JORGE CARREÑO

ENTREVISTA A JORGE CARREÑO
BALLET DEL GRAN TEATRE DEL LICEU 1973 / 1987

Lorem ipsum dolor sit amet, consectetur adipiscing elit. Ut elit tellus, luctus nec ullamcorper mattis, pulvinar dapibus leo.

*>*  Perquè vas escollir ser ballarí ? Com va ser que vas descobrir que ho volies ser?  Qui et va animar ? Comptaves amb el suport dels teus pares?

Perquè hi va haver un instant en què aquella llumeta que cadascú de nosaltres portem, es va encendre, dictant al meu cor que això era el què havia de fer i així va ser.

Un company meu, de bona classe i família culta, passava per casa meva i em va preguntar si volia anar al teatre perquè aquella nit, ballava. Em van faltar cames per sortir corrent cap al teatre! No veia l’hora que arribés la beneïda nit en aquell sagrat i màgic lloc!

Va arribar el moment i jo era allí, en aquell preciós teatre ple de gent elegant i amb olors a perfums que m’arribaven de tot arreu. Les llums que penjaven del sostre eren unes enormes aranyes, les cadires de color vermell escarlata, aquell teló vermell, l’orquestra,el so dels tres timbres, i el moment quan comencen a difuminar-se les llums es fa un misteriós silenci, i de cop s’obre el teló i apareix allí, per art de màgia, un conjunt d’elegants ballarines i ballarins que comencen a ballar!!

Jo estava hipnotitzat. Va ser, per a mi, la nit més preciosa de tota la meva vida. Era com un somni que mai acabava! ( era la primera vegada que visitava un teatre…)

En quant a suport, no en vaig tenir cap. Vaig deixar la llar quan era molt jovenet i vaig desaparèixer durant onze anys. Quina tristesa, va ser molt dur!!!

 

 

 

*>* Quants anys tenies quan et vas posar les sabatilles per  primera vegada? Quina va ser la primera escola on vas estudiar ballet?  I després?

Vaig començar tard, si, tard per avui en dia, però per aquella època es necessitaven nois perquè no abundaven, i jo tenia els vents a favor, ja sigui per les condicions que tenia, que eren bones, molt bones i la meva disciplina i aplicació total. Les primeres classes les feia amb sabates d’anar pel carrer i una mica més endavant vaig comprar-me les meves adorables, primeres sabatilles. Vaig pensar que les que em donaven eren del mateix peu i em va respondre:

-Noooo! Carinyo, és que són així! Tranquil!

Tot i així, jo no estava molt convençut. Va ser una odissea, perquè em va preguntar:

-I ja tens malles?

-No

-LLavors, a comprar malles

Quan ja estava pagant, em torna a preguntar:

-I tens suspensors?

-No, què és això?

Llavors, volia portar-me als vestidors per explicar-m’ho, però com que ell era una mica així…li vaig dir que “un altre dia”.

Mare meva! Vaig sortir “pelat” d’allí. Sense diners ni per la “guagua” ( autobús)

La primera escola on vaig anar va ser a San Cristobal, una ciutat de cinc-cents mil habitants, a l’acadèmia del professor José Largo Diaz, que havia tingut un bon recorregut com a ballarí.

Després, em vaig traslladar a la capital, Caracas, i allí va començar l’hora de la veritat, doncs vaig poder entrar a l’escola de dansa de la companyia més important de Caracas. També, i per millorar i guanyar més i més, vaig poder entrar a l´escola i companyia de Nina Novak ( ballarina russa dels ballets de Montecarlo) que estava al Centre Català. També vaig estudiar contemporani a l’ acadèmia de Griska Olgin a l’ ateneu de Caracas i a d’altres més escoles d’alt nivell i rendiment ( i tot això sense pagar ni un cèntim, perquè tenia els vents a favor.

  •  

 

*>*Vas estudiar a  l’estudi del mestre Magriñá ?    Com el vas descobrir?    Qui et va aconsellar que hi anessis?     Quants anys tenies quan hi vas anar?    Va ser fàcil que t’acceptessin?

