Dolors Escriche

Per què ballarina? A veure, en el meu cas és perquè jo m’hi vaig trobar. Quan tenia tres anys la meva mare em va apuntar a fer dansa catalana, amb l’Esbart Verdaguer i als tres anys i mig ja trepitjava el primer escenari. A l’Esbart Verdaguer  en aquella època,  hi havia dos ballarins que eren el Salvador Melo* i l’Eulàlia Blasi* que també tenien nocions de dansa clàssica i de fet ells dos van ser els meus primers mestres de -dansa clàssica-. Després vaig anar a una escola que estava al carrer del Carme, però  la meva mare va voler que estudies més seriosament i va començar a esbrinar qui hi havia a Barcelona. Llavors va ser quan em va portar  al carrer Petritxol amb en Joan Magrinyà.

Si vols que et sigui sincera,  no li he preguntat mai a la meva mare si hem va fer fer a mi,  el que ella hagués volgut ser. La qüestió és que hem vaig trobar amb la dansa, i m’hi vaig trobar molt bé.

Del mestre [es refereix a Joan Magrinyà], en tinc el record de quan es va retirar com a ballarí. Jo sóc nascuda el  1949, o sigui que jo deuria tenir set anys. Recordo que quan es va retirar va muntar el ballet Los Tapices de Goya, i la criatura que sortia al tros de  La Vendimia era jo. Només havia de sortir caminant, aixecar els bracets i agafar els raïms. Una de les raons per la que ell es va retirar  és perquè va tenir una lesió important a l’esquena, aleshores  va seguir al Liceu,  essent el mestre i coreògraf de tots nosaltres. Amb el mestre vaig aprendre  -dansa clàssica-, -dansa espanyola- i -d’escola bolera-.

 

*>*: En aquella època els ballarins estaven formats molt àmpliament aquí a Barcelona. Sí, sí, ja et dic, també fèiem dansa catalana a l’Institut del Teatre, perquè encara que no fos una de les especialitats del mestre, ens hi feia anar  a tots.

 

*>*: Parles de l’Institut del Teatre…

Sí, quan estava al  carrer Elisabets. Per qüestions personals no vaig fer tots els cursos, però vaig fer uns exàmens generals. En Magrimyà volia que tots hi passéssim, per l’Institut.

 

*>*: En aquella època coincidia que Magrinyà també era el director de la part de dansa de l’Institut del Teatre.

Sí, sí. Jo crec que al mestre no se li ha reconegut la tasca que ha fet, Perquè va ser ell qui ho va iniciar tot aquí a Barcelona. Avui en dia, l’Institut del Teatre te el Conservatori de Dansa perquè ell, quan només hi havia –declamació-  va crear el  departament de dansa; amb el Ballet del Liceu, també, va ser ell que, després  de la Pauleta Pamies*, el va fer crèixer fins a tenir un Ballet que va durar molts anys. Vull dir…

 

*>*: I com s’ho feia per compaginar l’escola del mestre Magriña, l’Institut, i suposo que estudiava com tothom, oi?

Sí, doncs mira… A primera hora de la tarda em venien a buscar a l’escola perquè havia d’anar a classe del mestre, i què passava l’endemà? Que anava a l’escola sense els deures fets. Era molt difícil compaginar les dues coses. És una de les coses a la qual vaig decidir,  renunciar: els estudis. Després, quan vaig deixar la dansa en actiu, i un cop casada, vaig fer el batxillerat pel meu compte i un petit titolet per tenir alguna cosa…

 

*>*:Deu ni do… després de tants anys tornar a recuperar l’hàbit d’estudi no és gens fàcil!

Si, però no tan, una de les coses que a mi m’ha ensenyat la dansa: molta disciplina. Esforç i disciplina són dues coses que van juntes, i això m’ha quedat a dins.

 

*>*: Llavors  està a l’escola del mestre Magrinyà, ho compagina amb l’Institut. Quan s’incorpora  al Liceu?

Jo al Liceu hi vaig entrar essent una criatura petita fent “els negrets” de l’Aïda,   pintada de negre de d’alt a baix,  i passant totes les nits allà. Per això et dic que l’endemà com t’havies de llevar per anar a l’escola? Llavors jo tenia set anys.  És clar, la meva mare sempre estava  al darrera meu.  Sempre les mares anaven amb les seves nenes. Quan fèiem classes i assajos, esperaven, i quan  hi havia funcions estaven als camerinos, així que elles  també feien, més o menys, el nostre horari.

