Emma Maleras

… Sí, sí! Jo considero que el fet que tingui la carrera de piano i solfeig, al mateix temps que tinc la carrera de ball espanyol i de ballet clàssic, m’ha donat molt, i he pogut fer moltes coses,  sobretot el que estic fent ara, que és una revolució de l’ensenyament musical.

 

*>*:  Emma, per què ballarina, per què aquesta professió i no una altra?

Jo ho tenia molt clar, des dels tres mesos, que va ser el primer cop que vaig sentir música.

Els meus pares havien intentat tenir fills, set en total,  i tots se n’anaven a passeig,  i l’única que vaig sobreviure vaig ser jo. Vaig estar els nou mesos de rigor i aleshores, quan vaig néixer  van fer un banquet i allò va ser una bogeria! la meva mare  era de Ripollet, i el meu pare va voler que jo també fos ripollesa. A mi a Ripollet em tracten molt bé. Se n’ocupen molt de mi. Em van fer un homenatge i em van dedicar una placeta en el tros de carretera que vaig néixer :  “Placeta d’Emma Maleras”.

 

*>*:  Això està molt bé, oi?

Sí, sí. Vaig quedar parada. No m’ho pensava això!

Quan em va sortit la primera dent, el meu pare,  per celebrar-ho va comprar un tocadiscos d’aquests de “La Voz de Su Amo”. Sí, un d’aquests antics. Jo estava en braços de la meva mare,  van posar una música, i jo vaig començar -Ai… ai… ai…

I el meu pare es va espantar, i va dir:

-Para! que a aquesta nena no sé què li passa! Van parar la música i vaig deixar de sospirar, i vaig com assenyalar la trompa del gramòfon amb el ditet. -Això vol dir que li ha agradat! Torna-ho a posar! Llavors vaig riure com si digués: – Ai…! Torna a sonar la música!

I la meva mare em va agafar de la maneta així  [demostra com la seva mare la girava d’un cantó a l’altre agafada de les mans].  Una sola lliçó. Després, quan  sentia “l’organillo” que tocava pels carrers, l’hi posava la mà esquerra com dient: -“Venga”, va! A ballar! – Si home! Apa que em posaré a ballar al mig de la Rambla!!  deia la meva mare.

I jo plorava “Bua, bua, bua!”. Des del moment que sonava la música, s’havia de ballar. Mira si em ve de lluny! Quan vaig complir l’any, ja caminava sola i ja no necessitava la meva mare, ja podia ballar  sola, i a més a més sempre anava a compàs, que això és el més curiós!

 

*>*:  Com  i quan va ser que va començar a aprendre seriosament a ballar?

Ui! Vaig trigar bastant. A mi, que no em portessin a veure drames de les pel·lícules, que llavors totes eren drames. Em portaven  al circ barcelonès,  a veure pallassos, i jo el que volia veure era a  aquelles senyores tan maques amb aquelles plomes . Allò sí que m’agradava molt. Ja era un bitxo, ja! I només en tenia quatre, cinc… sis anys.

 

*>*:  I ja la portaven a veure espectacles ?

Sí, és clar, perquè ja ho sabien. Una vegada em van portar a veure putxinel·lis i em vaig espantar tant quan vaig veure el dimoni, que  no sabia el que em passava,  -No, no, això no!

El que m’agradava era la ballaruga i la música i que cantessin i sobretot que sortissin les senyores ben maques.

 

*>*:  Així doncs, amb quin  professor va començar les primeres lliçons?

La meva primera mestre va ser la Sra. Pauleta Pàmies *,  però  fins als deu anys no m’hi van deixar anar. Quan vaig començar les classes, jo ja  portava dos anys pujant l’escala del  Conservatori del Liceu, ja que, com et deia, vaig fer la carrera de piano amb el mestre Zamacois, que era molt bo en quant a ritmes. Amb ell jo em comportava com una santeta però en realitat era un dimoni! Sempre tenia ganes de jugar , és clar, era l’edat, tiràvem papers mullats a la Rambla… [ riu, a gust] tonteries de nens, de joveneta.