  •  Si, si…vaig fer classes a l´estudi del carrer Petritxol del mestre Joan Magriñà.
  • Estava a Madrid fent classe en una escola molt coneguda del carrer Amor de Diós hi havia un espectador veient la
  • classe, allí en un raconet mig amagat, i crec que cap de nosaltres sabia qui era.
  • Al final de la classe em diu la professora:
  • -Jorge, al mestre Joan Magriñà, coreògraf i director del Gran Teatre del Liceu de Barcelona, li agradaria parlar amb tu
  • després que et canviis.
  • Mentre em canviava, el meu cap donava voltes i tenia una barreja de coses. Abans de la classe havia estat parlant amb
  • el Gran Antonio, el ballarí de l´escola del carrer Cartagena, i vam acordar que començaria el dia següent.
  • Esclar que jo volia estudiar flamenc, perquè l’adoro i m’agrada molt. Tenia un veritable desig de fer-ho i, a més, amb una
  • figura de la talla d’ “Antonio, el bailarín”.
  • Jo no tenia cap idea del què em diria el mestre Joan Magriñà.
  • En acabar la conversa amb ell, vaig prendre una decisió i, al cap de tres dies, jo ja era aquí, a la vella Ciutat Comtal,
  • BARCELONA.
  • Vaig sortir d’ Atocha en un tren correu a les nou del matí i vaig arribar a les dotze clavades ( de mitja nit)
  • a l’Estació de França. Quina emoció! Quina sensació i sentiment! I aquí va començar una de les etapes més importants
  • de la meva vida.
  • A la pregunta de qui em va aconsellar que anés amb el Mestre, et contesto:
  • -M’ho va recomanar el meu cor.
  • Si, si! El meu cor, que quasi mai no m’enganya!!
  • Si em permets, no parlo mai de les edats dels éssers humans, per a mi no compta res més que l’ímpetu, les ganes i
  • el cor, però, indubtablement, encara era molt jove quan m’hi vaig incorporar.
  • Siiiiiiiiiii, va ser càlid, afectuós i amb molta alegria. Vaig gaudir de debò!!!

 

*>* vas compaginar el ballet amb algun altre estudi?

  •  No, però vaig estar molt a prop d’entrar a l´Escola Massana per estudiar disseny de joies, però finalment no va poder ser. Quina pena! Després
  • te’n penedeixes…
  • Va coincidir que vaig contactar, novament, amb la meva família i, llavors, no estava en condicions de començar.
 
 
  • Com vas fer el pas al Ballet del Liceu?  Qui t’ho va proposar? Quina peça va ser la primera que vas ballar en escena? Com ho recordes? Quin impacte et va fer?
  •  Tal i com he explicat abans, va ser directament pel mestre Joan Magriñà ( D.e.p)
  • La primera peça va ser la Jota de “La Dolores” de Tomás Bretón. Com un somni! Per a mi va ser una grandiosa i
  • especial sensació, perquè és una de les obres que m’agrada moltíssim i té molt caràcter i, jo, especialment, m’identifico
  • amb temes de caràcter.
  • Vaig haver d’assajar més que els altres perquè havia d’aconseguir aquest estil que requereix la jota. Vaig patir una
  • lesió als talons durant uns dies, perquè no vaig assajar amb espardenyes, tal i com ha de ser, i el dolor va ser horrible!
  • Els meus companys ja m’ho van advertir, però jo no en vaig fer cas.
  • L’impacte va ser indescriptible,els nervis jugaven molt, pitjor que si anés a fer un combat de boxa:la responsabilitat i
  • aquell respecte pel mestre, com pels meus companys, pel públic i per tot.
  • Ja feia uns anys que no sortia a escena, i qualsevol de vosaltres sabeu del què parlo, però gràcies al TP ( gràcies al meu
  • àngel protector) tot em va sortir correcte.

 

 

*>* Explica’ns la teva trajectòria al llarg de les temporades que vas ser ballarí del Ballet del Liceu.

 

  •  Bé, va ser molt interessant, estar allí cada temporada era molt especial. Estar al camerino esperant aquells tres
  • inoblidables timbres és quelcom que mai s’oblida.
  • Feies tants sospirs mentre pujaves aquells graons i arribaves a l’escenari! La ment m’anava a tota velocitat, repassant
  • la meva part. Quina por i quina responsabilitat!
  • I trobar-se amb tots. Vaig veure brillar, algunes vegades, els palmells de les mans, de la suor que emanaven.
  • Tots nosaltres, començant per mi!
  • També he de dir que hi havien òperes on havies de quedar-te fins al final de l’obra. Per a pocs minuts i es feia molt pesat
  • mirant i preguntant al director d’escena, Diego Monjo, en veu molt baixa:
  • -Perdó, quan em toca?
  • I ell responia:
  • -Tranquil que ja t’avisarem!
  • Era estar constantment atent per por a que no es passés de llarg la part que havies de ballar.
  • La teva responsabilitat a l’estar al costat d’importantíssimes figures sopranos, tenors, i ballarins, l’anar i tornar dels
  • tramoies que tenen molta responsabilitat, l’ambient allí dintre a fosques, era una altra història.
  • La gent de fora no té cap idea del què es juga a dins!
  • A vegades, comparava això com una olla plena de coses bullint. He de dir, també, que la segona casa meva va ser
  • l’ Institut del Teatre, al carrer de Sant Pere més baix! No sortia d’allí! Acabava una classe i continuava amb una
  • altra, i una altra, i una altra! Amb els professors polonesos, amb l’ Esteve Brunat (D.e.p) amb la professora Emma
  • Maleras, Charo Contreras, Ramon Solé, amb aquest últim vaig tenir molta amistat. Mare meva! Acabava el dia
  • desballestat!! Tota aquesta feina per tal d’estar en forma i en les millors condicions per als meus companys i pel Mestre.
  • I per a la propera temporada del Liceu, encara que allí treballàvem tot l’any. Això va ser així durant molts anys. Sopa,
  • sopa,sopa, molta sopa. Ufffff!!
  •  

