una audición. Esa noche, como es natural, no dormí de tantos nervios. Hice la clase junto a todas las estrellas, Hightower*, Golobin*, Skouratoff*, ahí estaba toda la plana, no me lo podía creer! Les gusté y me cogieron para formar parte de la compañía… allí en París, tomándome un café, creo que me estalló el corazón! Y todo se lo debo a ella. Esta señora me dio toda la carrera gratis. No consintió que le pagásemos ni una clase, ni media. Nunca se lo podré agradecer suficiente.

 

MARIA: Si no teníen diners, i a mi no em costava res, i a sobre m’agradava molt, i a més a més me l’estimo molt, doncs, res d’agraïment. Aquestes coses son normals, s’han de fer. Surten del cor i és així. S’ha d’ajudar als altres, perquè si no, no et sens bé, et sens amb el cor encongit.

 

CRISTINA: Esto que hiciste conmigo lo has hecho con mucha gente.

Si ve una vocación o tesón con ganas de bailar, ella se vuelca. Hay una relación entre maestra y discípulo que se siente en la piel.

MARIA: Vamos a dejarlo en que la vida es bella y el baile es precioso.

 

*>*: Moltes gràcies, María. Ha estat un plaer poder parlar amb tu i compartir aquests espais, saber de la teva vida.

Ja saps on tens casa teva.

 

*>*: muchas gracias, también a Lola de Ávila y a Cristina Miñana por habernos acompañado.

Lola de Ávila i Cristina Miñana: encantadas de estar aquí.

 

 

…. Con Els Ballets de Barcelona fue una época que casi tocábamos el cielo con las manos, y nos lo quitaron.

Maria de Àvila.

 

*entrevista realitzada el 18 de març de 2008

 

Margarita Cabero Moré


caberomore@gmail.com