José Udaeta

… Bon dia, Sr. Udaeta …

*>* Felicitats avançades,  d’aquí a uns dies compleix anys, quants si no és una indiscreció?.

El dia 27 de maig en faré  89.

 

*>* és d’admirar,  arribar als 89 amb la seva energia i la seva salut!  Què s’ha de  fer per arribar tan optimista i tan viu i tan…

Estimar el ball. És tota una vida, molt llarga, i gràcies a Déu encara la puc portar d’una manera digna, dintre dels meus límits.

Pel que fa al ball, em vaig retirar amb la Susana molt d’hora, al 1970, perquè  ni jo ni la Susana no vam voler espatllar la imatge que donàvem en aquell moment. Després de la “Susana y José” (1) , cadascú va fer la seva ruta.

Jo, al principi, vaig viure el món del ball sense sentir que el vivia. Comprens? Vaig tenir una espècie d’intuïció des de nen, des de petit. Érem nou germans, i tots molt actius, molt artistes. En el fons tots vam heretar la part positiva de la meva mare que era una artista, no realitzada, però tot el que feia era maco,  original, era divertida. Els fills ho vam agafar, adaptant-ho cadascú a la seva professió.. El meu pare era militar i el van anar destinant per diferents ciutats, fins que per fi li van assignar  Barcelona. I va dir:

Mercedes vamos a quedarnos en Barcelona.

Fantàstic. Jo anava a jugar a la Pedrera amb els meus amics, els Talavera, fills d’uns amics dels meus pares. Ah, la Pedrera! Deien que era fastigosa, amb aquells lloros que només cridaven… Van canviar els balcons perquè eren horrorosos… això és impossible! No es pot tolerar! Gaudí ens portarà al desastre!…

Sempre feia teatre, jo. Els amics es reunien i jo els feia comèdies i coses així. No sabia res, però a casa meva  sentia que el meu pare deia:

Anna Pavlova*… y porque la Argentina*…. y Tórtola Valencia*… Nijinsky*…”

Teníem un “palco” al Liceu i vivÍem aquesta vida artística.

Abans no hi havia teatres com ara, que a cada cantonada n’ hi ha un . Abans teníem el Borràs, el Romea, el Teatre Barcelona, que ja no existeix, el Poliorama, el Principal, només això. Però on s’havia d’anar per ser com  il fault / s’ha de ser,   era al Liceu i al Palau de la Música. Jo anava al Liceu des dels 6 anys, i em vaig quedar enganxat a la música, em va apassionar, em va despertar el sentiment cap al  moviment i cap a la música…La meva mare tocava el piano i nosaltres ballàvem el Xarleston.

-“nens! al Liceu, que avui hi ha els Ballets Russos”, 1932. Hi vam anar i vam veure els ballets  Les Sílfides, Sherezade i El espectro de la rosa. Des de l’any 32 fins al 36 vaig anar a totes les temporades dels Ballets Russos del Coronel Basil*, i ja va estar, això és lo meu,vaig pensar, però no ho vaig dir. Ho vaig sentir, i vaig seguir la meva vida, el meu batxillerat i les meves coses. El meu procés ha estat  extraordinari. Jo no sabia  que per ballar s’havia d’estudiar. Jo era contemporani  de debò. “Yo me arrastraba, yo expresaba. Yo hacía el narciso, yo hacía la rana, hacía la muerte...” Ara, agafava tot de música des del Gershwin fins a Mozart,  Bach, el que fos. Jo feia, sense saber el que feia.  Durant la Guerra Civil ens vam refugiar a França perquè vam tenir molts desastres a la família. Durant la meva estada a París… !  [gesticula expresant admiració i satisfacció]…  Allà hi havia l’Òpera, i en Serge Lifar*. Jo ja l’havia  vist ballar en el Liceu, en Lifar,  i  vaig tenir la sort de conèixer-lo en l’Exposició del 1937, en el parc d’atraccions, i li vaig dir:

Vous etes monsieur Lifar? / vostè és el senyor Lifar?

