Assumpció Petit, Mari Barbeyro, Anna Ortiz i Rita Bascompte

*>*: amb nosaltres quatre exballarines del Gran Teatre del Liceu:  Mari Barbeiro, Assumpció Petit, Anna Ortiz i  Rita Bascompte.

Aleshores, primera pregunta,  Per què vàreu decidir ser ballarines? Per exemple, Mari Barbeiro, l’escoltem :

Home, la veritat és que molt bé no se sap. El que sí que recordo és que anava a un col·legi on hi havia una nena que ballava. Era una nena que després va estar al Liceu, la Laura Ferrer. I ballava molt malament, per cert,  però a mi em semblava que era meravellosa. Jo pensava: oh! jo vull ser com aquesta nena. I,  ho vaig voler  provar. A casa meva em van dir: Està be, hi aniràs, però ho provaràs només un mes, perquè no volem pas que siguis ballarina i, a més, tampoc és una cosa que nosaltres puguem costejar. Un mes i prou”. I vaig anar, a unes classes que feia a l’estiu el mestre Magriñá*. Jo tenia onze anys. Vaig fer classes durant aquell mes i aleshores el mestre va dir:  -No, no. Aquesta nena té possibilitats per ballar i, per tant, hauria de seguir. I així vaig començar. Al meu pare se li va amagar durant molt de temps. I la mare, com que en el fons totes hem ballat perquè gairebé segur que a totes les mares els hauria agradat ballar, , anava enganyat i el pare es feia l’enganyat, perquè jo crec que ho sabia però feia veure que no, fins que no va tenir més remei que acceptar-ho. És clar.

Va ser molt curiós perquè, a la meva classe hi havia l’Antoñita Barrera,la Marisún [ nom carinyós que es feia servir per Assumpció Aguadé],  Miguel Navarro, tots els primers ballarins. Jo no sabia res, però només hi podia anar a aquella hora i  en aquelles classes feia el paperina, però, bé, el mestre deuria pensar: – aquesta noia, tot i que ara no sap  res, però algun dia  s’espavilarà. i aleshores em va dir:  -Mira, ara a l’octubre, comencen el curs a l’Institut del Teatre. Les places ja estan ocupades, però jo parlaré amb el senyor Guillem Díaz-Plaja*, que era el director de l’Institut i t’apuntaré amb bolígraf al final de la llista. D’aquesta manera vaig començar a estudiar en serio i anava als dos llocs, a l’estudi del mestre i a l’Institut.

 

*>*: Explica’ns tu Assumpció

Jo als set anys. Un dia estava en una perruqueria petiteta a la que anàvem sempre la meva mare i jo i mentre la pentinaven a ella, amb els rul·los i tot allò, jo feia el tonto ballant  i el perruquer deia: -I aquesta nena, que mona! Doncs mira, aquí al costat hi ha una acadèmia de ballet, i la professora  ens ve a pentinar aquí. I per què no ho miren?  I des d’aquell dia  jo no parava de insistir: -Mamà, mamà, i, tant mamà, mamà, que al final m’hi van portar. La professora es deia Alicia Calado. Aleshores, és clar, el mateix que diu la Mari: el meu pare, ni saber-ho. Però com que  sembla que sí que ho feia bé, va arribar un moment en què es va haver de dir a casa. Mare de déu! Per poc no vam sortir per la finestra ma mare i jo…! Però, bé, vam fer un primer festival i el meu pare va venir a veure-ho,  i li va agradar. Amb l’Alicia Calado hi vaig estar fins als setze o disset anys. Pobre Alicia Calado. Ho sento molt, però allà hi vaig perdre el temps,  molts anys. A l’escola de l’Alicia vaig conèixer a la Carme Cavaller, que també anava a l’estudi del mestre. Un dia, el meu pare em va dir:  tu vols ballar? Però de debò, eh?, i naturalment jo li vaig dir que era el que jo volia,  i aleshores em van portar a l’estudi del  mestre Magriñá. Em va fer una prova i als tres mesos ja vaig entrar al Liceu. A L’Institut  no vaig poder entrar, perquè jo ja tenia divuit anys. Vaig estar tres anys de cos de ball i als tres anys vaig entrar de solista. I em vaig fer allà. Ballar, ballar, ballar. I vaig ballar.

