Joan Sánchez

*>*: Joan, la vocació, com la vas descobrir? Quan? Per què?

Jo crec que  vaig néixer  ballant, perquè la meva mare em diu que quan jo estava dintre d’ella sempre em movia.  I la qüestió va ser, diuen, que em bellugava abans de poder caminar, quan posaven música a la ràdio… el meu cos sempre reaccionava a la música. Així que vaig caminar em van posar en unes caramelles de Girona. Tenia quatre anys, ho portava dintre. La meva mare era una gran balladora de saló, sense haver-ne après. Els avis d’ella tenien un bar i, des de petitona  la posaven sobre la taula i ballava charleston. Deien: “A veure Aurora, et donarem…”, el que sigui, un cèntim d’aquell temps, “…si ens balles una miqueta”.  Per tant, ja em ve de genètica, i, a més a més, al meu pare li encantava la música clàssica, n’estava sempre escoltant. Me’n recordo que tenia discos de Mozart, de Beethoven…

M’agradava molt la música, per tant, és una cosa genètica, això es porta de dintre. De vegades, un descobreix la vocació més tard, però per a mi va ser ja des del principi,  Estic parlant de Girona, abans de venir a Barcelona.  Com varen veure que tenia gràcia ballant varen dir: “Doncs aquest nen ha d’aprendre a ballar clàssic”. I em varen posar en una escola que s’acabava d’obrir,  de la Rosa Vinyals. Als onze anys  vaig marxar de l’escola de la Rosa, perquè em van donar una beca per venir a Barcelona a fer classes amb el mestre Magrinyà*. La meva mare treballava a l’Ajuntament de Girona… i em van venir a veure en un final de curs de la Rosa Vinyals al Teatre Municipal de Girona, i em van oferir una beca que era per “estudiar”. Perquè ara em preguntaràs : En aquell temps políticament…?  Un nen que ballés era impensable! Encara de vegades  ho és ara…[ho diu en un to de protesta] , jo et parlo del 1955  Era totalment impensable donar una beca per fer ballet a un nen, a un nen! I vaig venir a Barcelona, em van posar en un col·legi internat que em deixaven sortir tres cops la setmana per anar a l’escola de’n Joan Magrinyà…

 

*>*: i amb onze anys va venir sol a Barcelona?

A l’escola d’Enrique Castro de la Peña. Era un matrimoni de Soria que tenia una acadèmia en una torre, i que només tenien dos nens internats: Un dels nens  perquè els seus pares s’havien separat i jo perquè vaig venir per estudiar ballet.

 

*>*: I els pares, com ho van acceptar…

Ah. Sí, sí,sí. Ells mai no han trobat cap pega, al contrari, m’han ajudat sempre. Tots dos eren treballadors. El meu pare era ebenista i no gaire bon negociant, treballava molt bé però, de vegades. La meva mare era una dona de feines, i treballaven moltíssim per poder-me ajudar a mi… perquè la beca, és clar, la beca era petita.

Jo  perdia algunes classes a la tarda perquè anava a l’estudi de’n  Magrinyà, i al vespre, el professor  em deia el que havíem fet, i llavors jo havia de fer-ho, i  presentar el treball al matí, perquè al cap de l’any, si jo no passava els exàmens, la beca es tallava.

El mestre Magrinyà em sembla que cobrava molt poc, primer per ser noi i és clar, per els nois, com que érem molt pocs, les coses eren més fàcils. Abans de que jo anés a la seva escola, Magrinyà va venir a actuar al Teatre Municipal de Girona amb l’Aurora Pons…  encara els estic veien com si fos ara. Ella anava amb un tutú groc i negre i ell anava de soldat. En acabar,  els vaig anar a saludar i ens varen presentar. Els meus pares van aprofitar… : -El meu fill vol estudiar, i li donaran una becaI jo li vaig dir: -Miri mestre què ser fer jo!. Li vaig fer uns balls russos, i li vaig caure en gràcia des d’un principi. Els primers dos o tres anys hi anava hi anava tres cops la setmana  Un dia fèiem –espanyol-, l’altre dia folklore, l’altre dia –flamenc-,  i ballet, ballet i ballet els tres dies de la setmana. Desprès ja vaig anar-hi més.  Anys més tard, que jo ja no hi era, el mestre va començar a donar classes de contemporani també, perquè anaven a Colònia amb l’Alfons Rovira*, la Asunción  Aguade… i va començar a introduir la -dansa contemporania-, que va molt bé pel ballet clàssic… Complementen moltíssim, cent per cent, però a la meva època no, a la meva època era clar: ballet i espanyol. A l’estudi vaig coincidir amb Assumpció Aguadé, l’Albert Tort*… amb l’Alfons Rovira que va venir més tardet, ell era més petit. Hi havia la Sílvia Noguer*, La Cristina Miñana, l’Elisabet Bonet… Precisament, en ell primer final de curs important, que vaig fer amb el mestre, vaig ballar amb ella el Pájaro Azul, i el segon –pas de deux- del Don Quijote… tinc  les crítiques que van  sortir a El Destino*, la revista on en aquella època escrivien  el Srs. Sebastián Gasch i Alfonso Puig, els dos grans mecenes. Recordo que escrivien  la crítica quan actuàvem al Teatre Calderón… ja quan tenia 14 -15 anys, i ens deixaven  molt bé. Jo no crec que amb 15 anys balléssim el Don Quijote o el Pájaro Azul, exageradament be,  però ho fèiem… Home, la il·lusió hi era i alguna gràcia  havíem de tenir! m’entens? [somriu amablament].  Realment el mestre ens va donar l’ oportunitat  perquè, sembla ser que de la classe érem els que despuntàvem més, l’Elisabet Bonet, la Sílvia Noguer i un servidor.  Un any després,  vam fer el Hansel i Gretel , jo vaig de fer de Hansel, i la Gretel era l’Ángeles Totsi,  la mare era l’Assumpció Aguadé i la bruixa era en Joan Magrinyà.  