Oui/si

Je veux danser. / Jo vull ballar.

Jo ja era tan alt com ara, però només tenia 17 anys. Em va dir:

voulez vous danser?/  vols ballar?

Oui.  Je veux danser pour vous./ Si. Jo ballaré per vostè.

I es van quedar tan morts que em van dir que  anés a l’endemà, després de la classe,  a la Rotonde de l’Òpera.

Et vous apportez de la musique ? / i tu portaràs la música?  

Je ne n’ai pas./  No en tinc.  

En fin, avec la chanson, ça suffit. / be doncs, taral·lejant n’hi haurà prou.

I jo, que no savia res de res, li pregunto: Qu’est-ce que c’est la chanson?/Què vol dir amb la “chanson”?

-…….

I vaig fer aquesta famosa audició a l’òpera de París davant de’n  Lifar. Es van quedar morts. Durant  una hora, posessin la música que posessin jo saltava i feia tot el que tu vulguis. I em diu:

On va vous mettre à la classe du rât. /  Et posarem a la classe  dels principiants.

Mais, je ne suis pas un rât! / però jo no soc una rata! [ se’n riu sorollosament de la situació]

Jo era totalment ignorant del ball i del clàssic, del què s’havia de fer  per arribar a ser ballarí, ho ignorava completament.

Això ho explico perquè després ve l’etapa del meu gran mestre, el Joan Magrinyà.

Total, s’acaba la Guerra i el meu pare: – ¿Qué hacemos, José Luis? (perquè jo sóc José Udaeta però José Luis, és el meu nom normal). – Haz algo, haz una carrera, acaba el bachillerato, haz la revàlida  y… Havia de fer una carrera, com havien fet tots els meus germans. A mi no m’agradava estudiar, jo volia fer alguna cosa amb el ball. Aleshores, anava a ballar d’amagat a totes les cases de la high society/alta societat,  de Barcelona.

 

*>* D’amagat?

D’amagat de la família.

He visto bailar al chico Udaeta, [ fa un breu silenci]…  en calzoncillos”. [ esclatem a riure]

Amb Lifar vaig ballar en calçotets! i descalç! a l’Òpera de París!. No coneixia el vestuari propi del ballet. Doncs, quan vaig tornar feia el mateix, el que havia fet abans, perquè seguia sense saber les regles del ball.  Aleshores què va passar? Un dia, en Joaquín Montaner i jo varem coincidir a casa dels Oliart, la família Oliart (  després , el Sr. Oliart va ser ministre de Guerra), que tant en tant em feien anar a ballar. En Montaner era un senyor de certa edat,   escriptor molt important  que va fer molta obra artística després de la Guerra… i abans també. Ell em va veure  i em va dir .

Oye, lo que haces no vale nada.

-¿Y por qué no vale nada?

Tú no sabes lo que es bailar. Eres artista, pero no eres un bailarín. Tienes  que hacer –barra-.

-¿Y qué es barra? …..[riu feliç recordant  la seva innocència]

I ja va estar. En aquest espectacle que vaig fer en la galeria de la casa dels Oliart, a la Rambla de Catalunya,  li vaig preguntar:

– ¿Y donde tengo que ir?

El Sr. Montaner em va dirigir a un senyor  que hi havia a la Rambla que tenia una casa de porcellanes i vaixelles a la Rambla, Can Llorens, on hi vaig trobar al’Alfons Puig*.

el señor Puig te dirá qué tienes que hacer.

Era l’escriptor, l’Alfons Puig, i em va dir:  – el que a tu et fa falta és que jo et presenti al mestre, al mestre coreògraf del Liceu, que era en Joan Magrinyà. Això va ser a finals del 1939, i en Magrinyà ho va fer tot per ajudar-me.  

