Imma Junyent

*>*: senyora Imma Junyent, ballarina del Liceu, que ens explicarà tot el que generosament ens vulgui dir sobre les seves experiències i la seva vida, la seva quotidianitat dintre del Liceu, els companys que l’envoltaven. primera pregunta és que vas ser ballarina?

Això jo crec que des que estava al ventre de la meva mare que vaig començar a  sentir la meva passió per la dansa. Era molt petiteta i quan es feien les festes a casa meva, em passava tot el dia ballant. Potser des que tenia dos o tres anys. A mi el que em va impressionar moltíssim és que em van portar a veure Candilejas, la pel·lícula. Per mi era un honor quan ells deien “ara la nena ballarà” i es posava tota la família en renglera. Ens reuníem quinze o divuit persones i jo era feliç ballant Candilejas, el llac dels cignes, disfressada amb el que trobava…Llavors els meus avis materns, tenien un abonament al Liceu i m’hi duien molts diumenges a la tarda. Jo era petiteta i deia ja “jo quan sigui gran vindré a ballar aquí”. La meva mare es posava les mans al cap perquè ho veia molt lluny i gairebé impossible. Quan jo vaig anar creixent i em deien “tu què vols ser?”, i jo seguia dient “vull ser ballarina, jo vull ballar al Liceu”. Era la meva meta, era la meva fita, per a mi era un repte.

 

*>*: Un repte que va començar a la teva més tendra infantesa

Sí. Evidentment. Però jo crec que ballaria ja neix amb tu. Llavors, és clar, influeixen molts factors, en el cas  que puguis arribar a ser ballarina o  no puguis arribar, fins i tot que no puguis ni iniciar-ho. Però jo crec que verdaderament com a totes les arts, un neix i després un es fa.

 

*>*: recordes quan va ser la primera vegada que vas assistir a una classe de dansa, va ser la mare que t’hi  va portar o ho vas demanar tu?

jo ho vaig demanar de molt petitona, però jo vinc del nucli d’una família molt tradicionalista catalana i el meu pare més aviat m’ho volia treure una mica del cap.

 

*>*: Ai, els pares!

És que d’aquella època a avui, Margarita! Aquella època era molt dura, socialment i políticament. Llavors, és clar, no m’ho va facilitar gens, però jo tenia una dèria, era el que volia fer, al que em volia dedicar. Vaig haver de lluitar molt per aconseguir-ho. Llavors a les primeres classes vaig anar amb el vist i plau, evidentment, del meu pare. Els meus pares ho veien com una cosa que em podia anar molt bé pel desenvolupament, per l’oïda musical,… Això els interessava perquè sempre han estat un matrimoni molt sensibilitzat pel món de totes les arts en general. Llavors, vaig començar a anar amb la Charo Contreras. La Madame Elsa havia fet algunes classes. Però clar, jo volia seguir. Llavors els meus pares van pensar que potser ara podíem anar de cara a l’Institut del Teatre. Ells el que volien era una cosa més seriosa, jo crec que va ser una prova, i em van fer passar uns exàmens. Havia de compaginar-ho amb els estudis, és clar, no podia deixar-ho, si no a casa meva hi hauria hagut un daltabaix enorme. Però jo cada vegada volia més. Jo també rebia informació, sabia a través de qui, des de molt petita ja, com podia entrar al Liceu, jo ja buscava els meus mecanismes i llavors vaig accedir a l’acadèmia del Mestre.

 

*>*: O sigui que vas passar a l’Institut del Teatre i com que el Mestre estava a l’Institut en aquells moments, ho compaginaves potser amb el seu estudi.

Sí, exactament, a l’estudi del carrer Petrixol. En aquella època, havies d’entrar amb onze anys a l’Institut del Teatre, que llavors estava encara al carrer Elisabets.