Vaig tenir un començament desastrós amb la dansa, perquè  no tenia condicions físiques naturals , i les persones que no tenim facilitat , tenim problemes  després quan són grans, i sobretot quan no t’expliquen  com fer les coses bé. A mi, mai ningú no m’havia dit que m’havia de posar –en dehors-.  La mateixa Sra. Pàmies m’explicava que  ella, quan ballava,  li anava més sortir de noi que de noia. Ja comencem malament! Perquè si una dona prefereix això, vol dir que la cosa de les –puntes- , res. I és que  ella no en sabia gaire de ballar i a més ja era molt gran, tenia vuitanta anys i escaig quan jo anava a les seves classes. Pràcticament es passava la classe dormint!… Asseguda i dormia. I de tant en tant es despertava i ens mirava i deia

-“Fulaneta”! Estira el genoll!

Nosaltres fèiem la classe sempre igual, no hi havia cap canvi : vuit

grands plies- en -primera, en segona, en tercera, en quarta i cinquena-, i a l’altra banda vuit –grands plies- en primera, segona…

*>*:  Ho recorda bé oi?

Home! És per recordar-ho!  et deixava destrossada  la musculatura. Ella no ensenyava res! Havies de mirar les altres com ho feien. Recordo que deia coses com:

-A veure Carmota —perquè hi havia diverses Carmen i a aquesta li va tocar que li diguessin Carmota— ensenya els canvis a aquesta noia, a la nova!.

I em va mirar i em va dir:

-Mira, veus? Es fa així.

I jo no ho vaig entendre bé i em va dir:

-Ah, noia, ets molt burra, apanya’t!

 

*>*:  És clar. És a dir que va agafar el final de la Pauleta Pàmies.

Sí, afortunadament! . Fins que no vaig conèixer el mestre Magrinyà*, sempre vaig estar fent el mateix.

De fet però,  vaig començar de nena prodigi. Vaig tenir molta sort perquè de seguida vaig tenir èxit en les sessions infantils que hi havia a Ràdio Barcelona. Feien l’emissió en directe. El locutor es deia Sr. Toresky, ell era ventríloc i feia parlar a un ninot que es deia Emili i al que tothom li deia “Miliu”. El meu pare va anar a parlar amb en Toresky, i li va dir

-Mira, tinc una nena que balla, i estaria bé aquí.

-Però per la ràdio no es veu!

-Sí, però senten la música i tots els que estan a l’estudi, la veuen.

I jo em vaig fer famosa amb En un mercat Persa de Ketelbey… ai filla! tenia els meus fans, jo!

 

*>*:  Però era petita!

Sí, , entre els dotze i els catorze.

 

*>*:  I llavors va ser quan va conèixer el mestre Magrinyà?

El mestre  el vaig conèixer veient-lo ballar. Jo feia un recital en un lloc i ell el feia en un altre. Amb les diferències, és clar, perquè ell era un home gran i jo era una nena, i a més a més, molt mal ensenyada. Llavors va venir la guerra, i fins que no va acabar no vaig poder començar les classes amb el mestre, a l’estudi del carrer Petritxol, amb la Filo Feliu, la Charo Contreras... Érem moltes i la majoria hem fet carrera amb el ball.  El que  vaig descobrir amb el mestre Magrinyà em va deixar de pedra, amb ell si que s’aprenia a ballar.