 

*>*: Gracies Mari,  ara l’Anna.

Jo penso que això de ser ballarina és un sentiment que es té i que no se sap. És una cosa que portes a dins. Jo he estat la petita de dues germanes i sempre estava ballant, sempre. Jo recordo que vaig veure una pel·lícula, Las zapatillas rojas*, des de llavors, jo sempre tenia les sabates esparracades. Les meves germanes deien: Per què no la portes,  mamà? No veus com balla? No veus la gràcia que té? I aleshores la meva mare es va decidir, però també d’amagat del meu pare, això que a casa meva els agradava moltíssim el folklore, l’òpera, sobretot al meu pare li encantava. La meva mare va dir : doncs si ha de fer ballet anirà a la millor acadèmia, i em va portar a l’estudi de Joan Magriñá, al carrer Petritxol. Recordo que jo tenia vuit anys. Em van fer una tuniqueta blanca amb tot de pleguets i també em van posar en una classe on les nenes ja sabien ballar. Jo tampoc sabia res. M’hi portava la meva mare sempre i aleshores  Magriñá  li va dir que tenia moltes qualitats i vaig començar.

 

*>*: com ho fèieu per amagar-ho?

Jo era molt petitona, i com que era una estona dins de les hores normals de classe i només tres dies a la setmana, doncs es podia amagar.  I així de mica en mica fins que també es vaig fer el primer festival i es va descobrir tot. Físicament jo sempre he estat bastant grandeta, i molt esvelta.  Aleshores de seguida em van posar de –meritòria- al Liceu. A fer paperets,

 

*>*: Potser de noi? Ho dic per l’alçada, ja que en aquella època era el recurs per la mancança de nois que hi havia.

No, no. Jo sempre he fet de noia. Aleshores, quan el meu pare, que era un amant de l’òpera, se’n va assabentar, va quedar d’allò més encantat. La nena treballava al Liceu! També vaig entrar a l’Institut, perquè  Magriñá  de seguida em va dir: -A l’Institut del Teatre!. Aixì que  vaig fer l’Institut molt joveneta.

 

*>*: Digues Rita. Et toca.

Jo tenia unes idees diferents. La meva mare sempre havia estat una dona molt avançada per l’època, tenia molta cultura, i entre diverses arts li encantava la dansa. Aleshores, el que passava amb moltes mares d’aquell temps era que pensaven: el que jo no vaig poder fer, que ho faci la meva filla. Així que la  mare ve un dia  i em pregunta: Nena, tu voldries ballar? I jo que li responc: Doncs, sí. – I Voldries fer música? – doncs també.

Jo anava a col·legi de les monges Dominiques de l’Anunciata,al  mateix carrer Elisabets on estava situat l’Institut del Teatre . Vaig començar a l’Institut als onze anys aproximadament sense haver trepitjat cap escola abans. Directament. Vaig fer la prova d’ingrés que feien,  només depenia de com et col·locaves en una posició de ballet i decidien: aquesta serveix, aquesta no. Hi havia un jurat, del qual un d’ells era, lògicament, Joan Magriñá.  També hi havia  Charo Contreras, a qui després vaig tenir de professora dins  l’Institut. També teníem un professor de català que es deia Saldívar*, el mateix senyor Saldívar em va dir: -Podries dedicar-t’hi una mica més a fons. I aleshores va ser quan el mestre em va proposar  d’anar al seu estudi del carrer Petrixol. –Oh,  és que jo estudio.  Aquest era el meu problema. Jo estava fent batxillerat i i quan hi havia exàmens importants l’escola bàsica passava al davant de la dansa, perquè al meu pare no és que no li agradés que fes dansa, li encantava,  Però, el que ha dit tothom, la meva mare sempre em va afavorir, però el meu pare “compte, eh? Primer són els estudis. De totes maneres, quan vaig anar a casa el mestre jo ja tenia ben bé disset o divuit anys, quasi havia acabat els estudis. La meva oportunitat va venir per què Araceli Torrens va tenir una fissura, no sé si al turmell o al genoll o al menisc. La qüestió és que faltava una noia per la Gioconda*, i  el mestre em va dir: – Mira, Rita, podries aprofitar. En aquell moment jo ja portava molt de temps treballant en un laboratori, perquè  em pensava dedicar a la química, però quan el mestre em va dir si volia ballar al Liceu vaig córrer per anar a parlar amb el director del laboratori. Li vaig dir: – Li demano que m’excusi’m molt, però és l’oportunitat de la meva vida!