Jo hi vaig entrar amb deu anys, em faltaven pocs mesos per fer els onze. Allà vaig fer els cursos, va anar tot perfecte Tot això, com he dit abans, paral·lelament amb els estudis escolars…

i quan tenia catorze anys, va venir una productora de cinema francesa a Barcelona a filmar una pel·lícula. Llavors estaven molt de moda la Laura Antonelli i el George Rigau, que anunciava les camises IKE per la televisió. Era una coproducció i van estar fent una selecció i em van agafar. Jo estava boja de contenta perquè veia que això podia ser una plataforma, si més no una miqueta de cara els meus pares. Per dir “veieu que m’han agafat”. Es va acabar el rodatge i va anar tot perfecte. Llavors va ser quan al Liceu s’iniciava una tourné de tres mesos per tot l’estat espanyol i em van dir d’anar-hi. Va ser quan el Mestre Magrinyà va parlar amb els meus pares. El meu pare va dir que no, que allò s’havia de tallar com fos. Però el Mestre el va convèncer, va dir que era una llàstima que m’ho traguessin del cap si jo tenia aquestes aptituds.

 

*>*: Sembla també doncs que el Mestre, pel que he anat veient en altres convidats, era bastant persuasiu amb els pares, sabia com donar-los la volta.

Molt, era un artista, en tots els aspectes. A més era una persona que quan volia una cosa, si l’interessava una cosa, feia mans i mànigues i l’aconseguia. Era un home realment molt tenaç, molt constant. No en va, va arribar on va arribar, per la seva constància i la seva tenacitat. I això ho portava a les últimes conseqüències de la vida. Llavors va convèncer els meus pares i vaig entrar a fer la tourné. Quan vaig venir de la tournée, ja vaig entrar com a cos de ball del Liceu, amb catorze anys. Sí, ja era el ballet oficial del Gran Teatre del Liceu.

 

*>*: vas entrar després dels Ballets de Barcelona.

Exacte. Jo els Ballets de Barcelona ja no els vaig arribar a conèixer. Sé que han existit, però nosaltres ja no érem Ballet de Barcelona, érem el Ballet Oficial del Gran Teatre del Liceu que va realitzar la seva primera tournée.

 

*>*:  Per on vareu viatjar?

Va ser molt divertit. Anàvem als teatres més importants de tota Espanya: al Teatre Principal de València, havíem estat al Teatre Fortuny de Reus… a teatres ben importants. I jo et diria que quina va ser la meva sorpresa que mentre anàvem per Catalunya tot funcionava molt bé, no volia dir que estiguéssim al cent per cent de plenitud de públic, però quan vam entrar una mica… quan ens vam endinsar una mica més a les espanyes, nosaltres fèiem dues funcions, una de tarda i una de nit, era terrible.

 

*>*: De tanta gent?

No de tanta gent, era el que nosaltres portàvem per contracte. En una tarda o una nit jo havia arribat a  comptar només quatre persones en una platea. Horrorós. Aquella època va ser molt dura perquè no hi havia res subvencionat.

 

*>*: M’has dit que en aquesta tourné hi havia la teva mare acompanyant-te, perquè?.

Sí, perquè va ser una de les condicions que va posar el meu pare, jo tenia només catorze anys, llavors era la més joveneta.

 

*>*: Ja li has fet algun monument en alguna plaça a la teva mare honorant la seva abnegació?

Ai! Sí sí [riu]. M’ajudava a vestir-me. El que feien totes les mares, no et pensis que ella era la única. Feia una mica de tot, però jo diria que la meva mare era la que tenia la vessant més artística, més bohèmia, era la meva mare la que m’acompanyava en aquests món artístic.

 

*>*: Llavors, quan torneu de la tourné ja et fan un contracte?    

Sí, llavors ja formo part del Teatre del Liceu. S’havia de firmar un contracte que jo no podia signar per l’edat. Llavors estàvem nosaltres donats d’alta del que era el carnet…, no existia el món del ballet, o sigui com a ballarina professional no existia, era com…  Circo y variedades.

Era patètic, no et sembla?

 

*>*: Però això va durar molts anys. No es va arreglar fàcilment.

No es va arreglar fàcilment. Jo vaig marxar i encara era Circo y variedades. Nosaltres formàvem part del ballet de les òperes. Quan nosaltres estàvem treballant, sempre assajavem dos i tres òperes a l’hora, vull dir que treballàvem la que representàvem perquè era la que tocava i llavors preparavem al mateix temps la que havia de venir pròxima més l’altra. A l’estiu fèiem alguna tourné o es preparava alguna sarsuela, que també vam fer una sèrie de sarsueles del Juan de Orduña, com Las golondrinas. Vull dir que hi havia coses paral·leles, que sempre teníem feina.

 

*>*: Fora del teatre, vols dir, o dins?