Per a mi…  parlo de l’edat d’onze a 20 anys, en tinc 62,  vaig viure moltes coses, per a mi aquella època va ser molt important, fos bona o fos dolenta, segons es miri amb el criteri d’avui dia, però era un començament. A mi em va obrir les portes, em va donar la oportunitat d’actuar, de ballar, que és el que jo tenia dintre i és el que jo volia fer. Jo tampoc hi entenia tant com per saber si era molt bo o… Per a mi era fantàstic!  Era el que hi havia [ho puntualitza amb convicció i contundència]. Jo havia de portar les sabatilles, les meves malles i saltar i ballar i pujar les noies i girar i actuar dalt de l’escenari que és el que a mi… Ho necessitava com el pa de cada dia. Es que jo vivia per la dansa. Sempre estava practicant, sempre, entre classe i classe, fins i tot el mestre em deixava practicar en el mig de l’estudi, mentre ell donava la –barra- de la classe següent…Jo em quedava al centre fent -voltes a la segona-, i ara que si –tours en l’air- a la dreta, tours en l’air a l’esquerra… Al mestre no li importava, ell anava donant la classe i desprès,  quan acavbaven els exercicis a la –barra- i passaven  a fer el –centre- jo parava…Al carrer Petrixol número 1.  Era un estudi molt petit. Jo hi he tornat  recentment  i encara ara conserva aquell  encant, una cosa molt maca, d’acord amb  aquell mateix estil, quan tots els estudis eren petits. Hi havia la calefacció de foc…! [ increible! És la seva expresió]  Però era molt bonic! Es com un d’aquells estudis típics de la Place Pigalle, en el  Paris d’aquella època,  típic de l’estil del que hi havia llavors, clar era una altra època. No hi havia ni tanta infraestructura…

 

*>*: I el pas a ballar en el Liceu…

Quan jo vaig trepitjar per primera vegada l’escenari del Teatre, va ser l’any que en Joan Magrinyà es va acomiadar com a ballarí del Liceu. Un gran comiat, li van fer un homenatge com a  ballarí i per  la companyia [ es refereix a Els Ballets de Barcelona*] que havia format anys enrere i que havia durat uns quants anys, que fins i tot van estar a Paris i van tenir molts èxits… En aquell temps hi havia  Maria d’Àvila,  Rosita Segovia*,  Maruja Blanco*. Llavors  ell va entrar a formar part del Gran Teatre del Liceu com a coreògraf  i mestre de ballet de la Companyia del Gran Teatre del Liceu, això és el que era, tinc programes que diuen: Ballet del Gran Teatro del Liceo. En algunes de les –tournées- que es feien s’utilitzaven els vestuaris del que quedava del Ballet de Barcelona…  Però era el Ballet del Gran Teatre del Liceu.