Tot i que abans he dit de què de fet a mi m’hi va iniciar la meva mare, després vaig trobar poc a poc el gust i l’interès; descobreixes que el ballet és el que vols fer en la teva vida i lluites per aconseguir-ho. Però què va passar? al pare no se li podia dir res de que havia deixat el laboratori per anar a ballar al Liceu,  i quan vaig debutar a la Giocconda la meva mare el va portar enganyat. Estaven asseguts a les butaques i li diu a la mare: Jo les veig a totes iguals aquestes nenes, però juraria que veig la nena. Oi  que sembla que sigui una cosa de novela? En acabar, vaig sortir sense desmaquillar ni res, i li  vaig dir:

-Sóc aquí, pare. I aleshores ja  li vam explicar com havia anat tot.

Ballar al Liceu et donava una categoria i més en una societat catalana com la dels nostres pares. Quan vaig debutar hi ballava Aurora Pons com a ballarina estrella. També estava Romana Otini , i també vosaltres tres!

 

MARI:. Quan el mestre es va acomiadar del Liceu com a ballarí, feia un o dos mesos que jo havia començat. Als onze anys em va dir: -Mira, sortiràs al Liceu, perquè jo m’acomiado com a ballarí i aleshores farem  una desfilada. Totes allà caminant amb tota la solemnitat. També se’n anava  Filo Feliu com a primera ballarina. El mestre va ballar el Pelele*.

ANA: Aleshores tu vas veure el mestre ballant  el Pelele! [ Mari afirma amb un somriure de satisfacció].

RITA:  jo vaig veure ballar  la –variació- del Pelele a  Jordi Ventura, que per cert,  es va trencar una cama al mig del ball!

MARI: I tan! Jo també hi era…

ASSUMPCIÓ: En aquella època molts de nosaltres anàvem a fer classes amb Jordi Ventura, hi  anàvem quan podíem, igual que amb madame Elsa*.

RITA: Treballàvem molt amb madame Elsa.

ANA: I les corredisses que fèiem nosaltres tres per arribar amb l’Emma Maleras?.

MARI: Per arribar a l’hora!

ASSUMPCIÓ: Ens posàvem les malles i booom, de classe en classe.

 

*>*: Així doncs combinàveu l’escola del mestre Magriñá al carrer Petritxol, l’Institut del Teatre i el Liceu i aleshores,  a més a més aquestes classes que em dieu?

ANA: Al mestre no li agradava que anéssim a altres llocs. Ens estimava moltíssim i volia que fóssim d’ell.

ASSUMPCIÓ: Al Liceu no ho sabien que fèiem aquestes altres classes. Va ser llavors, però, que el mestre i la Emma Maleras es van posar d’acord perquè anéssim a prendre classes d’espanyol, ja que al mestre li interessava que ens perfeccionéssim per ballar a les òperes.

MARI: A mi amb l’Emma m’hi va enviar ell també.  Em va dir: tu has d’anar amb l’Emma Maleras a fer classes d’espanyol, n’has d’aprendre. I jo, doncs cap allà!.

 

*>*: Què ens expliqueu de la vida dins el Liceu?

MARI: D’anècdotes en tenim moltes.

ASSUMPCIÓ: La senyora Conchita Pujol* era la senyora Conchita.

MARI: Tot un personatge.

ANA: Era la mà dreta d’ell. Totalment.

RITA: el mestre per tot li demanava permís a ella, encara que després l’escridassés, perquè de seguida s’enfadaven.

ASSUMPCIÓ: Quan el mestre s’enfadava, de vegades  agafava el tamboret i el tirava, però entrava la Conchita i…

MARI: Era la seva marona, li va fer molt de marona. Ella havia perdut un fill i es va agafar el mestre com si fos  fill seu.