 

Passa el  temps, setanta  anys pràcticament, no? quantes coses es fan… Els descobriments sentimentals, l’amor, la dansa, l’art, els problemes de la vida, els desenganys de joventut, la il·lusió de viure, el veure el camí gran, llarg i lluny, però amb força per agafar-lo. Moments tristíssims i desesperants, però mai m’he deixat destruir. Sempre buscant un racó on hi havia una llum. Tot això va passar amb molt pocs anys. Perquè de

no vales nada, no eres bailarín” vaig passar a ser primer ballarí de l’òpera de Madrid, en només cinc anys,  gràcies als meus estudis amb el Joan Magrinyà. Sense el Joan no seria on sóc. Jo ja l’havia vist ballar al Magrinyà al Palau de la Música, i parlo de després de la Guerra,  amb la María de Ávila i amb la Trini Borrull*,  en aquell moment eren  les seves parelles de ball.

Feia les classes d’amagat. En Joan sabia que jo no podia pagar-me les classes i com que venia de  l’Alfons Puig em va dir:

tu no te preocupes, ven aquí que estás en tu casa.

I ens va consagrar. Érem 3 nois, en Juan de Tena*, en José Ferrán* i jo. Els tres,  a l’última barra del racó, “los olvidados”[ un gran somriure acompanyat d’un breu silenci]. I totes les noies al davant i nosaltres, apretats al darrere. No podíem estirar la cama perquè donàvem un cop al cap al del davant. Però el Joan Magrinyà ens va preparar a tots…  Aleshores vaig comprendre què era i perquè servia la barra, tots els passos,  les posicions, la teoria del cos, els estudis… Vaig debutar al Liceu amb el ballet El Carnaval  de Schumann,  l’any 1943.

Jo tenia uns peus molt dolents, no tenia –coup de pied-,  com que no havia fet suficient barra, tenia una planxa per peus! [se’ls senyala i riu divertit] Els meus peus m’han portat pel carrer de l’amargura. Aleshores en Joan Magrinyà  em va aconsellar i em va dir que pensava que amb la figura que jo tenia faria molta més carrera amb el ball espanyol ,i estava a temps d’aprendre. Vaig trobar que tenia raó i el ball espanyol m’encantava perquè,  d’amagat, jo anava als cinemes on feien –varietés- , que era on ballaven els flamencs. Ballaven “los bailes de piano y castañuelas”. I sempre que podia me n’anava a aquells cinemes, que eren pecat mortal… I m’encantava.

Entremig  de tantes lluites vaig trobar a la Marta Font.. Va ser la meva musa, perquè darrere d’un ballarí o d’una ballarina sempre hi ha una altra persona. No falla. Si mires les vides, les històries sempre hi ha algú al darrere del ballarí que troba l’èxit .

El meu pare va morir, al 1942… els meus germans s’anaven casant. Jo  llavors ja sabia  el que era el ball i sabia que m’hi volia dedicar. Havia de fer el pas,  aquest pas va ser la meva dona, la Marta Font. Un dia em va agafar la mà i em va dir:

-José Luis, tu ballaràs, perquè jo també ho vull.

Des d’aquells principis, en el “Teatro Estudio” on jo aprenia els primers passos  amb la Marta Font, va néixer el caminet per anar-me’n al ball espanyol.  Pujàvem la Rambla, davant del Poliorama i ho vam decidir,  me’n recordo. Al 1945 ens vam casar i vam deixar plantada a la família. Ens en vam anar a Madrid. A ella li van donar la  feina d’ajudant de direcció de Cayetano Luca de Tena en el Teatro Español de Madrid, i jo, de primer ballarí d’espanyol . Em vaig trobar que no existien escoles de dansa, la gent era artista… durant els anys que vaig estar a Madrid, ensenyava el clàssic a la gent.  A Madrid a l’any 1945, ningú sabia el que era una -sabatilla de punta-, ningú sabia el que era una –barra-. Això sí, las castañuelas, el –flamenco-, això sí. Però el –clàssic- no.  Vaig ser jo que vaig començar a posar de moda a Madrid els ballets a les òperes, i coses així.

 

*>* abans d’anar més endavant, quin record en te del personatge Joan Magrinyà?  