Al cap d’un any d’estudiar ens va muntar un fi de curs en un teatre que hi havia aquí, tocant al carrer Provença. Vaig ballar un tros jo sola fent de nina, en una coreografia que es deia  “La caixeta de música”. Tothom em felicitava, fins i tot després, potser al cap de vint anys, encara em vaig trobar una noia que em va dir:

-Ai! Fent de nina, estava tan preciosa, ho feia tan bé!…

Bé, durant l’època de la guerra, el mestre Magrinyà estava al Liceu com a ballarí, perquè com a coreògrafa hi havia la Sra. Amalia Monroc*. I llavors a ell li van donar l’oportunitat de fer una coreografia, i va muntar El carrillón mágico*. En aquella època,  les noies que hi havia de conjunt eren molt insípides i va agafar les més avançades del seu estudi i ens va portar al Liceu. Aleshores hi havia la María de Ávila de primera ballarina. A mi em va donar l’ocasió de fer un segon paper.  Va ser la primera vegada que vaig fer una doble –piruette- de puntes al Liceu!!!

 

*>*:  Van fer l’estrena  al Liceu,

Sí. I també vam inaugurar el Teatre Comèdia, el que ara és un cine, Després vam anar al Teatre Principal de Palma de Mallorca. Fent el mateix programa, sí.

 

*>*:  I després de Mallorca ja no va estar més al Liceu?

No, jo no he fet res més al Liceu. Posteriorment  he fet un concert de castanyoles. Però va ser en el Conservatori del Liceu.

 

*>*:  En podem parlar del mestre si vol.

Jo, al mestre,  l’admiro com a ballarí, però molt més com a coreògraf. Com a ballarí era  bo, i a més ,  molt graciós. Ballava l’escola bolera molt bé i feia molt bonic, però jo l’he trobat molt més bo com a coreògraf. M’he fet un tip d’aguantar una llauna d’òpera,  que no m’interessaven gens,  per veure el ballet . Havia fet coses molt maques. Molt maques. I me l’estimava molt, al mestre. Tots ens l’estimàvem molt.

 

*>*:I la relació amb el mestre Magrinyà, després d’haver estat al Liceu?

Ha estat continua, amb homenatges que li hem fet, al Liceu i a Vilanova… alguna vegada ell havia vist alguna cosa meva i deia: “Aquesta noia ha espavilat molt!” perquè, fins i tot havia ballat en alguna pel·lícula, jo. I em venien ganes de dir-li “He espavilat pel que vostè m’ha ensenyat!

 

*>*:  És clar. Però aleshores vostè va començar una carrera. Una carrera pròpia, particular, paral·lela.

Ell mateix em va animar a que jo ensenyés ball espanyol, i llavors  vaig començar a casa, donant algunes classes. El que passa és que jo em vaig voler moure més i me’n vaig anar a Madrid.  Vaig  estudiar  amb   la Quica * i  l’escola bolera amb els germans Pericet *… sempre vaig pensar que tenien un estil maco, els Pericet. Arribava a les classes  una mica més d’hora i quan s’acabava, m’hi quedava una mica més,  m’interessava la seva forma de ball, i també l’estil. Durant una època hi anava una temporada a la primavera i també a la tardor. També vaig aprendre a torejar, perquè jo tenia molts nois a la classe, i  m’interessava que tinguessin un estil maco.

 

*>*:   però no s’hi va quedar, a Madrid…

Bé perquè estava casada. Em vaig casar de molt joveneta amb l’idea que quan s’acabés la guerra, el meu marit i jo ens aniríem a voltar pel món. Jo ja era ballarina quan ens vam conèixer. Jo no em volia casar durant la guerra, perquè no teníem ni un ral, no em vaig poder comprar ni vestit ni res!… i de regals,  tampoc en vaig tenir. Però ell em va dir:  -Doncs ens casem ara i així quan acabi la guerra marxerem. Jo formaré una orquestra i  anirem a voltar pel món.

Tot va ser mentida, em va enganyar,  i després, tot el que he fet ha estat contra l’opinió del meu marit. Però… què hi vols fer?

 

*>*:  Tot i així, vostè va seguir estudiant, oi?

Si!  els diners me’ls donava la meva mare. Perquè el meu marit,  no em va donar mai ni cinc. I després, quan va poder, es va aprofitar de mi.  

 

*>*:  Del seu èxit ?

És clar!