ANA: li feia de mare, de germana, de tot.

RITA: En el guió que ens  has passat per fer  l’entrevista, hi ha la  pregunta: quina importància tenia el ballet dins al Teatre del Liceu?. No ens enganyem, al Teatre de l’Òpera del Liceu el ballet era l’últim. A nosaltres ens tocava el torn, quan l’orquestra i el cor ja estaven cansats d’assajar!

MARI: Hora de plegar. Plegaven els instruments i se n’anaven.

ANNA: I el ballet anar fent. Com podia, i moltes vegades ens quedàvem a mitjes.

RITA: El que passava era que per una banda  en les òperes nosaltres érem el complement, i per l’altre, no és que fóssim tan jovenetes, perquè ja teníem divuit o dinou anys, però en aquella època érem molt infantils.

MARI: Fèiem el que ells volien. Ara, realment és d’agrair, perquè, malgrat tot,  ens va servir. El que nosaltres vem viure al Liceu, va ser un privilegi. Ningú en l’actualitat té l’opció d’estar en una escola com la que nosaltres vam tenir al Liceu. El Liceu no era tan sols un lloc on desenvolupar la teva professió, que això sol ja és molt, si no que també  era una escola. Al menys per a mi va ser una escola.

ASSUMPCIÓ: Sí, de tot.

MARI: Sí, sí. Perquè tocava fer un ball rus? Rus,  tocava xinès? Xinès. Que tocava

-tarantel·la-? Tarantel·la. –Flamenc-? Flamenc. Allà ho aprenies tot. Aprenies a maquillar-te, aprenies a pentinar-te, aprenies a vestir-te i aprenies una sèrie de coses que no hauríem tingut opció de no haver-hi estat

ANA: Quan fèiem l’Aida*, passàvem una per una, amb una brotxa així llarga i una esponja i ens deixaven totes tenyides de negre, per fer el tros dels Negrets*. Pobres de nosaltres quan hi penso, teniem no més dos dutxes pet totes!

ASSUMPCIÓ: Hi havia tres camerinos llargs i estrets. Quantes escales teníem?

MARI: Havíem de pujar cinc pisos.

ANA: El camerino número vint-i-cinc que era l’últim, a dalt de tot.

MARI:  I després havíem de baixar a la sala [ on es feien les classes i assajos del Cos de ball] era al tercer  soterrani, això volia dir que per anar a fer la classe o assajar, haviem de baixar buit pisos… no calia escalfar-se abans de començar a treballar!

MARI: I  quan teníem canvis de vestuari ràpids durant les òperes, imaginat!

ASSUMPCIÓ: Ni ens n’adonàvem aleshores. I per Nadal pujàvem un arbre enorme. Et recordes d’on el treien aquell arbre? [ totes assenteixen amb un somriure i les celles aixecades] Muntàvem un arbre de Nadal dins del camerino. Ho celebràvem tot.

RITA: És el que has dit tu. Era una escola on hem après moltíssim. Jo tinc molt per agrair al mestre.

ASSUMPCIÓ: I quan va venir Margot Fontaine* i Rudolf Nureyev*, ens van fer classes. Vosaltres no hi éreu? [tothom la mira expectant a la explicació] Me’n recordo que el Nureyev va fer una classe d’allò més senzill, però vam acabar tan rebentades que vam dir “com pot ser?” i en canvi la Margot Fontaine va fer una classe molt divertida.

ANA: Jo del que me’n recordo és que les solistes no vau dir res d’anar a fer la classe i ens vam quedar totes sense anar a fer la classe. D’això me’n recordo, i tant que  me’n recordo d’això.

RITA: En aquella època aquestes coses solien passar.

ASSUMPCIÓ: Ens posàvem darrera del gran ventilador aquell que hi havia en un costat de la classe,  a mirar com feien les classes i els assajos quan venien els ballets.

RITA: Jo em recordo de quan va venir Antoni Dolin*, que a la cúpula del Liceu es va fer una petita classe oberta. Això deuria ser quan jo portava dos o tres anys al Liceu, no més, i jo em vaig quedar: Oh, aquest Dolin és aquell de qui jo he sentit a parlar? Oh!