Mira, la primera temporada d’òpera en què jo vaig participar amb el Ballet del Gran Teatre del Liceu va ser amb La Dolores de Bretón, la jota, en què hi havia molts ballarins: Pedro Tomás, hi havia, bé, l’Assumpció [Aguadé] per descomptat, Cristina Guinjoan, Romana Uttini, l’Araceli Torrens…  Ballarines que a mi m’encantava veure; Aurora Pons, naturalment ella era la ballarina principal . Desprès,  Boris Godunov, que en l’escena de la Marina jo vaig fer d’un home vell, maquillat amb barba! Jo només tenia 14 anyets…!  I el Guillermo Tell,  amb la poma. Em sembla que no tenia ni contracte, perquè era assajar i ballar-ho,  i prou. Desprès ja vaig entrar  amb un contracte, que em va fer el senyor Ferrater*, que era qui s’encarregava dels contractes dels ballarins que entraven a la Companyia de Ballet del Gran Teatre del Liceu. No me’n recordo del que cobrava, cobrava poquíssim, i ben content que estava, i si no m’haguessin donat res, jo… què demanava? No demanava ni cinc, el que em donaven benvingut era. Per posar els peus a l’escenari del Liceu de Barcelona, del Gran Teatre del Liceu, tenir l’oportunitat de donar les meves voltes i participar en algun paper, doncs ja estava més encantat que unes pasqües. Què més podies demanar? És clar, com que era petit doncs “lo que me decían, hacía”. Abans es tenia molt respecte per les persones grans, m’entens? L’antiguitat… No era allò de “pum-pum cada uno por su lado, no”, era el respecte que es tenia als companys que tenien més experiència, jo no en tenia cap, d’experiència. Jo recordo un companyerisme molt familiar, molt bo, molt agradable, amb molts records, molt contents… Qui estava allà era perquè li agradava ballar.  Per tant, estava molt content que em donessin l’oportunitat de participar en òpera, tant si fos Guillermo Tell, com si fos l’Aïda, com si fos el que fos.

Jo era molt feliç, parlava amb tothom, mirava totes les classes, per aprendre com ho  feien. Recordo una vegada que van fer El Murciélago i el mestre va fer la Polca del Tris-Trash, amb el Miguel Navarro, llavors  primer ballarí, l’Aurora Pons,  Romana Uttini, Araceli Torrens, i Antoñita Barrera*, . Jo estava així mirant amb unes ganes d’un dia poder fer el que el Miguel Navarro feia, amb aquella il·lusió! Era una època molt maca. Vaig tenir la meva oportunitat quan al Miguel Navarro li van oferir un contracte amb la Compañia de Mariemma*, de primer ballarí, i clar, ell va marxar. Llavors el mestre em va posar en el seu lloc. Jo encantat de la vida. Tenia disset anys.  Vaig ballar amb l’Aurora Pons com a primer ballarí,  Romeo y Julieta de Gounod, i en aixecar-la [ es refereix a una suspensió en el aire],  em va caure [ de cop li canvia la cara, amb una expressió de desolació]. Sí. Em va caure a sobre el pit. Va ser  molt trist… em posen a ballar amb l’Aurora Pons. Tenia les mans així [les fa tremolar], de nervis, i em va caure…sí.  

Quan acabava la temporada no hi havia res més i fèiem alguns –bolos-. Me’n recordo que vam anar a Mallorca i  al Teatre Fortuny de Reus. Vàrem anar a Madrid a participar en una passarel·la de moda, on  Magriña va presentar una  coreografia ballada pel Cos de Ball del Liceu* sobre les quatre estacions de l’any . Jo feia, me’n recordo, “el verano” amb l’Aurora Pons. Però clar, poques coses. Vaig veure que amb la temporada del Liceu, i tota la resta, no en tenia prou. Llavors vaig tenir la sort perquè   Mariemma*, buscava un ballarí clàssic perquè resulta que  Miguel Navarro, que en aquells moments era el seu primer ballarí,  marxava de la companyia. Havia acabat el seu contracte i no el volia renovar, volia marxar d’Espanya per desenvolupar la seva carrera com a ballarí clàssic.

Es que estoy buscando un bailarín , pero tiene que saber bailar  espanyol, y  escuela bolera… Em va veure ballar, em va telefonar i em va demanar si jo podia,  vaig dir que sí. Sí és clar!  –me interesaria que usted viniera a mi estudio a la calle Reina Victoria de Madrid... I jo amb unes ganes, jo estava, ui!! [ara mateix sembla un nen amb sabates noves…] Vaig anar-hi, em va provar i em va oferir un contracte de sis mesos. I és curiós perquè quan el Miguel Navarro va marxar de primer ballarí del Liceu de Barcelona, en Magrinyà em va posar al seu lloc, i quan el Miguel Navarro va marxar de la companyia de la Mariemma com a primer ballarí d’espanyol,  la Mariemma em va posar al seu lloc. És a dir que jo seguia els passos del Miguel Navarro…[ ho explicar realment divertit]  Fins aquí, desprès ja no, perquè vam seguir camins diferents…

 

*>*: El mestre Magrinyà no devia estar molt content amb la senyora Mariemma?

No. Bé, va haver-hi una mica de problema.