De totes maneres, jo ja vaig veure que tenia més facilitat pel ball espanyol que pel clàssic, i que m’agradava ensenyar. Vaig estudiar molt les castanyoles. Recordo que,  quan vaig començar a estudiar castanyoles no m’agradava gaire,  i em trobava amb mestres molt dolents, fins que un dia, un mestre de casa la Sra. Pauleta Pàmies em va explicar que hi havia una ballarina que era molt bona  a París. Es deia Antonia Mercè*, i li deien “l’Argentina”. Tocava molt be les castanyoles i  havia enregistrat discs . Llavors, els meus pares de seguida es van posar a buscar-los i  me’ls van comprar. Allò em va convèncer. Vaig fer un canvi radical i vaig dir: “Això sí que m’agrada!” I llavors vaig començar a estudiar en serio les castanyoles al mateix temps que estudiava el piano. Resulta que  jo,  només estudian tres hores diàries de piano, i me’n sortia! fins i tot en els  cursos avançats,  sisè i setè, que es  tocaven obres de concert!  El que passava,  és què jo  no era conscient  que la pràctica diària amb les  castanyoles era bona pel piano. Tot es complementava. I vaig fer la carrera de música amb excel·lents, eh! Només vaig treure un notable de l’últim curs de solfeig i de l’últim curs de piano. La resta tot excel·lents. D’història de la música i tot!

 

*>*:  Així doncs va fer la carrera de música i es va especialitzar amb les castanyoles?

Això és el que vull explicar i en vull convèncer a la gent. Vull que sàpiguen que les castanyoles no solament pertanyen al ball, sinó que pertanyen a la música.

 

*>*:  Després  ha continuat  anant a Madrid ?

Si,   anava de tan en tan  a repassar flamenc i escola bolera…

Jo, des de feia molt anys volia donar classes de flamenc a l’Institut del Teatre, quan encara estava al carrer Elisabets, però vaig trigar molt a entrar-hi. El mestre Magrinyà no em va donar mai l’oportunitat … a ell… el flamenc no li agradava massa. La meva oportunitat va arribar quan  el sr. Bonin * va ser el  director,  quan el mestre Magrinyà  va deixar l’Institut i va entrar la Sra. Pastora Martos *. Ella era una admiradora meva, Havia estat la meva alumna. També havia estudiat ballet clàssic amb en Joan Tena * però era més bona en espanyol.

 

*>*:  Què va suposar per l’Emma el fet d’entrar a l’Institut?

Molt! Allà vaig ensenyar a alumnes  que volien ser professionals. I allà vaig donar el millor de mi. Vaig aprofitar  l’ocasió.  I si no   vaig poder fer tot el que volia va ser per la meva lesió  al  maluc, que em va condicionar molt.

 

*>*:  I quants anys va estar a l’Institut donant classes?

En aquest moment no ho recordo bé. Sé que hi vaig estar força anys, perquè algunes de les últimes noies que vaig preparar  , encara ara,  hi són de professores .

Aleshores, jo ja tenia  un estudi molt maco al carrer Urgell, que em va anar molt bé i curiosament tenia més èxit amb el ballet clàssic que amb el ball espanyol. Vaig estudiar una mica d’anatomia i vaig aprendre a arreglar peus plans, i peus delicats, perquè venien persones amb criatures amb aquests problemes. Al cap de dos o tres anys d’estar treballant amb mi s’havien acabat les plantilles! Una vegada vaig tenir una nena amb problemes per caminar be,  i la seva mare em diu:

-No es pensi que ella vol ser ballarina, però m’han dit que aquest és un lloc molt familiar, i vinc perquè aquesta nena té un complex, no fa amistat amb ningú…  

-Aquesta nena el problema que té és que camina malament!

-Que estrany!  No li han dit mai.

-Pensi que una nena de sis anys se’n dona compte perfectament que no camina com els altres, i si no, segurament els nens de l’escola ja s’han encarregat de dir-li!.

I era veritat! Al final,  ho vam acabar arreglant, i aquella família m’apreciaven moltíssim.