Fora, sí, però sempre com a ballarines del Gran Teatre del Liceu. Ha estat un ballet, encara que no es vulgui reconèixer o hagi hagut algú que no ho vulgui reconèixer.

 

*>*: De totes maneres, per això estem aquí, per fer història.

Molt bé.

 

*>*: Al voltant teu, quins companys tenies, amb qui estaves?

Vaig entrar a l’última època de l’Aurora Pons. Aquesta tourné a més em va fer molta il·lusió perquè era una gran admiradora de l’Aurora Pons, l’havia vist ballar els diumenges quan jo hi anava amb els meus avis. Va ser l’última tourné que va fer, és a dir l’última època, l’últim any que va estar amb nosaltres. Després ella ja va marxar a Madrid amb el Paco de Alba. Llavors hi havia la Cristina Guinjoan, l’Elisabet Bonet i  l’Asunción Aguader, de primeres ballarines, i després com a cos de ball estava la Carme Cavaller, la Maria Àngels Aguader i moltes altres que eren una mica més grans que jo. Vaig ballar al Liceu des de l’anys 1965 fins el 1974, i va ser l’any 1972 quan jo ja vaig pujar a solista, i  ho vaig deixar per casar-me i tenir la meva filla.

 

*>*: En aquella època, de fet, tenies dues opcions, fer la teva carrera al Liceu i després optar per una altra vida completament diferent o bé marxar a l’estranger i arriscar-te.

És que no hi havia més remei. No hi havia una altra sortida. Les diferents feines que jo he tingut després han estat lligades directa o indirectament amb el món de la dansa. És a dir que per mi ha estat vital. En aquella època era bastant incompatible perquè la dona no estava en el lloc on està ara, no tenia ni la individualitat, ni l’autonomia. No perquè el que havia de ser el meu marit no m’ho permetés, en absolut, jo era lliure de fer el que volia, però és que si jo volia continuar aquesta carrera, havia de marxar a fora, i  hi havia d’haver una separació de per mig. La persona amb qui jo em volia casar no era ni músic, ni ballarí, vaig haver de renunciar-hi, però no perquè em fessin renunciar. Hi vaig voler renunciar jo.

 

*>*: Són una mica les circumstàncies de la vida.

Sí, de la vida i del moment. I de l’època. Ara no ho faria, també t’ho he de dir. No ho faria perquè els temps han canviat molt. Llavors és que era tot molt complicat, socialment, políticament, era tot molt difícil.  He de dir que el noi potser encara era menys acceptat, potser ells han patit més. Nosaltres ho hem patit en un altre aspecte, però l’home és el que  ha estat realment més “matxacat

 

*>*: I què em deies abans que fèieu amb les sabatilles?

Ah, bé, és que els temps abans eren molt més durs que ara. Ara hi ha moltes més facilitats. Encara que hi ha moltes coses que no canviaran mai, els exercicis a la barra son el que son, has de treballar la barra i t’has de donar a conèixer a través de tu, no perquè tinguis una cara maca o tinguis un cos maco, és treballar. Quan venia el London Ballet, nosaltres quedàvem meravellades. Venien carregades i amb uns baguls plens de sabatilles de punta noves. Quan nosaltres les havíem de fer durar posant-hi vernís, maquillant-les per sobre, perquè duressin una, dues o tres funcions més! Quan nosaltres sabíem que venien aquests ballets amb els que treballàvem fent les òperes, nosaltres teníem accés als seus camerinos, i quan ells per a cada funció utilitzaven un parell de sabatilles i les deixaven com a velles, nosaltres hi anàvem i les agafavem. A més, hi havia unes picardies lògiques , unes no s’ho deien a les altres per poder escollir les millors sabatilles perquè l’altra quan hi anés no pogués agafar les més maques i les més bones, però totes les trobàvem alhora al mateix camerino. Llavors agafaven només les que havien estat utilitzades una vegada i que deixaven com velles. Quan et trobaves allò era una delícia. Les agafàvem, les petonejàvem. És clar, havies d’anar mirant una que aparellés amb la teva. Jo suposo que més d’una devia haver ballat amb un número diferent de l’altra. Agafàvem les sabatilles, les mimàvem, les vernissàvem, les posàvem allà als camerinos a estendre perquè s’assequessin amb el sol, les tornàvem a maquillar. Una vegada vaig estar amb l’Ángel Corella, que hi tinc relació per altres coses que no venen ara al cas, ens vam trobar i em va dir “Imma me tendrías que explicar un poco la vida que lleváis” i jo li vaig dir “mira, no tiene nada que ver con la vuestra, es una vida que no tiene nada que ver.” Ell deia “cuéntame, cuéntame”. I es va fer un tip de riure quan li vaig explicar aquestes anècdotes que et comento ara de les sabatilles, com de tantes altres coses. Era un moment que hi havia molta escassedat de tot.