Me’n recordo que un cop jo li vaig dir, va estar molt trist i per mediació de la Cristina Guinjoan va intentar, d’una manera molt forçada, que no acceptés el contracte.

La Cristina  em va venir a veure i em va dir. “No deixis el mestre, ell ha fet molt per tu,  tot el que saps és gràcies a ell, i et va donar l’oportunitat de treballar al Liceu, i et va posar de primer ballarí… I clar, jo li deia: -Ja Cristina, però m’ofereixen un contracte de sis mesos guanyant més.  Recordo al mestre  assegut al vestíbul de l’hotel fins a l’últim moment,  intentant que no acceptés el contracte.

 

*>*: Home, perquè per ell devia ser una peça important en el ballet.

Sí, i jo també li tenia molt d’afecte al mestre, el coneixia des dels onze anys, i m’ havia pujat. En aquella època els mestres eren molt… protegien molt els alumnes. Precisament, el que no els hi agradava era que tu anessis a fer una altra classe amb un altre mestre, no els agradava gens. Avui en dia és diferent,  els mestres et diuen: “Vés-hi.  Vés!”  Bé,  però no, “ No hay nadie irremplazable”  

Sis mesos amb la Mariemma em va obrir els ulls, vaig veure que si realment volia  convertir-me en un ballarí clàssic havia de marxar d’Espanya. Aquí era: o ballava a l’òpera del Liceu,  que era l’únic que hi havia, i moltes gràcies, o ballava espanyol, o anava al Paral·lel, a la revista… Doncs no, jo volia fer clàssic. I clar, amb la Mariemma el que vam fer va ser anar a Nova York, a la fira del 1963 al Pavelló Espanyol. Actuàvem tres vegades a la tarda amb una hora d’espectacle i jo ballava las malagueñas, i en  las danzas fantásticas de Turi na:El ensueño, i també fèiem flamenc. Allà vaig coincidir amb Antonio Gades*,  que estava casat amb la Marujita Díaz*, que  anava vestida amb un bisón blanc, i portava un gosset d’aquells que a ella li agraden, d’aquests tant petits.

Vaig acabar ballant El sombrero de tres picos del Leonide Massine a Londres…

 

*>*:Què va passar?

Que vaig em vaig trobar amb el Víctor Ullate*, que estava ballant amb  l’Antonio “el bailarin”* a Nova York. Maria de Avila  tenia la seva escola a Saragossa, i  havia format  ballarins com  Víctor Ullate,  Carmen Roche*,  María Guerrero*,  Cristina Miñana, i  Lolita de Ávila, la filla. Ballaven fantàsticament bé. I és clar, el pobre Víctor no podia ballar pas amb totes, no podia. I la María li va demanar al mestre si hi havia algun noi que pogués anar a ajudar al Víctor i repartir els -pas de deux-, i el mestre em va enviar a mi. Des de llavors que vam establir molt bona relació.

*>*: I van coincidir les dues Companyies  la de Mariemma i la de Antonio?

Doncs sí. Nosaltres treballàvem, amb la Mariemma al Pavellón Espanyol de la World Fair of Nineteen Sixty three, i l’Antonio estava treballant en un altre Teatre.

Jo sabia que el Victor era allà i vaig anar a veure’l… I em va dir que ell estava fent classes al New York City Ballet i que si volia em presentaria al mestre de ball per si jo també les podia fer. I així va ser, em van dir: “Sí, sí ya puede venir a hacer classe”, I bé, el temps que vaig ser a Nova York, un mes i divuit dies, vaig anar a fer classes amb ells, i això em va fer reafirmar en  que: “Jo vull ser ballarí clàssic, no em puc quedar a Espanya”. Quan vam tornar a Espanya, la Mariemma em va dir: –Le ofrezco un contrato de seis meses más.  No, moltes gràcies, vull intentar trobar una feina de ballarí clàssic. I és quan va ser que vaig escriure al José Ferrán*,  a l’escola de Rosella Hightower*. Em va dir: -Vine, que  t’he de veure. Ell ja m’havia vist abans a  l’escola del  Magrinyà, quan era petit, però clar, ja havien passat sis o set anys. En José Ferrán ve de l’escola del mestre també, i havia estat un dels ballarins de la Companyia de ballet del  Roland Petit*, Les Ballets de Paris. Quan portava allà dues setmanes la Zizi Jeanmaire* va telefonar: -Estic buscant dos nois per l’espectacle que estic preparant per anar a una –tournée- de tres mesos a l’Àfrica del Sud, Johannesburg, Durban i Cabe Town. José Ferrán em va preguntar: -Bé, vols anar-hi?  No vaig haver de fer ni audició. Era un espectacle mig ballet, mig musical, típic de les coreografies de Roland Petit i de la Zizi Jeanmaire de l’època.