Muntava uns finals de curs molt macos. Sempre amb molta cura. Per exemple, una nena que feia poc que havia començata a estudiar, sortia però feia uns quants passets i prou. I quan fèiem les coreografies més complicades, ballaven noies que ja portaven quatre, cinc o sis anys amb mi. I jo era molt severa, però al meu estudi no tenia alumnes que volguessin  dedicar-s’hi. Alguna noia va arribar a ser ballarina, però la majoria ho feien perquè sí. La qüestió és que em vaig guanyar la vida. I bé!

 

*>*:  Però jo tinc entès que ballarins del Liceu havien fet  classes d’espanyol a l’escola de L’Emma.

Totes les noies que han estat alumnes meves, per dedicar-s’hi,  me les enviava sempre el mestre Magrinyà, perquè ell ja sabia que sortirien  ben preparades, tant de clàssic com d’espanyol. Jo els hi deia “Ja veuràs, l’any que ve, al Liceu”. I efectivament! Era automàtic: la Pilar Cambra *, la Rita Bascompte… n’hi havia moltes, i de la que n’estic més orgullosa és de la Laura Esteve*, que ha tingut molta prosperitat en la dansa.

 

*>*:  La majoria dels entrevistats en aquest llibre en parlen molt be de les classes de l’Emma Maleras.

I a Madrid també. A Madrid també m’estimaven molt. M’hi trobava molt bé a Madrid jo, amb el ball. A mi sempre em deien:

  • Per què no vens aquí?
  • Ja sou prous! Allà a Barcelona jo no  tinc competència.

En aquella època s’aprenia a ballar espanyol a còpia de muntar balls. I quan vaig obrir l’estudi al carrer Urgell,  vaig començar a ensenyar d’una altra manera. Tenia un alumne madrileny que sempre deia:  – Mi maestra de Barcelona! Mi maestra de Barcelona! El pobre, es passava temporades ballant en un cabaret,  només per poder estudiar amb mi.

Primer sempre fèiem els exercicis de la –barra-, i després, exercicis de moviment de braços . Dos dies a la setmana donava classe d’escola bolera,  dos dies classe flamenc i dos dies més fèiem balls  de Granados i altres autors. I no vegis com  sortien d’allà!

 

*>*: estava introduint també,  el que seria el seu mètode de castanyoles ?

Ensenyava a la meva manera però encara no havia començat el meu sistema. El vaig començar a elaborar  coincidint amb la meva època de concertista, que va ser quan em vaig separar.

 

*>*:  I, fins quan  va tenir la seva escola? .

La vaig deixar quan em van operar el maluc per primera vegada. Ja feia temps que estava malament. El tenir un estudi i al mateix temps estar a l’Institut del Teatre…

 

*>*:  Hi ha un moment d’impàs, que és quan  decideix separar-se. Va ser molt valenta en separar-se, oi?

Abans no podies! Hi havia una separació per l’església,  però trigava anys. Quan van sortir això dels béns parafernals, vaig dir:  “Ara és la meva!”  

Després, em vaig poder dedicar més als concerts i a crear l’escriptura de la castanyola. I no és fàcil l’escriptura de castanyoles.

Bé, jo el que volia demostrar és que era possible escriure una partitura per la castanyola amb les notes tal  i com son. No escriure “ta rria pita”, com fins ara,  sinó corxeres, semicorxeres, fuses, semifuses…  en dues línies paral·leles. La ma dreta a dalt i la de baix per l’esquerra

 

*>*:  D’acord amb el solfeig.

Sí. Ara per mi, el meu món és el món de la música.

*>*:  Emma, parlem del  desenvolupament del teu mètode per estudiar  les castanyoles. L’origen de la teva passió és quan descobreixes els discos de l’Argentina…

L’Argentina va venir a Barcelona, la vam anar a veure, ballava molt poc però era molt graciosa, era molt femenina, i molt bonica i sobretot era fina, que era el que a mi m’agradava. A mi el ball espanyol del “ ta -ta- ta”,  no m’agradava gens. Jo vaig ser una fan de l’Argentina, i després li vaig passar pel davant, perquè, al tenir estudis de piano, i amb notes excel·lents!  Li portava avantatge. Vaig gravar molts discos, amb les discogràfiques: La Voz de Su Amo* i la Belter*.