 

 

*>* Sisplau, parla’ns de l’ambient, la convivència, les amistats, la competitivitat entre els ballarins, la relació entre les ballarines i els ballarins,  i la relació amb el Cor l’Orquestra, els tramoies, etc…

  •  De veritat que l’ambient, la convivència, l’amistat i la competitivitat entre nosaltres, va ser molt bona, molt maca,
  • molt plena de col·laboració i somriures. Quasi sempre hi havia una anècdota per riure. Jo vaig tenir molta afinitat
  • amb l’Alfonsito Rovira (DEP) i l’ Antonio Montllor ( DEP) amb Janusz Smolinski i amb tots.
  • Amb l’orquestra també vaig tenir bona relació, però més amb el cor, perquè com que fèiem òperes conjuntament,
  • llavors, parlàvem.
  • Amb els tramoies tenia molta afinitat perquè m’hi relacionava molt bé i, diguem-ho així, fèiem moltes bromes.
  • A la cap del vestuari li dèiem “mama” i també ens apreciàvem molt. I la veritat,amb la resta de la gent,des de que
  • entrava fins que sortia, també.
  •  

 

 

*>* El contracte, el sou. Era prou per a tu o havies d’ajudar-te amb d’altres activitats remunerades?

  •  “Buueennorrrrrr” “Comme si, comme ça!! Jo no vaig tenir contracte com a ballarí, perquè la majoria de nosaltres,
  • a excepció d’alguns, constàvem com a administratius. El sou, per l’ època, no estava malament, podíem menjar.Recordo
  • que a finals de mes anàvem tots nosaltres, plegats, a les oficines, i fèiem cua per rebre aquell inoblidable sobre de
  • color groc.
  • Hi ha una frase d’en Dídac Monjo, que ens va dir:
  • -Amb 100 pessetes es pot viure el dia a dia!
  • Per compensar la meva economia, de tant en tant feia un “bolo” per altres llocs.

 

 

 *>*El vestuari d’escena, te’l donaven o te’l feies tu? I  les sabatilles?

  •  Tot el vestuari per sortir a escena era per compte del Liceu. Les sabatilles, malles, susponsors i botes de flamenc,
  • els comprava a Damaret, i el maquilllatge ( Max Factor 42 ( a la perfumeria del costat del teatre)

 

 

*>*  El mestre Magriñá. Què ens expliques? Com va influir en la teva carrera professional i personal? … i la senyora Conchita 😊?

  •  El professor Joan Magriñà va ser, per a mi, una persona molt important, va ser la persona que va influir en la meva
  • carrera, i va ser la persona que em va fer entrar al ballet del Liceu. Va ser el meu suport, el testimoni de la continuació
  • de la meva vida i el responsable de que jo estigui avui aquí!!
  • Quan el mestre ens venia a veure a l’escenari, em donava consells i m’ensenyava passos. Una vegada, li vaig dir “mestre”
  • i em va demanar que li digués “professor” perquè li agradava molt. Quan jo li vaig comentar, a Madrid, que estava casat
  • i tenia un fill, em va respondre:
  • -Magnífic! Parla amb la teva dona i quan et decideixis, agafa el transport que vulguis que ja t’ho pagaré!
  • Sempre va tenir un gran respecte per mi i la meva família. Va ser per a mi una gran tristesa no haver pogut donar-li una
  • forta abraçada i un adéu, encara que tots els dies prego per al seu etern descans. ( Tant de bo si en aquella època
  • haguessin hagut les xarxes de comunicació que tenim actualment…)
  • Parlant de la “Senyora Conchita ( senyora Conchita!!!) era una persona molt cauta, seriosa, amb molt de caràcter i
  • anava sempre per feina. A la classe, es posava al piano i només li vèiem la cara a l’entrar i al sortir i, alguna que altra
  • vegada un somriure escadusser, res més.
  • Mai vam coincidir, mai la vaig trobar enlloc.,mai vaig saber ni quan era el seu aniversari: passava desapercebuda. Només
  • feia que observar ( Que Déu omnipotent la tingui a la glòria eterna, amen!)
  •  
  • i va s 

*>* A quina edat vas deixar el Ballet del Liceu ? i si no és indiscreció, per què? Vas seguir dedicant-te a la professió? Com?