Un cop a Johannesburg, em vaig assabentar de que hi havia una companyia, la PACT Ballet Company, Performing Arts Council of the Transvaal. La directora, Faith de Billiers* em va oferir un contracte,  tot i que els  ballarins estrangers no es podien quedar a l’Àfrica del Sud massa temps,  et parlo del 1964, amb  l’apartheid  en el seu moment més àlgid. Em va dir:  -Escolti, vostè es vol quedar aquí a l’Àfrica del Sud? Jo li ofereixo un altre contracte de tres mesos. Vaig acceptar, i m’hi vaig quedar un any, però com que em va anar molt bé,  m’hi vaig quedar quatre anys més, allà a Johannesburg , des del 64 fins a finals del 68, desembre del 68. I allà vaig conèixer la Noreen, que desprès ens varem casar. Jo ballava molt amb ella: Carmen del Roland Petit, La Cenicienta, Giselle.  Galina Samsova* va  venir,  com a artista convidada, a ballar La Cenicienta,li va agradar molt el nostre treball i ens va regalar el pas de dos del Walpurgis Night, que ella mateixa havia ballat amb l’André Prokovsky.  Jo encantadíssim. I anys després, quan jo vaig venir a Barcelona per dirigir una companyia de ballet nova: El Ballet de Barcelona*, que desafortunadament va ser un frau econòmic, com ja es va saber amb el temps, i vaig convidar  Galina Samsova perquè vingués a muntar el pas de dos del Walpurgis Night per la Marta Munsó*.

La Noreen i jo ballàvem els primers  papers. Però poc a poc què va passar, les coses com siguin, a Johannesburg, la Noreen i jo érem un peix gran en un pot petit, i volíem ser un peix petit…  vam voler sortir. Vam anar a diversos llocs a audicionar:  Stuttgart, que hi havia el John Cranko*, a Berlin, que hi havia el Kenneth Macmillan*, a Hamburg, a Zurich amb el Nicolas Beriosov* que li dèiem nosaltres el papa Beriosov, artísticament tothom li deia, es coneix com “el Papa”.

Però jo sempre havia tingut la il·lusió de ballar al London Festival Ballet,  per què? En aquella època quan jo estudiava a l’escola del mestre Magrinyà i ballava al Ballet del Gran Teatre del Liceu, el London Festival Ballet venia a actuar al Liceu durant el mes d’abril, a la primavera. Era l’època del John Gilpin*, la Marilyn Burr*, Kenneth Sudell*, Genia Melikova*, André Prekovsky*, Anton Dolin*, Nicholai Polajenko*, Oleg Briansky*… I jo els anava a veure.  M’escapava. Abans hi havia una sala on feiem les classes i assajavem,  que estava  al tercer soterrani del mateix teatre.Allà et podies amagar darrere un ventilador molt gran i des d’allà em posava a mirar els assajos. I veia al Toni Lander*… La companyia venia a passar tot un mes al Liceu! També  venia la Companyia del Marqués de Cuevas*, jo recordo haver vist al Serge Golovine* i la Nina Vyroubova*,  i Rosella Hightower*, amb el Nicolas Polajenko*,  el Ballet de Harness, un ballet que era molt bo, molt modern, clàssic però molt avançat.

 

*>*: El senyor Pàmies va ser una persona excel·lent per fer tot això…

Sí, jo el vaig conèixer,  va fer molt per la dansa i pel Joan Magrinyà, diguéssim, per tenir la companyia de ballet al Liceu, i perquè es mantingués.

Bé, doncs, jo havia vist al London Festival Ballet i es va convertir en  el meu repte, la meva meta era poder entrar-hi a ballar algun dia. Per tant quan varem sortir de Johannesburg per anar a fer audicions, jo ja ho tenia pensat d’anar al London Festival Ballet.  Varem fer l’audició i la Sra. Beryl Grey* ens va oferir un contracte d’un any i jo m’hi vaig quedar vuit, d’ anys.

Vaig haver de començar des del principi! A Johannesburg  era primer ballarí i ja havia fet molts papers importants, però  volia tan entrar al London Festival, que vaig acceptar un  contracte a de cos de ball. El que passa és que vaig tenir sort, perquè clar, ella va veure que tenia experiència i què era molt treballador, que responia, que tenia il·lusió  i que tenia ganes . De seguida em va donar papers de solista i si algú es feia mal… El Pájaro azul, per exemple, el vaig ballar al cap de tres mesos de ser a la companyia, perquè un dels ballarins principals es va fer mal i…

La Noreen també va tenir sort, perquè també li va passar el mateix.