 

*>*:  i això succeeix perquè vostè comença a fer concerts, l’escolten i…

Hi havia un periodista que m’estimava molt, Alfons Puig *,  i em deia

-Emma, per què no dóna un concert de castanyoles?

-No pot ser! Sense ballar no tindrà cap gràcia. Ell va ser qui em va convèncer  i em va donar l’ocasió de fer el primer concert, a casa d’uns coneguts seus.

 

*>*:  Podríem dir que aquest senyor Puig va ser  l’impulsor  perquè vostè anés més lluny amb les castanyoles?

Això mateix. Ell em va ajudar una mica, però el que em va ajudar més va ser el mestre Pich i Santasusana, professor del Conservatori del Bruc d’abans de la guerra. Gràcies a ell vaig donar dos recitals al Palau de la Música, amb una gran orquestra. Ell havia estat de  Educación y Descanso*. Durant la guerra  havia portat una orquestra d’aficionats, i desprès, en època del  franquisme va estar al davant de la Banda Municipal.

Quan la gen escolta els discs dels meus concerts em pregunten: – Tu aquí tocaves sola, oi? –No! hi havia quatre noies més.

Aquí hi ha el mèrit. Això em va passar també a  l’últim any que vaig estar a l’Institut del Teatre de professora de castanyoles. Vaig agafar 25 nens i nenes de nou i deu anys de primer curs [ en aquella època era l’edat corresponent a primer curs]. Eren molt disciplinats i el curs havia anat molt bé. Els hi vaig posar del tercer llibre del meu mètode, una jota popular, en la qual només havien de picar. Tot i que era molt senzillet, tots tenien al davant el faristol i el llibre de solfeig  escrit per la castanyola. Només es  sentia una sola castanyola! Els altres mestres em van felicitar: – has aconseguit un  resultat tan bo, amb aquests nens! No havíem aconseguit mai  que nens de primer curs  anessin tan iguals!

 

*>*:  I és perquè aquests nens ja portaven partitura i llegien per tocar la castanyola, no?

Això va començar així. Vaig fer un llibre pensat pels nens, perquè comencessin, i el vaig portar a casa del Sr. Arturo Menéndez,  un periodista que era  amic meu. Li va encantar i fins i tot ho vam celebrar!

 

*>*:  I ell va ser el conductor de tota la resta?

Bé, l’impulsor.

El primer llibre, a més a més del mètode,  és un llibre ple de música popular espanyola,  que permetrà guardar totes aquestes músiques que s’estan perdent. Vaig prendre l’exemple dels  russos i del que van fer els txecs, i els hongaresos, que de la seva música popular n’han fet coses més grans.

Hi vaig posar, entre d’altres, les partitures de La Pastoreta i El Ball de Sant Ferriol etc. Primer començo amb música senzilleta,  busco coses que siguin simpàtiques, perquè la veritat és que el solfeig és un llauna.  La Boileau* va treure el primer llibre quan jo encara estava a l’Institut del Teatre

 

*>*:  la Boileau??

La casa que edita els llibres del Mètode Emma Maleras per castanyoles, es diu “Editorial Boileau”. Quan la neboda de la casa va agafar la direcció, van començar a participar amb la Fira de Frankfurt. No podien portar música sobre Chopin i Beethoven,  havien de portar coses de guitarra, de castanyoles, coses nostres, així que van exposar el primer llibre. El meu llibre va agradar molt a Alemanya i van trobar molt interessant el meu treball de cara als nens, tant , que li van dir a “la Boileau”: – nosaltres editarem en alemany i vostes ho faran en espanyol.

I jo els hi vaig dir: Aquí a Barcelona s’ha de fer català i castellà, i aleshores s’ha fet en català, castellà i alemany.