ANA: Jo em recordo de Rosella Hightower*. Va ser una època molt maca. Jo tinc records molt macos, coses bones, coses dolentes,  però el recordo amb molta alegria i dono moltes gràcies per  tot el que he après.  Després he continuat treballant, he muntat companyies pròpies  i he fet moltes coses. Moltíssimes. Però et diré una cosa: tot plegat no ens ha servit per a res. Oblidades per a tot. Hem estat molts anys treballant per la dansa i ningú s’ha recordat de nosaltres i això és trist. Això sí que és trist. ASSUMPCIÓ: -Hi havia un ballet al Liceu? Ah, sí? [ho diu en to sornaguer]

RITA: Sembla estrany que s’hagi abandonat d’aquesta forma. A Catalunya, en  el Gran Teatre del Liceu a Barcelona, hi estàvem molt implicats amb el que era la dansa. Abans parlàvem del mestre. A part del que li hem d’agrair al mestre a nivell personal, li hem d’agrair molt una cosa: ell va ser un dels pioners en lluitar per aconseguir que dins de l’òpera hi hagués un ballet,  i aleshores nosaltres vam tenir l’oportunitat de poder exercir la nostra professió …Tu abans ens preguntaves, quins ballets us han agradat? Tots els que eren fets per el mestre. Amb la Giselle, Las Meninas, El Cavaller de la Rosa… Els Tapissos de Goya*, un que va ser modern que es deia Rapsodia Sincopada i  abans de fer tot això al Liceu ell ja havia creat la seva pròpia companyia, Els Ballets de Barcelona*.

ASSUMPCIÓ: Què ha passat? Han abaixat el taló i ja està?

MARI: És que no existim. Tu demanes la teva història laboral i no hi surt el temps treballat al Liceu. Vols més despreocupació que aquesta? Mira, amb això ja t’ho explicaré tot: resulta que el penúltim any en què jo vaig estar al Liceu em va sortir un contracte per anar-me’n durant un any a Alemanya. Vaig signar el contracte i després vaig anar-me a acomiadar del mestre: -Això no m’ho pots fer! Perquè aquest any vénen ballets espanyols de la Rosario*, i farem La Vida Breve  i Los Tapices de Goya. Tu no te’n pots anar perquè ets una peça forta d’espanyol. –Miri mestre, jo ja he tinc firmat. Ja sóc major d’edat i això em pot crear un problema. -No t’amoïnis. Ho arreglarem. Ves-te’n a veure en Ferrater*. El sr. Ferrater era el representant artístic del Liceu, i també portava , las chicas de Colsada* al teatre Apolo. El compartíem. Em diu: -Bé, no t’hi amoïnis. Es pot arreglar, perquè en els contractes que firmeu hi ha una clàusula que posa que no serà rescindit si ambdues parts no hi estan d’acord, per tant, com que nosaltres no estem d’acord amb què tu te’n vagis, doncs no et preocupis. Passa tal dia, que et tindré un contracte preparat i te l’emportes al Sindicat Vertical*. El Sindicat Vertical era a la Via Laietana [Barcelona], on ara hi ha la seu de Comissions Obreres. Hi havia de president sindical, el mestre Lombardero, que feia espanyol i flamenc i ens coneixíem, i em diu: –Oye, ¿tú sabes que éste es el primer contrato del Liceo que pasa por el sindicato? – Ah, pero nosotros firmamos la nómina cada lunes, i tambien firmamos un documento cada temporada.  – Pues no, es la primera vez que me piden esta documentación. Tú no debes salir de aquí sin denunciarlo. – Ay, esto no se lo puedo hacer al maestro. ¿Cómo voy a hacerle yo esto al maestro?! – Ya te arrepentirás cuándo seas mayor, ya.  Ja me n’he penedit, i tan que me’n he penedit! Vaig anar a la Seguretat Social, perquè em van donar una incapacitat per a la meva feina degut a problemes amb l’esquena, a conseqüència de la dansa. Aleshores em varen dir: -Home, es que si poguéssim justificar que tu has estat treballant en alta a la Seguretat Social durant x anys, doncs tot això et sumaria. I d’allà no va sortir res.