Tot el que existia en el Liceu,  de ball, va existir gràcies a Joan Magrinyà, amb el seu sacrifici i el seu treball, perquè era molt difícil, tot i que en Pàmies*, també va fer molt pel ball. Tot va sortir del niu del carrer Petritxol, on tenia l’estudi. Tothom que era ballarí o ballarina va tenir l’ajut del Joan. L’escola li costava diners. Comprens? Sort que era d’una família de l’alta burgesia i això va ser la sort del ball clàssic, no només aquí a Barcelona i a Catalunya sinó també a tota Espanya. Ha estat després d’ ell que s’ha desenvolupat el món de la dansa, i després i curiosament, a fora  s’ha fet més pel ball que aquí a Barcelona. Aquí hi ha hagut sempre com una muralla. La tens ara mateix: que se n’oblidin de la sala per fer dansa en el nou Liceu! [ en la reconstrucció del Liceu no es va considerar un espai dedicat exclusivament per la pràctica i assaig de la dansa] No hi ha ningú al món que ho comprengui.

Hi ha tota una època de ballarins espanyols que surten d’una manera o altra de la petita font el carrer Petritxol.  La María de Àvila, l’Aurora Pons, la Filo Feliu, el José Ferran…Tots hem anat fent unes carreres molt diverses, i hem desenvolupat el ball enormement, dins l’ambient d’Espanya. Si no hi hagués hagut aquesta base, això no existiria. I fins avui. Avui dia també són excepcionals els ballarins espanyols, fixa’t n’està ple.  Solistes,   first class/primera classe,  per totes les companyies de dansa importants,  London Festival, New York City, a l’Òpera de Berlín, l’Òpera d’Stuttgart, l’Òpera d’Hamburg, se’ls emporten a tots d’aquí. Això és així, clarament, sense apassionaments. Jo em vaig moure per Espanya durant la Guerra Civil, a veure què passava amb el ball. No passava res enlloc. El primer curs internacional de dansa espanyola que es va donar a Espanya, després de la Guerra, va ser el 1973 a Sitges, i vaig ser jo que ho vaig començar. A partir d’aquell moment  es va posar de moda i ara hi ha escoles i cursos per  tot arreu, tal com ha de ser. Jo vaig posar la pedreta lògica.

En Joan Magrinyà no va parar de lluitar. Passa que,  ell era una persona més aviat.. tímida. Tenia aquest caràcter català una mica tancat.. Qui estava darrere del Joan Magrinyà?  l’Isidre,  el germà. Era una perfecció de comprensió entre dos germans, un metge i un ballarí. El mestre contava amb la seva protecció, i ho va donar tot,  a tothom.

 

*>* acaba la Guerra Civil, apareix en Joan Magrinyà , funda  Els Ballets de Barcelona, és posa al davant del cos de ball del Gran Teatre del  Liceu i és    consolida    com  El Mestre i El Coreògraf . Ell marca el començament

d’ una tradició i malauradament pocs anys després es  trenca.

Sí. Bé, fàcil. Quan falta la columna que aguanta un edifici, s’enfonsa. El Magrinyà, va tenir la sort que les companyies de dansa més importants del món venien al Liceu quan ell començava, i  es va sustentar del que aprenia quan les companyies el deixaven fer les classes amb ells. El Coronel  de Basil, director de Els Ballets Russos*, recordo que una vegada el va convidar a anar a fer un curs. Va ser, de la participació amb aquests ballarins internacionals famosos, d’on ell va xuclar. Sempre va tenir la inquietud d’estar à la pâge/estar al dia. Se n’anava a Londres, se n’anava a París a les premières/funció abans de l’estrena, a veure que es feia en ball, per a veure en quin moment estava el nivell  tècnic. Al final, es va anar fent  gran,  i jo ho noto ara, les coses et pesen.

 

*>*  el noi José Udaeta decideix que se’n va cap a Madrid, i la decisió la  pren  per a seguir amb un  camí propi.