Tot i que encara tenia força esperit i ganes, ho vaig deixar quan vaig començar a tenir lesions constants, sense cap ganes de llençar la tovallola.

Si, anava a classes particulars a l’estudi de la Laura Mas, al carrer d’Àusies March. A la Laura la vaig conèixer a Caracas quan era petita. Vàrem coincidir a l’ acadèmia de la professora russa, Nina Novak. A Barcelona, els dos fèiem classes de flamenc, també, amb José de la Vega, a l’estudi del Carrer Aribau. Després, vaig estudiar amb Jose Béjar, un exballarí del Liceu. O sigui, que he pres molta sopa!

Un dia vaig anar al Paral·lel i em vaig quedar atònit en veure la quantitat de gent de diferents nacionalitats, pel carrer, a plena llum del dia, maquillats i amb roba d’assaig. Em va agradar i vaig preguntar al teatre Victòria si necessitaven ballarins.

A l’instant, va sortir el coreògraf Gino Minetto i després de fer-me una audició, em va contractar per cinc anys. Després, em vaig assabentar que, de contracte, res. Feia servir la mateixa història del Liceu, amb el mateix sobre groc ( per sota de la taula) encara que la paga era molt millor. La convivència amb tota aquella gent, molt coneguda al món de la revista musiical, va ser totalment diferent, era un altre món: vaig riure com mai ho havia fet!!

Vaig treballar, durant uns anys, per a la companyia dels germans Riba, propietaris del restaurant espectacle Scala de Barcelona. Aquí comença una altra etapa de la meva vida! Així vaig estar, de musical en musical, fins que un dia, vaig agafar

els “trastos” i me’n vaig anar a treballar a Xina

  T

  •  

 

 

*>* Ens fas cinc cèntims de la teva opinió sobre la Dansa, actualment al nostre país?

Les noves promeses actuals de la dansa, surten ja com programats, com ja fets. Amb unes condicions increïbles, aconsegueixen una tècnica depurada, magnífica. Però d’allí, una gran part no passa. ( el Pont de l´Esperança)

No tenen bases d’estabilitat, no tenen suport, no tenen cap ajut estatal i no diguem familiar. Ve a ser un futur fosc i complicat. Molts acaben desil·lusionats i llencen la tovallola. Quina pena!

  •  

*>* Anécdotes que recordis del teu pas pel Gran Teatre del Liceu.

N’hi ha moltes! Una d’elles va ser al tercer acte de “Il cappello di paglia di Firenze, de Nino Rota”. Quan un baríton esperava que un ballarí al qual li havien encomanat aquest rol, sortís a ballar durant cinc minuts, i aquest ballarí…no va sortir! (el meu company i jo sabem el què va passar…)El baríton va estar, durant aquests llargs cinc minuts, repetint exactament el mateix!!

Ell i jo vam fer una broma. Vam ser els primers en arribar, molt aviat, a l’estudi de classe, un dia d’hivern, molt fred, humit i de mort i esperàvem allí com dos guàrdies civils amagats i a les fosques per veure qui posaria la mà al quadre de llums per encendre-les i que, a més, l’estudi estava molt lluny dels camerinos; fosc i baix i feia respecte, i llavors, van baixar dues noies, per casualitat! Els crits aterradors de les noies es van sentir des de la Plaça Catalunya. Ara, la classe, la vam fer escalfadets!!

Em diu el meu company, baixant els graons, un DIVENDRES, ja sortint del teatre, eren les dues del migdia:

-Xato! Deixa’m el teu desodorant, que no en porto!

I el pocasolta puja i es posa…el Reflex!!! Mira si tenia pressa!

Males llengües m’asseguraven el dilluns que el noi, semblava un àguila apunt d’emprendre el vol, de la desesperació que patia a les aixelles!!

Encara ara, diu que va ser culpa meva! ( pobret de mi!!)

Estàvem assajant a l’escenari i els tramoies ens van dir a mi i al meu company:

-sembla que heu pujat de pes, oi?

Imagina’t quan a un ballarí li diuen això!

-Nosaltres?

-Que no, que no!

i ells:

-Que si, que si!

I ens diuen:

-El meu company és especialista en calcular pes!

Llavors ens van posar sobre dues tarimes, a terra, amb el cul “en pompa”, i van començar a pegar-nos cops al cul. Encara ara, puc sentir el dolor!

Esclar, ens podem imaginar, les mans i la força d’un tramoia!

Margarita Cabero Moré


caberomore@gmail.com