 

*>*:  I a partir d’aquí es va desenvolupar el mètode?

I tant que sí, i tant que sí! Llavors, aquí estem parlant del primer llibre, del número u, però ara mateix s’acaba d’editar el número cinc.

 

*>*:  Bé,  Quina és la diferència entre els llibres? Són graus? Van correlatius?

Sí, sí, és clar. En el primer llibre només hi ha rodones, blanques,  blanques amb punt i negres [notes musicals]. El compàs de dos, de tres i de quatre, i prou. Després en els altres llibres es van introduint partitures més complicades a nivell musical i de tocs de  castanyoles. En el segon llibre  introdueixo les corxeres [notes musicals], en el tercer les semicorxeres[notes musicals], en el quart llibre es fan servir les fuses [notes musicals] i ara estic amb les semifuses [notes musicals].

 

*>*:  Son llibres de  música, oi?

Sí, és clar.  és que jo ara  estic dedicada  a la música, encara que  no he exercit mai com a professora de música. A més, considero que el ballarí ha de saber de música, és imprescindible.

 

*>*:  Emma, la castanyola com a concert i la castanyola com a acompanyament de dansa.

Hi ha força diferència. Per això el meu mètode d’aprenentatge comença per la castanyola d’acompanyament a la  dansa i després va a la de concert. L’ensenyo com a instrument, però serveix per ballar. No cal que tots els estudiants arribin a ser concertistes, si no volen. He inclòs molts balls populars: una jota, una dansa castellana, hi ha els fandangos de Huelva, verdiales, sevillanes… cada llibre va acompanyat d’un disc on s’escolten tres velocitats diferents: una és la d’exàmens, l’altra és de ballarí, i l’altra és de concertista. Amb el llibre que estic fent, que ha de sortir l’any que ve,  i que és el sisè, hi ha música a ritme de  tanguillo i verdiales  i en el pròxim, el setè,  ja ve la part de concert amb  Granados, la Vida Breve etc.

 

*>*: de quina època daten les primeres castanyoles?

Quan van descobrir la tomba de Tutankamon, hi van trobar unes castanyoles daurades. És a dir,  els egipcis ja les coneixien. Sí, és molt antic aquest instrument. A Roma, també tenien el costum de  fer els festins  importants amb les noies gaditanes ballant amb la seva “cusmata”, li deien així.  En  José de Udaeta* , s’ha dedicat també a buscar castanyoles, n’ha trobat de totes menes. Cap a la Xina  hi ha coses que s’assemblen molt. Perquè ell ha voltat molt! I quan em va conèixer a mi va tenir molta sort!

 

*>*:  Com va ser?

Sí, ens coneixíem d’haver-nos vist en la meva última etapa amb el  mestre Magrinyà. Però, ell no tenia gaire gràcia ballant. havia estat un ballarí més aviat intel·lectual , i  ni aquí a Espanya ni a França,   això no agradava. Ell agradava més aviat al nord d’Europa. Ballava de parella amb una noia suïssa que es deia Susana,  que ballava bastant bé, però no tenia gaire estil. Ella  estava casada des de feia anys i un dia va decidir retirar-se dels escenaris, i llavors ell es va quedar sol, i no sabia què fer, si agafar una altra noia, que si això, que si allò i tenia problemes…

Llavors un amic comú, el periodista Alfons Puig , que li agradava la gent del ball i estava ficat al món del Liceu, li va dir:

-Jo me’n vaig a veure un concert que dóna l’Emma Maleras al Conservatori Municipal. Llavors en José de Udaeta el va acompanyar i es va donar compte que no necessitava a ningú, perquè havia trobat el que volia fer!

*>*:  Doncs vostè ha innovat la castanyola?

Sí, i tant! Molt! del “rria, rria, pim, pam”[antic so que es feia servir per definir els tocs basics de la castanyola]  he passat al concert: Granados, Falla…

 

*>*:  Emma, quants reconeixements ha tingut a la seva vida? Quants premis li han donat?