T’explicaré.  Vaig formar la parella artística “Susana y José”(1),   i va ser  una època meravellosa que va durar uns quans anys, i quan ens vam separar vaig pensar: “I ara què faràs?” Una escola… Però jo… la cosa d’escola és com una casa, la llet, l’arròs i el paper de cuina,  ja m’has vist amb la bossa quan m’has trobat al carrer…  és el paper de wàter, la “fregona”, la secretària… estàs fins a dalt de tot d’aquestes obligacions i  se t’ha acabat la vida artística.

Jo vaig tenir la sort que la castanyola em va agradar, de fet,  jo vaig ballar espanyol per la castanyola. Al principi, tampoc no sabia el que era una castanyola,  Vaig sentir-ne parlar a  una amiga de la meva dona  :

Voy a la casa del maestro Lara en la calle Conde del Asalto. ( barri  pecaminós  total…  Et parlo de l’any 1941)… -Estoy aprendiendo castañuelas. Es simpatiquísimo, enseña por bulerías…  em va dir:

Mira, tengo estas castañuelas, te las doy y empiezas a hacer ejercicios.

Aleshores vaig començar a estudiar amb el mestre Lara. Després va venir la temporada de Madrid i els meus estudis amb els grans mestres del flamenc  : Pío, Ortega, Enrique el “Cojo”*. Tot el que vulguis.   Tota aquesta època va ser un intens treball, des de les buit del matí  fins a les quatre de la matinada, i  endavant. I la castanyola  em va acabar agradant molt. I en els meus espectacles amb la Susana,  vaig afegir la castanyola.

Amb la Susana vam decidir d’ acabar perquè vam pensar: “Ya somos mayorcitos“…  i ara,  quan veig les fotos!   tenia 50 anys…  era un “baby”! [ riu a gust]. Llavors vaig conèixer  Rebekah Harkness (2). La era Harkness… I amb la  Harness va ser una època de “la cama de oro, de los Rolls Royce, , viajes, coreografías, decorados de Dalí, joyas, pieles, plumas…” Ella era la fundadora i  directora de la Harness Ballet company de Nova York.  Estava boja pel ball flamenc,  tothom s’aprofitava dels seus diners i la deixava ballar com un ànec! [somriu amb tendresa i un deix sarcàstic ]  I em va dir:

-La meva companyia creu que vostè ens aporta molt de caràcter, i jo sempre he volgut professors de dansa espanyola perquè ens influexi quan ballem el clàssic. Ella volia  aquesta cosa que tenian les ballarines del s.XIX, aquest temperament com el de la Fanny Elsler * que ballava la “Cachucha”.  La feina que vaig fer amb ella en aquella època va acabar bé, però hagués pogut acabar molt malament, perquè el món del ball i del flamenc  es van barrejar,  i allò va ser!… “salí vivo por casualidad!”. Va aparèixer la gelosia, la Rebekah es va encegar , i jo vaig tenir la sort de saber tallar. Ella també ho va veure clar. Va ser un dels moments més difícils de la meva vida. Em va dir:

Jósé,  you are a great artist with the castanets. You are here and we’re very lucky but you need to do something with the castanets, your life. / José,  ets un gran artista amb les castanyoles  . Estàs aquí i nosaltres tenim molta sort però necessites fer   alguna cosa amb les castanyoles, fer la teva vida.

I li vaig fer cas. La casualitat de la vida em va posar en front d’una íntima amiga meva,  alumna del Magrinyà: l’Emma Maleras. La vaig veure en un concert al Conservatori del carrer  Bruc…  Y digo…¡ todo mujeres! :  [es refereix a les conertistes de castanyoles del moment] Emma Maleras, Lucero Tena*… i no hi ha ni un home que toqui les castanyoles!. I em vaig donar tres anys per transformar-me en concertista de castanyoles. Ho vaig aconseguir,  i va ser la meva segona carrera,  que és la que es coneix més perquè encara ara exerceixo. Va ser gràcies a aquesta senyora: Rebekah Harkness . Persona a la que jo he adorat, i ella m’ha estimat molt.