RITA:. Ells ja estaven coberts i en aquella època no tan sols al Liceu, sinó a la major part de les empreses on es treballava, i més en el món artístic.  Jo,  amb això,  no defenso el Liceu. El que passa és que nosaltres, no ens podíem imaginar que  al Liceu també  existís aquesta manera de fer .

MARI: A més, érem totes nenes. Ballar al Liceu ho era tot per a nosaltres. I d’això també n’abusaven.

MARI: A mi el mestre em va dir: -Maria, podries ser solista. I jo li vaig dir: -Bé, i això què suposa? -Home, doncs seràs solista. -I què? M’hauré de pagar els vestits? -Sí, és clar”. -Ah, doncs no. Deixi’m de Cos de ball que jo no vull pagar vestits”.

ASSUMPCIÓ: Tres: el -tutú curt-, -tutú llarg- i aquell que portàvem per ballar –escola bolera-

ANA: Jo ho vaig pagar perquè jo volia fer de solista, em feia molta il·lusió!

RITA: No era qüestió de que t’obliguessin. Com que el que volies era ballar, doncs tothom tenia un tutú,  un vestit per l’escola bolera, que era maquíssim, i que normalment es copiaven dels que feia la mare de la Cristina Guinjoan o  la mare de l’Asunción Aguadé. I eren preciosos. I aleshores, què passava? Te’ls feies per ballar al  festival de l’estudi del mestre i aleshores això ja et servia. És clar, potser això ho hauria d’haver pagat el Liceu quan s’utilitzava al Liceu, però com que ja ho tenies… i el que no ho tenia feia per maneres de poder-ho tenir. Com deia l’Anna, també lèpoca  hi tenia molt a veure, perquè ningú no et donava res. Era una mica així.

*>*: De totes maneres estem parlant d’un Teatre privat que tenia un ballet i al front un empresari…

RITA: En Pàmies era un benefactor de l’època, un mecenes.

MARI: No es perdia cap funció.

MARI: Jo tenia més facilitat per anar al Liceu en aquella època que ara. I em costava menys aleshores que ara. Perquè agafaves una entrada de llotja, pagaves mil pessetones i et veies tota l’obra des de la platea, de’n peus, i al final sempre hi havia algun lloc on podies seure.

RITA:  I no només això. Jo, per exemple, sóc una gran amant de l’òpera. Vaig aprendre a escoltar-la, vaig conèixer una quantitat de tenors i vaig veure el què és el món del teatre. Cultura. Estàvem tot el dia ficades allà dins que allò semblava un convent.

ASSUMPCIÓ: Això sí que és allò que es diu que ho hem mamat, però ben mamat.

MARI: Érem allà des de les nou del matí fins a les nou de la nit. Dinàvem allà a la llotja, sortíem i entràvem, i el dia que teníem funció, fins la matinada.

ASSUMPCIÓ: Jo guanyava 175 pessetes [moneda anterior a l’actual Euro] a la setmana. I quan a l’any mil nou-cents setanta cinc vam pujar a solistes, ens vam anar a queixar amb el Pàmies. – Què voleu? I amb gran esforç ens va augmentar cinc duros! [ moneda anterior a l’actual Euro. Correspon a 25 pesetes]

MARI: Vam començar guanyant-ne 110 l’Anna i jo.

RITA: No teníem ni per menjar. Ens portàvem la carmanyola.

 

*>*: I després del Liceu?

ANA: Jo tenia ganes de sortir i de viatjar, de veure món i el Liceu era quedar-te aquí, estancar-te. Jo tenia altres pensaments. Vaig començar a dedicar-me més al flamenc i a l’espanyol. Vaig començar a fer coreografies, el meu marit és ballarí també. Aleshores vam crear  un grup, una petita companyia. Després vaig estar ballant amb l’Antonio Gades*, durant molt de temps, i la meva vida doncs anar per  altres camins.

 

*>*: Com s’ho va prendre això el mestre Magriñá?