De totes maneres, jo et diria que dintre de tot considero que havíem estat molt felices, era una època molt feliç. Ara, no sé, les comparacions són odioses, però saps allò que diuen els castellans de “en mi casa no comemos pero nos reímos más”. Amb tanta escassesa que teníem, era tant el sacrifici que fèiem, tants impediments els que ens posaven. A més a més, hi havia vestits que eren obligatoris i els havies de tenir , com el tutú blanc  curt, i el llarg de sílfides. Ens havíem de fer la bata de cua i el tutú negre, i tot t’ho havies de pagar tu, les sabatilles també te les havies de pagar tu, vull dir…

 

*>*: El que en deiem els vestits de  repertori?

exacte. Però, tot i aixì,  realment va ser una època molt feliç, molt maca.

 

*>*: molt  companyerisme?

No! jo et diria molta competitivitat. Competitivitat tota i més, però jo vaig tenir la gran sort que vaig tenir molt bones companyes amb les  que encara ens veiem i anem a berenar o anem a sopar i han passat els anys i ens continuem relacionant. Sempre hi ha alguna que no és del teu tarannà, però això passa a totes les feines. El que sí és clar és que és una de les feines més dures en quant a competitivitat perquè tu estàs competint constantment i aprofites la teva oportunitat en el moment que la pots tenir.       

 

*>*: I això s’aconsegueix treballant molt.

Molt, exacte, perquè no es comparable amb cap altra professió, jo crec que en aquest món no es pot comparar amb cap altra professió. Per mi, no. No pots adormir-te, vull dir que no pots tenir un dia dolent sense… Ara t’explicaré una anècdota perquè vegis el punt  de sacrifici. Jo ja era ballarina solista, estàvem fent Doña Francisquita i va morir el meu pare, i jo no em veia amb cor de sortir a l’escenari, però jo sabia que era la meva responsabilitat, no tenia més remei. I amb les llàgrimes i amb poc ànim i el meu pare que no estava ni enterrat, vaig anar a ballar amb tota la pena del meu cor.

 

*>*: A això se li diu superació personal.

Professionalitat. Per això et dic que no és comparable a moltes feines, a moltes professions. Jo crec que la duresa que comporta l’esforç diari d’estar en una barra, que hi ets des de petiteta, ja la portes de per  vida, aquesta duresa i aquesta responsabilitat la portes a les últimes conseqüències. Crea una forma de ser, i una filosofia de vida.

 

*>*: I sent solista què és el que més et va agradar ballar?

Fèiem molt  repertori del Mestre. Si t’he de dir la veritat, tot. Vam fer una Vida Breve molt maca al Teatre Grec de Barcelona, sortíem a ballar amb unes bates de cua blanques. A mi el clàssic espanyol m’apassiona moltíssim, l’he portat molt endins també, però jo diria que en general ho he gaudit tot.

 

*>*: coincidiràs amb mi que el Mestre es va encarregar de que els ballarins de l’època tinguessin  una formació molt completa.

Molt. Això venia ja de l’Institut del Teatre, quan teníem la Maria Rusca que ens ensenyava les danses catalanes, passant pel clàssic espanyol, i després bé, que ho ballàvem tot. Fins i tot a les classes del Mestre també, igual ballaves unes munyeires, que ballaves una jota, es ballava tot. Potser ara, és clar, l’especialització és molt bona, crec jo, llavors no et podies especialitzar. A l’època que jo vaig entrar havies de ser apta per tot.

 

*>*: Polifacètic?