 

*>* Ha  anomenat la famosa concertista de castanyoles, Emma Maleras.

L’Emma Maleras és una altra columna meva. La castanyola no seria on és, si no hagués sigut per l’Emma Maleras,  amb el seu sistema innovador d’escriptura. El sistema que ella ha creat. A l’estranger, sobre tot a Alemanya, l’admiren i la consideren molt, programen cursos i s’examinen amb el diploma d’Emma Maleras. Fantàstic. Jo faig una castanyola amb un estil totalment diferent de la que fa ella. Ella és una concertista, però sobretot una professora que està deixant empremta… hi ha una netedat, una precisió, una cosa que no tenen els demés. Jo l’aprecio molt i això que som molt diferents.

El meu sistema s’orienta cap a una  castanyola visual, espacial… Tècnica però… perquè la castanyola està acostumada a ballar en l’espai. Durant els últims temps de la meva carrera artística he deixar de ballar, però si jo no puc ballar, almenys que ballin els braços i les castanyoles i la intenció. Aquesta barreja existeix. I ara s’està fent molt, inclús internacionalment. L’Emma amb el mètode “ein, zwei, drei”/un, dos,tres,   i jo amb “venga dale gracia”. Ara hi ha alumnes del seu estil  i  del meu, s’està fusionant i s’està fent internacional, fantàstic! Tot es pot tocar amb les castanyoles. La castanyola és el primer instrument que ha existit. I ha donat un resultat enorme.

*<*: quin és el  record que conserva més viu de  tota la seva carrera professional?

Clar, com a ballarí i com a artista de teatre…

El teatre és una cosa de “posesión de masas”, no per dominar, sinó perquè dius: han rebut el que jo volia emetre, ho han rebut! És una gran satisfacció.  C’etait la nuit des étoiles/aquesta, és la nit de les estrelles, deia (com que vaig estar molt a França i a Suïssa sempre ho barrejo). Eren aquells espectacles que, al final, acaben surtin  rodons… viatges d’Hamburg fins a Viena i… ara fes les llums, provat els vestits i no hi ha prou temps per assajar abans … i els nervis se’t mengen i penses ai!quin espectacle surtirà avui !… i …. “un espectáculo maravilloso”. Tu et concentres i  poc a poc veus que te’ls fiques a la butxaca.

No voldria semblar pedant amb els èxits que he pogut tenir que,  gràcies a Déu,  n’he tingut molts. Recordo especialment  la funció número 1000,  amb la Susana. Era al principi de la nostre  carrera junts. Jo vaig començar a formar parella amb ella  el 1948 i això va passar al 1955,  i ja n”havíem fet 1000!   Sí. Per tot el món. Nosaltres cada any fèiem un programa nou, no com  ara que  fan un ballet i  viuen d’ell tres anys. Per això teníem tantes funcions i sempre ens tornaven a contractar. Vam fer la 1000 a Stuttgart. Un dels moments més macos de la meva vida. Alemanya estava destruïda i els teatres no estaven renovats, les fustes…  compte! no faci això que caurà, ens deien.  Hi havia funció de matí i de tarda.  La del matí era la que feia 1000 i la de la tarda 1001. Va venir molta gent d’Espanya i de Barcelona, que estaven allà  fent  turisme. Curiosament i casualment  em coneixien  de Sitges. Ells no sabien que jo estava allí. I a l’entreacte de la funció , que va ser un gran èxit, van venir:

-José, quina alegria hem tingut quan hem vist “Susana i José” , no ens ho imaginàvem!  Vaig pensar:  Mira!   algú del meu país que ens veu ballar. Quan es va acabar, vam fer pausa per  menjar alguna cosa… Els vaig deixar anar a tots: els percussionistes,  los flamencos, los cantaores …