Desprès em va donar Petruska i Scheherazade, El Príncipe Igor… he ballat gairebé tots els papers importants que jo podia fer, perquè jo no era un ballarí clàssic  d’estil noble, és a dir, jo era més aviat un demi-caractère per la meva estatura i per la meva formació artística ,  molta bateria, molts salts i fort. A més a mi m’agrada molt actuar, fer papers en què havia d’interpretar alguna cosa. Vaig ballar fins el 1978,  i  vaig haver de parar perquè vaig tenir problemes  a les caderes. Jo tinc tres pròtesis de caderes, dos a la dreta i una a l’esquerra. La segona de la dreta va ser perquè feia més coses de les que havia de fer… [arronsa les espatlles amb gest contrariat]

 

*>*: I amb les pròtesis has seguit ballant?

Ballant? Bé, no. Ja ballant… no. He fet papers de caràcter això sí. Vaig deixar la companyia de Londres i va resultar que, com que la gent em coneixia.  Bridget Espinosa em van oferir donar classes de ballet, com a maestro invitado.,  al London Studio Center. Hi  vaig estar treballant deu anys.  Ella va ser la que em va dir que tenia condicions per donar classes, que tenia una manera de donar classes molt maca… que tenia un enfocament molt bonic i que, a la classe, les combinacions eren ballables, agradables i em va convèncer perquè fes un curs per tenir el certificat de mestre. Vaig haver de decidir en quina escola en volia graduar,  i vaig escollir  Cechetti*, perquè, al mateix temps, vaig comprar una escola de ballet que es deia South School of Ballet, a South Bournemouth, Aquesta  escola la portava la professora Francesca Highfield* i me la va vendre  perquè ella emigrava cap el Canadà. A part d’oferir  classes com a hobbie, d’afició, també estava autoritzada a fer examens de Cechetti . La vaig tenir 26 anys, fins que vaig tornar definitivament a Espanya al 2005.

 

*>*: La seva carrera com a mestre també ha estat a Anglaterra.

Sí, 26 anys donant classes de ballet. al London Studio Center al London Contemporary Dance Theatre, al Rambert Ballet School, i a la meva propia escola.

 

*>*: Després es quan retornes a Barcelona?

Vaig deixar aquestes dues escoles precisament quan vaig venir aquí 1986, expressament per formar El Ballet de Barcelona. El senyor Juan Socías* em va oferir el contracte de director artístic, que no tenia res a veure amb la part econòmica, per dirigir la companyia. Va resultar ser un frau econòmic, ens van deixar a tots penjats. Va ser molt trist per mi,  però vaig aprendre molt també.

Em va fer molta il·lusió que em proposessin venir a muntar una nova companyia de dansa a Barcelona, ino saps  la mar de gent que estava interessada en venir : la Beryl Grey es va oferir per muntar La Bella Durmiente del Bosque, la Dame Alicia Markova* es va oferir per fer el Pas de Quatre, que ella mateixa l’havia ballat amb la  Marie Taglioni*. Vaig convidar a Galina Samsova i  va muntar i la Paquita.  El Nicolas Beriosov* va muntar la Consagració de la primavera i ens va regalar, que això tampoc molta gent no ho sap, el grand pas de Raymonda i El Espectro de la Rosa, el -pas de deux-. Vaig escollir com a primers ballarins a Irene Sales i David Campos*. Ell em recordava molt, al Serge Golovine*, molt romàntic, molt maco. Al final, no van poder actuar perquè tots dos es van fer mal al peu! Vam fer cinc actuacions al teatre del  Mercat de les Flors i després van aparèixer  problemes de diners. A veure, jo potser era massa jove per dirigir una companyia, no tenia  experiència. Si fos ara, ho hagués fet d’una manera diferent. De totes maneres, és clar, si no hi havia més suport ecomòmic…encara que ho hagues fet de la millor manera…[fa que no, amb el cap]

 

*>*: Perdoni Joan, és curiós que es digués El Ballet de Barcelona. Es va escollir expressament aquest nom, pensat com la continuïtat  del que havien estat Els Ballets de Barcelona,  de  Magrinyà?

No, no, va ser una casualitat,  ho va escollir el mateix Sr. Socias.

Ell ja havia parlat del projecte  amb altra gent, va parlar amb  Guillermina Coll, i amb Assumpció Aguadé. Clar,  tothom deia que no, que no que no es volien posar en aquest embolic, perquè ja veien que era una cosa…[expressió entre dubte i malfiança]. Jo em vaig deixar emportar per la  il·lusió, desprès de tants, tants anys d’estar fora, poder fer una cosa així! A més, tothom amb qui jo ho parlava allà a Londres em deien: “Sí, sí has de fer-ho, vés-hi, vés-hi que et donarem suport, que vindrem a ajudar-te”.