Sí. Va crear un perfil, molt nostre, perquè no trobaves ballets a fora que

estiguessin tan preparats, amb aquest ventall de possibilitats de diferents formes. Era un segell molt nostre. I això feia que a les representacions hi hagués un repertori molt ampli. Jo sempre he dit quela dansa clàssica per a mi és la base de tot, perquè si tu ets una bona ballarina clàssica, pots ballar-ho tot. El ballet clàssic és la base de tot. Jo comparo moltes vegades el que és la plàstica   de la pintura  amb la plàstica del ballet clàssic. Tu pots anar dels mínims moviments possibles a donar el màxim, però ja es nota que hi ha una base al darrere. I ara, veig moltes coses en què no hi veig cap de base.

 

*>*: Va arribar un moment en el que hi va haver un trencament a la dansa a Catalunya, de fet, va coincidir  el fort desenvolupament de la dansa contemporània, del moviment contemporani aquí a Barcelona, amb la desaparició del ballet del Liceu, quan va passar de ser privat, curiosament, a ser públic.

Sí, jo realment no m’ho explico ara, no m’acabo d’explicar la situació aquí. No entenc ni com no es va contemplar quan es va cremar el Liceu de fer una classe com deu mana. Jo no sé si és que no ha interessat, no té sentit. Catalunya ha estat i és per mi un país que dóna molts artistes amb molt valor, dintre del camp de la música, del camp de la pintura, del camp del ballet. Tota aquesta gent si no té suport, no té més remei que marxar. Però a les institucions no sé si no els interessa, jo no m’ho acabo d’explicar. Així com veig que en el teatre estem passant per un moment fantàsticament bo.  Per què no el ballet? En canvi, per què tanta dansa contemporania, que en trauria una miqueta. Ho dic sincerament.

 

*>*: vols parlar una mica més del que està existint ara, de com ho veus, cap a on anem? Tu has anat al Liceu, hi continues anant?

Sí, hi estem abonats nosaltres, tenim una llotja i hi anem, no em perdo cap funció. Ja no hi ha ballet, veus passejar les senyores del cor per l’escenari…

 

*>*: comentaves que tu mai t`has desvinculat de la dansa, que va succeir després de deixar el ballet del Liceu?

Jo no m’he pogut desvincular mai del que és aquest món. Vaig estar com a professora ben bé fins fa 6 o 7 anys, i també vaig estar directora d’una galeria d’art al carrer Consell de Cent durant 12 anys. Per això et deia que indirectament haver fet ballet i haver-ne estat tan vinculada com a professió, va fer que quan vaig deixar de ballar, la sensibilitat que un adquireix o que ja portes a dintre, es manifesti també en altres camps. La meva tasca a la galeria d’art, era de descobrir nous valors artístics. He fet dues feines que han estat la passió de la meva vida, ballar, donar classes i dirigir una galeria d’art. Per això t’he dit abans que estava molt vinculada una cosa amb l’altra. I el món de la dansa, m’ho ha facilitat. Els meus pares veien una carrera amb no gaire futur i, gràcies a Déu, ha estat molt satisfactòria, m’hi he pogut dedicar i després n’he tret molt profit.

 

*>*: Tu creus que haver estat ballarina del Liceu, ha influït de manera important en la teva vida ?

Sí, per mi sí, perquè jo no em podria imaginar asseguda al darrere d’un despatx, és que no m’ho puc imaginar. No sé si hagués pogut tenir les mateixes  satisfaccions,  tan grans com les  que jo he tingut després de fer  el que he fet. Bé, m’estimo més no  pensar-hi.

 

*>*: Què va significar per tu coneixer al Mestre Magrinyà?

El Mestre Magrinyà ho va ser tot per a mi. Una gran persona, una persona bondadosa, amb el seu caràcter també perquè era una persona molt exigent, sabia el que volia i sabia treure de les persones el que ell creia que podien donar. El Mestre Magrinyà buscava una ballarina que tingués molta tècnica però que donés molt de si mateixa també, de la seva pròpia personalitat. Era una persona que savia treure tota l’essència artística del ballarí, aquell candor i aquella transmissió personal que no tots tenim igual.

 

*>*: Sabia descobrir.

Això mateix, Buscava una persona també molt creativa. I era un home, bé, per mi va ser-ho tot. Era un home que jo admirava moltíssim. Era un creador nat.

 

*>*: També tenia una certa fama de mecenes.

Sí, era un home que ho havia donat tot per aquest món. A més a més, tenia un sentit de l’estètica molt agosarat. Un gran senyor. Un gran senyor amb una cultura molt extensa, i a la vegada un home molt senzill.