El primer va ser el del Club Màster Set,  que em van donar per haver inventat —bé, més ben dit, adaptat— l’escriptura musical de solfeig i piano, a les castanyoles.

La medalla de  La Academia de San Fernando. Premi d’Honor de l’Institut del Teatre de Barcelona.  El Premi  Carmen Amaya. I el llibre. Un llibre sobre mi que va editar l’Institut del Teatre i  que va tenir tant d’èxit.

 

*>*:  La seva carrera, els seus estudis, les seves innovacions, el  desenvolupament de la castanyola, ha estat reconegut?

Ha costat, eh! Al Conservatori Municipal… ah no, aquí són massa fins, no en volen saber gaire cosa. Jo vull que la castanyola es reconegui com a instrument i s’accepti   dins dels conservatoris de música.  De fet , jo voldria que el meu mètode entrés a formar part del món de la música, però ara m’han dit que si no tinc el reconeixement de la Generalitat no és possible.

*>*:  Què vol dir amb “entrar en el món de la música”? ens està dient que el mètode no està reconegut?

No, perquè les castanyoles és una cosa que no fa fi, i a més,  fa flamenc, i espanyol, i aquí som tan catalans…! En canvi, tota la vida s’han tocat les castanyoles a Barcelona.

Buscant entre llibres  vaig trobar que al segle XVI, va venir un cavaller de Flandes a Barcelona i es va quedar esgarrifat veient als nois i noies que ballaven per parelles, amb castanyoles, i fent moviments “insinuadós” amb el cos… ballaven a ritme de sarabanda , que després es va ballar a  Amèrica, i que més tard ens va retornar  amb el nom actual de:  guajira.  

Jo tinc adaptades a la castanyola tantes obres de concert que quasi he perdut el conte !! n’hi ha moltes d’editades però, encara en quedem un munt, i  no crec que jo pugui arribar a veure-les totes publicades. De moment, les he deixat en propietat de la casa “Boileau”, perquè la casa “Boileau” és la que m’ha ajudat més.

 

*>*: De totes maneres el seu mètode s’estudia a les escoles encara que no estigui reconegut per la Generalitat.

Qui em va obrir les portes va ser  l’escola de música i dansa Oriol Martorell(1), ja que volien que els seus alumnes estudiessin la castanyola amb el meu mètode. M’ho van consultar i els vaig dir que la persona que podia encarregar-se de la docència del meu mètode, amb tota la confiança, era la Sra. Consol Grau*. Primer,  perquè toca les castanyoles de meravella i, tret de mi, és la persona que en sap més del mètode. Segon, perquè li agraden els nens, i això també és important.

Als nens petits els agraden molt les castanyoles, perquè fan soroll i no costa gaire d’aprendre! És un instrument atractiu per ells.

 

*>*: Moltes gràcies Emma… EMMA:  Però no pots marxar sense que t’ensenyi els llibres!  *>*:  Sí, ara ens els mirarem. EMMA:   Doncs anem.

 

*>*:  Primer, vull donar-te les gràcies per haver-nos obert casa teva i per haver compartit aquesta estona i els teus records amb nosaltres.

I a mi m’agrada veure la joventut que està fent una tasca, gràcies a tu, també.

 

…… fa molts anys,  la  Sra. Montse Lloret(2) havia tingut problemes amb les castanyoles i va venir a mi. Ara toca com un rossinyol!

 

*Entrevista realitzada el 9 de maig de 2008.

 

Aclariments a peu de pàgina.

1  escola oficial de la Generalitat de Catalunya, que combina els ensenyaments obligatoris amb els

   estudis elementals de dansa i música.

2 Montse Lloret i Roca. Actualment,  professora de dansa espanyola, escola bolera, flamenc i

  castanyoles al Conservatori professional de dansa. Professora de l’acompanyament musical per la

  dansa.

Margarita Cabero Moré


caberomore@gmail.com