ANA: Primer molt malament. Perquè em vaig acomiadar dues vegades. No, una no, dues!. La primera va ser perquè jo feia de solista i  no entenia perquè no figurava com a tal en els programes. I aleshores em va dir: -Bé, t’has d’esperar, si t’hi poses trencaria la jerarquia , que no potser… -Havia d’esperar que algú que tinguem com a solista es trenqués un peu o fes un mal gest. A mi no m’agradava aquesta situació i aquell estiu vaig decidir : deixo el Liceu. Però a l’hora m’enyorava. Em cridava  Barcelona i també les companyes i les altres coses i vaig dir:  continuaré. El mestre , que m’estimava molt, bé, ens estimava a totes, quan em va veure tornar va tenir una alegria tremenda. Llavors recordo que vaig començar de nou les classes i em va i em trobo  la Irene [una de les ballarines  del Liceu], plorant i comentaqnt fuixet: – Parece mentira. Yo tenía que entrar y ahora resulta que ella vuelve.  I jo que la vaig sentir vaig pensar: -Mare de Déu, sóc jo aquesta que diu que torna! Em va saber molt greu i aleshores ja vaig decidir marxar de debó, em busco la vida i me ne’n surto, i ja vaig començar a fer la meva vida. També em vaig casar. Tinc dues nenes i Totes dues ballen. La petita és la que més s’hi dedica, i amb èxit.

 

*>*: És una satisfacció molt gran, no, per a un ballarí poder parlar d’una filla ballarina amb èxit.

ANA: Sí.  El que passa és que és difícil. Sempre penso si tindrà sort.

 

*>*: aprofitant els teus pensaments, tenint en compte en la encara precaria situació que en troba el ballet a Catalunya, què demanaríeu si tinguéssiu l’opotunitat de parlar amb un polític amb poder?

MARI: Que la dansa estigui contemplada tal com ha d’estar contemplada. Que la mimin una miqueta, que subvencionin una miqueta més, no tan sols a quatre grupets catalans, que tots ens els estimem molt, sino també la gent que es dedica al ballet clàssic, i perquè no al flamenc. Que ens portin  gent de fora, que la gent obri els ulls i vegi, que la gent vegi ballet.

ANA: A mi em dóna la sensació que l’espanyol i el flamenc no agraden gaire.

MARI: No, perdona, l’espanyol i el flamenc és una decisió més aviat política.  No els agrada potser als politics d’aquí, però d’aquí surten ballarins molt bons.

ANA: Però d’ajuts no n’hi ha.

MARI: No, però no és només la cosa flamenca. És tota la dansa. Només hi ha la moguda de la dansa contemporània, mediterrània, perquè és mediterrània! I punt i, ojo, m’és igual, que tots són amics meus i jo també participo d’aquesta moguda, però considero, que la dansa és alguna cosa més que això. No ens podem quedar aquí. La prova és que gent important dins d’aquest estil com és el Cesc Gelabert* s’ha donat compte que no pot prescindir de la tècnica del ballet clàssic.  Ell ha estat alumne meu. A les classes ell no volia posar-se sabatilles i jo li vaig dir: -Doncs mira noi,  les meves classes es fan amb sabatilles i es treballa la base tècnica. I, si només vols ballar descalç i improvitzar, no vinguis.  Ara és ell el que ho exigeix a la seva gent . És clar! Perquè s’ha adonat que la tècnica és la base de tot, no només per els ballarins de clàssic, no: també pels espanyols i pels contemporanis. I quan ja tens la tècnica pots fer el que vulguis. I una altra cosa, no destrossis! No agafis un ballet meravellós [es refereix als grans ballets romàntics] que un coreògraf va fer fa segles i en facis una versió. No, no. Si ets capaç de crear, crea. Ara el cert és que hi ha gent que puja amb una tècnica extraordinària i de  l’Institut del Teatre està sortint gent molt bona.

ASSUMPCIÓ: Què passa amb aquesta gent? Això és el que estic dient, Mari. Què passa?

ANA: És el que jo dic, per exemple, jo  pateixo molt per la meva filla que just comença ara.