 

*>*: És una llàstima que la història no li hagi fet prou justícia.

És una llàstima, sí, perquè és un home que va lluitar tenint-ho tot en contra. Va ser comprés en el seu moment però va haver de picar molta pedra. I és clar, ell va fer el pas o va ser un dels que va fer el pas perquè ara tots hagin pogut nodrir de la seva feina.

 

*>*: Abans m’has comentat que tenies coneixences del senyor Corella, jo l’admiro molt i  em confesso ser una gran contrariada que el seu projecte no hagi pogut estar on ell volia que era aquí, a Catalunya.   

Si, ell volia fer una fundació i tenia intenció de fer-la aquí a Catalunya, a més jo crec que era perfecte perquè aquí hi havia lloc, aquí fa falta una persona, administracions, empreses que s’involucrin per donar empenta al tema.

Ell com a ballarí és molt bo i a més és una persona que ha tingut una trajectòria molt important i que té molta empenta. I aquí el que fa falta les institucions, el govern i les empreses ho potenciïn, que ho patrocinin. Perquè si es patrocinen altres coses, s’haurien de patrocinar aquests valors que estan sortint i que en comptes de quedar-se aquí i aprofitar-nos i nodrir-nos d’ells nosaltres mateixos, els deixem marxar.

 

*>*: És curiós perquè si parlem del Liceu en els seus principis, quan hi havia el ballet, era privat

Era privat, era el senyor Pàmies i tota la colla de propietaris que estaven al darrera. Recordo, una anècdota. En un moment determinat, el Liceu va passar moltes precarietats i una temporada no sabien si obririen o no obririen. Llavors gràcies a una multinacional del cine nord-americà es va obrir el Liceu, van col·locar allà dintre un gran circ, que va ser la pel·lícula que van protagonitzar la Rita Hayworth i el John Wayne. Era una superproducció fantàstica. Van ser molts diners americans i llavors els dòlars pesaven molt més que ara. Llavors, sortosament la temporada es va poder obrir i vam poder continuar.

 

*>*: Perquè devien pagar una milionada per poder tenir el Liceu com a plató.

I tan! La platea estava tapada amb una gran plataforma. El primer pis, el segon pis, el tercer pis, tot amb senyores vestides de l’època. S’hi van estar bastants mesos instal·lats. Es va rodar una part molt important al que era ,llavors, la Barceloneta i per tota aquella part on ara s’anomena el Port Vell. Aleshores jo penso que es van dur a terma molts esforços amb la col·laboració d’empresaris, ja que llavors el govern no t’ajudava perquè estàvem a l’època de la dictadura i en dictadura el estats s’interessen perquè la gent no es desperti . De totes maneres,  aquí hi havia un focus molt fort, un potencial molt gran de gent que volia tirar endavant. Han passat molts anys, ja no tenim dictadura, tenim una democràcia i estem com el primer dia.

 

*>*: Bé, jo crec que en aquests moments en qüestió de la dansa al Liceu hem anat enrere.

M’he equivocat evidentment, no com el primer dia, estem pitjor. Ha anat a menys i si contemplem també l’època, doncs encara estem sota mínims, perquè hem de veure que amb els anys estem en una societat amb una democràcia i que se suposa que les arts a les escoles es fan més, per exemple es fan moltes més assignatures de música. El ballet avui dia està a l’abast de tothom. Abans de petiteta si volies anar a un museu era perquè els teus pares eren sensibles al tema i t’hi portaven, ara des de les escoles ja t’hi porten i sembla increïble que estiguem com estem. Vull dir, en el fons sap greu, què passa, és que no ho entenc.

 

*>*: sembla una mena de contradicció.

Sí, sí. Evidentment.

 

*>*: Potser algun dia ens ho explicarà algú.

Suposo, el Liceu ha continuat amb els seus músics estables, amb el seu cor i el ballet no ha interessat. No només no ha interessat sinó que el volen negar i això és el  pitjor.

 

*>*: Això és el que més greu sap, oi? És per això que estem aquí. Jo t’agraeixo molt la teva amabilitat, Imma, ha estat molt agradable poder parlar amb tu i que ens expliquessis les teves experiències.

Igualment. Moltes gràcies.

 

    

Margarita Cabero Moré


caberomore@gmail.com