 

*>*: Aquest Ballet de Barcelona no tenia res a veure amb el Liceu?

No, era una empresa  privada.  Era un empresari que es va decidir a fer alguna cosa, Sí, després es va dir  que potser era per blanquejar diners. Aquestes coses que aquí a Espanya es fan molt sovint. Això, a Londres, mai no es faria i aquí… això només passa “en los países latinos”  

Es va fer tot bastant pressa, ja de seguida es va veure que hi havia problemes de “parné” com diuen els andalusos i la gent es va posar una mica intranquil·la. No era una cosa fàcil. al principi anava bé perquè es treballava molt muntant el  repertori.

A mi em van criticar perquè deien que no havia agafat suficient gent d’aquí, però si que vaig agafar molta gent, tots els que m’agradaven. Era una companyia de ballet, no perquè fossin d’aquí els havia de triar a la força.  Marta Munsó* i  David Campos* Esmeralda Maycas* , el Joan Carles Fernàndez*, la Vicky Buil* i molts altres…

 

*>*: O sigui que tu véns, deixes la teva feina allà…

No, bé no, menys mal! A la meva escola  vaig deixar a Jackie Ledman perquè la cuidés durant un any, perquè és clar, tenint en compte que encara que la companyia aquesta hagués estat un gran èxit, i que els cèntims hi haguessin estat, ningú no et diu que al cap d’un any el director econòmic que era el Juan Socías digués: “Doncs ara vull un altre director artístic…”   Vaig ser molt prudent. La casa i l’escola l’he venut ara, quan he vingut el 2005, perquè ja tinc 62 anys i no crec que vulgui tornar a Anglaterra una altra vegada, vull estar aquí permanentment .

 

*>*: li ha costat molt decidir tornar cap a Espanya?

Home, una miqueta sí. Em feia por, pel que havia passat amb això del Ballet de Barcelona, Clar, venia mig retirat jo ara aquí. Jo ara tinc una pensió del London Festival Ballet,  i  tinc la de l’Estat de Londres, que ja he complert tots el anys que calien.

 

*>*: Tot això és una mica vergonyós per nosaltres.

No, vergonyós,  no perquè?  Jo he fet la meva carrera fora, no?  

 

*>*: És clar, però em refereixo a què si  nosaltres haguéssim tingut un altre desenvolupament artístic, no haguessis hagut d’anar fora…

Ah, bé, això és una altra cosa.  Sí,  això tens tota la raó del món És una cosa que em fa posar molt trist, saber que aquí no s’ha fet res i que s’han deixat passar moltes bones oportunitats.  Però apart d’això, encara que jo aquí hagués tingut una carrera fantàstica, els ballarins volten.  Mira, el Víctor Ullate* té una companyia molt maca a Madrid i tots el ballarins se’n van,  i es podrien quedar amb ell. Per què? Perquè han estat amb ell, sis , set , vuit anys, s’han format i ara volen anar a Nova York, o a on sigui.

Jo em vaig decidit a fer clàssic perquè m’havia de decidir per alguna cosa,  però a mi el que m’agrada és ballar, tant si és bailes de salón, com un tango, com el clàssic, com un cha-cha-cha, com el contemporani, perquè m’agrada tot. Encara que si ho hagués pogut fer aquí, molt millor, però si m’ofereixen un contracte a Berlín,  vaig a Berlín.

 

*>*: Clar. La diferència és que llavors tu te’n vas perquè vols provar altres coses. No perquè sigui una obligació.

Home i tant! Sí, això és una diferència molt gran i és una pena.  Què va passar? Exactament les raons no les sé, perquè jo estava fora. El mestre ho va deixar, s’havia de retirar, com jo he deixat la meva escola de Londres i vaig deixar la companyia, Assumpció Aguadé va continuar, ella va seguir uns anys, i desprès van decidir acabar amb el ballet al Liceu. Aquí va ser la pena. Dir que aquí no hi havia un ballet, com jo he sentit que diuen, doncs això no és correcte. Si anaven a Paris i feien el Carnaval de Fokine,  L’espectre de la Rosa,  Les Sylphides,  El Sombrero de tres picos, la Vida Breve, el Amor brujo i van tenir èxit a l’època, doncs escolta, això és una tradició. A l’època que jo hi era, ens dèiem la Companyia del Ballet del Liceu de Barcelona i actuàvem com a tal, no com el  “grupito de Juan Magrinyà”. Als programes del Liceu de Barcelona, que és un teatre oficial d’importància mundial,  deia: “Cuerpo de baile [altra manera de dir companyia]  del Gran Teatro del Liceo”, orquestra del Gran Teatro del Liceo, Coro del Gran Teatro del Liceo”. Ningú que tingui una mica de cor i una mica d’intel·ligència ho pot negar això. És pot criticar, però que no ha existit, no ho poden dir. Jo m’atreviria a comparar a Maruja Blanco*,  Maria d’Àvila o Aurora Pons amb Margot Fonteyn* que és de la mateixa època, “tit for tat” com diuen els anglesos, saps què vol dir “tit for tat”? Doncs que no hi havia gran diferència. Un va anar pujant i l’altre  es va anar morint. Com una planta, si tens una planta i en tens cura anirà creixent i sortirà la flor, si tu no en tens cura, doncs la planta es mor. I aquí s’ha mort. Si realment haguessin tingut una visió de cara al futur…