MARI: T’has de buscar la vida com Los Vivancos. Ja veus la moguda que han fet, de màrqueting a Madrid. Doncs ja està. Han fet un espectacle comercial,  i tot que tenen una tècnica boníssima, s’han convertit en pur màrqueting. Doncs es fa això, desgraciadament.

ANA: Desgraciadament, desgraciadament.

RITA: Fa vint anys, teníem els mateixos problemes de buscar feina. Saps què passa? Que hi havia més llocs de treball.

MARI: De feina, no ens en faltava, Rita. Podies escollir. Hi havia de tot.

RITA: Però el que falta avui són empreses.

MARI: No, manca informació i suport de l’administració.

RITA: Això no cal. Tu te’n pots anar a ballar a fora. Pots anar a ballar a molts llocs.

MARI: Bé, però és molt trist, eh? És que és molt trist que te n’hagis d’anar a fora.

ANA: He estat dotze anys dirigint una penya flamenca a Sant Joan Despí. Tinc una penya que és una meravella, amb tots els ajuts del món, un estudi amb totes les condicions: aire condicionat, calefacció, vestuaris, una secretaria muntada amb tot. Ara, tu muntes una escola de dansa i quins ajuts tenim aquí? Ni un. O sigui: aquí el que falla és l’Administració

MARI: Sempre és l’Administració. L’Administració és la que s’atreveix a reconstruir tot un Teatre del Liceu, sense pensar que hi ha d’haver una sala de dansa i una sala d’assaig. O sigui que el ballet no el contempla. L’administració no contempla la dansa.

El que és trist és que aquí a Barcelona, en els anys 40 i 50, es va crear una companyia de ballet,  Els Ballets de Barcelona*, com tot, amb el temps van desapareixa,   i des de llavors  no hi ha res de res.

ANA: Sí senyora. Això és el que nosaltres hem de d’anar denunciant.

MARI: Ni tan sols un Cos de ballet per les òperes al Liceu…

 

*>*: Hi ha qui diu que la dansa clàssica no és fructífera aquí perquè no hi ha prou públic.

MARI: El públic s’educa!

ANA:. Hi ha una predil·lecció per afavorir un sol  tipus de dansa. Per als que estimem la dansa és un patir. Jo, que ja tinc a la meva filla dins la professió, em pregunto quin futur té. I és una nena plena de vida i d’idees i com ella n’està

MARI: Totes hem estat mestres, i quan et venia una persona o una noia dient-te:  -És que jo vull ballar,  deies: -Uf! nena, ja t’ho has pensat bé?. Què trist haver de dir això, i per altra banda,  jo no tinc consciència per dir-li a una persona: -Deixa-ho tot i dedicat a ballar ( perque si vols ballar de debò t’hi has de dedicar exclusivament)  com vam fer nosaltres. A mi m’ha anat bé, m’he pogut guanyar la vida amb la dansa, però jo no veig que a dia d’avui o de demà, pitjor encara, la gent es pugui guanyar la vida ballant. Molt hauria de canviar aquest país perquè la gent pugui viure de la dansa. Fins i tot  els contemporanis, que estan ajudats i en certa manera mimats, només sobreviuen!

 

*>*: Jo us agraeixo moltíssim que hagueu estat aquí. Una de les raons per les quals s’ha dut a terme aquesta recerca de la memòria viva és perquè quedi constància de què heu existit, i que el vostre treball es mereix un lloc en la història del país.

MARI: Home, això t’ho agraïm nosaltres.

Les altres: I tant! Moltes gràcies.

 

===============

 

Quan fèiem Aïda recordo que per fer la marxa triunfal venien els nois que estaven fent el servei militar.

Mari

*>*: Com ho has dit això?

Si, a la marxa,  com que els comparses no sabíem formar, i costava d’ensenyar-los, cridaven als nois que feien el servei militar a Barcelona, que em penso que era a la caserna de Pedralbes, els vestien d’egipcis i apa! ja tenien la desfilada feta.

Rita

*>*: Això m’ho dius de debò?

els donàvem vint-i-cinc pessetes [moneda utilitzada abans de l’Euro]... i marxaven molt contents!

Assumpció

 

***Entrevista realitzada el 12 de març del 2008

 

Margarita Cabero Moré


caberomore@gmail.com