– estic molt cansat, aneu, aneu…  Em vaig posar en un sofà fastigós, vell, trencat, que estava darrere de l’escenari. Darrere de les cortines negres hi havia cadires i coses que estaven entaforades per a què nosaltres poguéssim tenir lloc, era un teatre molt maco però vell, antic. I en aquella hora que jo vaig estar sol veient els bastidors, les cortines, els llums apagats, vaig sentir la  plenitud de la satisfacció, de  saver-se realitzat. En aquell moment vaig revisar tot el que havia fet aquells anys des del principi. Va ser una cosa tan maca!  aquell sentiment de dir: “he fet el que havia de fer”. Tinc moltes anècdotes , les meravelloses funcions que he tingut amb el Karajan (5) i amb la Montserrat Caballé*. Amb la Montserrat vam arrasar tot a reu  on vam anar. En els espectacles que fèiem junts, cada un feia la seva actuació, llavors, al final,  ella tirava una rosa al terra i jo la recollia i la tirava al públic… oh!. Era tan feliç i eren uns espectacles tan rodons! ens hem menjat el món. Després de l’espectacle al camerino, o a l’hotel, ens reuníem amb el seu germà o amb les seves nebodes, i sempre havíem gaudit molt. Recordàvem Catalunya, ens quedàvem a l’habitació i menjàvem,  res de restaurants,  i “vinga  riure”! Sempre li deia a la Montserrat: – Conec a dues persones que són iguals, una morirà cantant i l’altre  es morirà saltant i tocant les castanyoles.” Som iguals!

 

*>* Com va ser que es va trobar amb la sra. Montserrat Caballé?

Bé, la Caballé i jo érem amics de tota la vida, abans que fos estrella. També estava a  les festes que feia l’Alfons Puig* . Després vaig començar a fer-me un nom artístic a Suïssa i ella també hi era, amb la seva mare, a l’òpera fent petits papers, i em venia a veure als espectacles que fèiem nosaltres a la òpera de Bazel. Fixa’t si fa temps que ens coneixem. Són aquestes amistats eternes, amb les que no et pots veure,  però saps que existeixen.

 

*>* És que el senyor Udaeta, hi ha algun teatre on no hagi  treballat?

He estat a gairebé totes les òperes del món. Com a  coreògraf, com a  ballarí, com a “castañuelista” o com a conseller del que sigui. O per ficar el nas i tafanejar… el que sigui!

 

*>* abans de començar l’entrevista, a micro tancat, m’explicava que, investigan sobre el tema havia trobat dades curioses sobre la vida del Teatro Real de Madrid i el nostre Gran Teatre del Liceu.

El Teatro Real i el seu important i extens cos de ballet del segle XlX. He trobat un llibre on diu que el primer nom d’aquest teatre data del segle XVII, l’anomenaven El Coliseo de los Caños del Peral.

Aquest teatre, curiosament, també va patir un incendi després la Guerra, i  fins  10 anys més tard no es va tornar a inaugurar , però es va deixar perdre tota la tradició del ballet clàssic, i en canvi es va potenciar el  ball espanyol .

Amb diferents èpoques però amb la mateixa historia. El Gran teatre del Liceu que tenia un extens cos de ball, i del qual no fa falta anomenar ningú ja que en aquest llibre hi surten quasi tots els protagonistes, també va patir  un incendi al 1994. Es va reconstruir ràpidament, però prescindint del cos de ball i per tant de la tradició creada, oblidant  l’esforç del Mestre Joan Magrinyà, i perquè no dir-ho de les empreses privades que van creure en ell.

Imagina’t si aquests teatres, el Real i el Liceu, haguessin seguit el procés lògic com d’altres Teatres d’Opera del món… Imagina’t.

Les dues capitals: Madrid i Barcelona. S’adoren tant que per això mateix s’odien . Jo he viscut a Madrid, 12 anys. He fet  espectacles en els dos llocs, i el que és artista es troba a Madrid com a casa, i es troba a Barcelona com a casa.   