jo sempre relaciono el ballet del mestre Magrinyà amb la Ninette de Valois*, i al Liceu amb el teatre Sadllers Wells de Londres.  Ninette de Valois va començar a Londres, si fa o no fa, al mateix temps que  el mestre Magrinyà va començar a Barcelona. Ella va poder  desenvolupar la seva tasca i la va convertir  en una cosa molt important, però ella sola no podia fer-ho. La van ajudar, allà van tenir la visió. Molt bé, aquí s’ha mort, d’acord. Fem ara una cosa nova! Que ajudin als que tenen ganes i talent! Però no ho fan.

Ángel Corella, un gran ballarí, amb una fama internacional, una oportunitat. [ en el moment de l’entrevista el Sr. Corella estava intentant establir-se a Catalunya per desenvolupar el seu projecte d’escola i  muntar una companyia de ballet professional] Ve a ballar al Tívoli i està ple, a la gent li encanta veure’l. Ve a ballar al Palau de la Música, ple,  al Teatre del Liceu, al Gran Teatre del Liceu de Barcelona, La Gioconda, ple. Per què no l’agafen i li donen a ell, que té el nom i que pot aportar tot el que fa falta per tenir una companyia com Déu mana, i que faci de tot!  contemporani, ballet clàssic… Ara es fa de tot, un dia es fa el Llac dels Cignes i un altre dia es fa un programa de Jiří Kylián, que és fantàstic.

 

*>*: Així doncs, vostè és un dels que està disgustat perquè el Sr. Corella ha trobat problemes per instal·lar-se a casa nostra?

Sí, perquè havia pensat: Oh, que bé! Millor personatge no podia ser, coneix a tot el món, pot portar aquí a tothom, pot fer, desfer, balla bé, en sap, té experiència, és el que necessitem. I desprès he sabut  que no, que no li donen el que necessita per poder treballar aquí. Perquè?

Per altre banda, a l’Institut del Teatre te la jove companyia  ITDansa. L’he vist i m’ha agradat molt el treball que fa. Fantàstic, doncs aquí, aquí mateix hi ha una oportunitat. Hi ha bons mestres, hi ha el talent. Un altre exemple, estic pensant  amb el David Campos*…  El que necessites és que et donin suport.  La continuïtat. Però si  et deixen penjat quan menys t’ho esperes…! Aquí, amb el caràcter llatí és una mica difícil que s’acceptin les coses. Els anglesos són més dòcils, l’espanyol no… Sempre hi ha…  enveges… que això i allò. I potser que això hagi estat una raó per la qual mai no s’hagi continuat res, perquè sempre hi ha hagut entrebancs d’aquesta classe.

Nosaltres, ara tindríem una companyia de dansa clàssica, si hagués passat com a Angleterra, que el gobern i la Casa Reial no van dubtar en donar suport a la Sra. De Valois, o com  a Maurice Béjart*, que quan va començar li van donar la confiança i el suport i  després va resultar la Companyia del segle XX*. I més tard haurìem tingut una companyia contemporània… perquè avui dia  es fa tot barrejat, que és el que es necessita, però no  ha interessat mai.  El perquè? …

 

*>*: Un plaer escoltar el seu testimoni, i un orgull per tots nosaltres els seus èxits professionals. Gràcies.

El plaer ha estat per mi, i fins que el cos m’acompanyi seguiré treballant en la dansa  amb la mateixa il·lusió que el dia que vaig començar.

 

*** entrevista realitzada el 24 de gener de 2008

 

*>*: … I els teus pares molt contents de que entressis a ballar al Liceu…

Home, contentíssims! Vivien a Girona i van venir a veure’m la primera vegada que vaig actuar i desprès  venien molt sovint, fins que van venir a viure a Barcelona. Precisament van venir a viure a Barcelona perquè pensaven que ja em quedaria al Liceu de Barcelona per sempre més. Amén. Però desafortunadament això no pot ser, no va poder ser ni abans, ni ara tampoc

Margarita Cabero Moré


caberomore@gmail.com