El Liceu,  ara ha obert molt les portes .Jo trobo que massa, “porque el Liceo, es el Liceo y la gente centenaria, nos tocan el Liceo y nos sentimos ofendidos”. Ens sentim ofesos, de vegades, pel què es presenta. No per l’artista en si . Tothom té dret d’aparèixer on vol, però hi ha molts altres teatres, potser més adients i on es pot tenir el mateix honor que en el Liceu. Avui dia, això de la categoria… amb la democràcia, tothom pot fer una miqueta el que li dóna la gana.

Miro endarrere, si el mestre Magrinyà, l’Alfons Puig, el Sebastià Gasc*, i gent que ha entès molt de ball, escriptors, compositors, músics, tota aquesta gent…Si s’alcessin i veiessin el que hi ha al Teatro Nacional de Madrid, la companyia de clàssic del Víctor Ullate*es quedarien morts! i tan feliços que serien!  S’ha realitzat allò que ells volien! [ho expressa amb vehemencia]

 

*>* Però s’ha realitzat a Madrid, aquí a Barcelona no.

Aquí no, perquè hi ha hagut un break amb el contemporani. “Muy fuerte”. Jo no estic en contra del contemporani, no quan té una qualitat i té una raó de ser. El contemporani  no és fàcil quan es fa ben fet. Ara, sembla que  tothom és un geni i de seguida munten companyies:  “Companyia de la rata muerta” “compañia del aire pasado por agua”,  “Compañía fulanito de tal”, amb tres ballarins!  Jo a la “Susana y José”(1) no  li vaig possar  el nom de  companyía. Éram una parella de ball, como Rosario y Antonio*, como Teresa y Luisillo*.  Ara , amb dos ballarins o fins i tot un de sol, ja és una companyia.

El Contemporani, com el flamenc. No pots fer flamenc sense anar endarrere a les arrels. Perquè ara resulta que estar “enterado”  no val per res.  Abans “ estar enterado”era imprescindible. Havies de conèixer

-los palos-  havies de ser  capaç de fer un bon -zapateado por farruca-,  i havies de dominar la tècnica i el món del flamenc. Mira la Martha Graham*, el que va arribar a fer! va fer tan famós al contemporani  perquè ella li va donar un segell. Un Béjart*, un geni que va fer 300 o 400 ballets, obres d’art.

 

M’agradaria molt que reflectissis en l’entrevista que jo admiro als artistes. L’artista  per a mi, es una cosa sagrada. Avui dia, es massa numerari, saps? I l’artista que val és aquell que està assenyalat amb el dit, que dic jo, el destí.  

 

*>* Considera que el destí se li ha posat de cara?

Sí. I a més crec que he estat en el lloc oportú en els moments oportuns i he sabut aprofitar-ho.

És molt important fer cas a la gent que et rodeja. La persona que menys t’esperes és,  potser,  la que et dirà el que et pot servir per al teu futur. Amb una sola frase que et digui. Et quedes sec. El més inesperat del món… potser de la senyora de fer feines en un assaig.

 

*>*: Moltes gràcies per tot…

Be. Si vols arrodonir alguna cosa quan  vagis arreglant l’entrevista, ja ho saps, vine quan vulguis….

 

*** El Sr. Udaeta em convida a veure la seva casa-museu. Un privilegi. Entrem en una estança presidida per una gran fotografia. Rebecca Harkness. Se li acosta i li col·loca el  braç per darrere d’ella, amb un gest cavallerós  a mode de presentació. Per un moment,  diria que ella  cobra vida i que d’un instan a l’altre pronunciarà: “How do you do, darling?

 

*entrevista realitzada el dia 22 de maig de 2008.

 

Aclariments a peu de pàgina

1  parella de ball des del 1948 fins 1970

2 St. Louis, 1915-1982. Presidenta de Harkness foundation que

  esponsoritza a Robbins’s Ballet i a Joffrey Ballet. Va fundar Harkness

  Ballet l’any 1964. Inaugura el Harkness Theater a Broadway l’any 1974

3 Herbert von Karajan. Salzburg  1908-1989, Prestigiós director

  d’orquestra.

Margarita Cabero Moré


caberomore@gmail.com