 

*>*: És a dir,  que les mares feien la carrera en passiu.

Sí, es podria dir que si [somriu pensativa]. Per això et dic que de vegades m’he  preguntat, possiblement és una cosa que ella hagués volgut ser.

 

*>*: De totes maneres si no li hagués agradat suficientment  ho hagués deixat, perquè amb com n’és de dur, i amb com n’és de sacrificat…

Evidentment. I encara segueixo ara, si puc, al menjador de casa meva… Encara seria capaç de ballar-te el que volguessis.

 

*>*: Suposo que als set anys, trepitjar un escenari com el del Liceu impacta, oi?  recorda què sentia quan estaas allà, al mig,  tan petita?

Era una cosa com si estiguessis en una pel·lícula. Veies tots aquells ballarins com assajaven i deies tota bocabadada: “Quan podràs tu fer tot això?”. Això sí que m’ho vaig plantejat, tot i ser petita. Em feia il·lusió. Amb el  temps ja no li donava la mateixa importància perquè sortir a l’escenari del Liceu s’havia convertit en normal. El fet d’estar al Liceu era com estar a casa meva, vull dir que mai no m’hi vaig trobar estranya. Mai, mai, mai.

Llavors, no me’n recordo exactament si tenia dotze o tretze anys, i el Mestre un bon dia em va agafar al seu estudi i em va demanar si volia entrar a formar part del -cos del ball- del Liceu. Paraula màgica! Evidentment que si que volia, tu diras! Després de tan de temps veien a les mes grans vaig penssar: “Podràs estar al seu costat!”… em sembla que aquell mateix dia ja vaig anar al Liceu, directament!

 

*>*: …I la teva mare i la família molt contenta, imagino.

Imagina’t! La família sempre em va donar suport,  El pare inclòs .  A veure,  a casa meva era un matriarcat: manava la mare. Érem set: l’oncle, el meu padrí, el  pare, el meu germà, la  mare, jo,  i després la meva cunyada. I tots bé perquè la meva mare és la que portava la batuta. Tots contentíssims.

 

*>*: Com ha estat la seva experiència fins arribar a ser solista? Com ha estat sa teva vivència amb el dia a dia dels assajos, les il·lusions, les experiències, el compartir amb els companys…

Com tu diria…érem tots com una gran família —t’haig de ser sincera— i allà, entre les classes, els assajos, el treball de –repertori-, la il·lusió que en lloc d’una pirueta te’n sortissin dues, la il·lusió que en lloc d’aixecar la cama fins aquí l’aixequessis fins allà, i treballar colze a colze amb els teus companys. Anaves creixent i creixent. Jo allà sempre m’hi vaig trobar molt bé i sempre em va fer molta il·lusió qualsevol cosa. Jo tenia una facultat que encara crec que la mantinc: tenia molta memòria i ho caçava tot a la primera. Potser no era molt bona ballarina perquè potser no tenia unes condicions físiques óptimes, però per exemple, venia un director de fora i deia “Us heu d’aprendre un ballet de tres minuts per demà mateix.”, el mestre deia “la Dolors!”. I una altra cosa que feia amb molta il·lusió i moltes ganes era el que el mestre sempre ens deia: “ tot i que estiguis a darrera, t’has de fixar amb els que en saben més, tu ho has d’anar aprenent tot. Perquè no saps mai si aquells companys, el dia que han de sortir a l’escenari s’hauran torçat el peu o no estaran en condicions, i aleshores algú ho ha de fer”. I en aquestes situacions, també m’hi havia trobat,  i em va anar molt be ser així. És una cosa que ell sempre ens insistia: que la manera de tirar endavant i fer una carrera era passar-t’hi hores i hores,  aprenent el teu ball i els de tots, perquè no se sap mai! Això ens ho havia inculcat moltíssim.

 

*>*: parla dels referents que tenia, per exemple quan feia els negrets i era un infant, tenia els més grans, els que estaven per davant seu. Després van haver-hi uns altres referents: les companyies que venien de fora.

Ui! Si. Quan tenia quinze o setze anys, a La Temporada de Ballet de la Primavera* venien les companyies de ballat més importants del moment. Als ballarins, això si que que ho tenien,  ens deixaven sempre una de les llotges perquè poguéssim veure el ballet. Royal Ballet Company* que, evidentment, quan veies allò et quedaves bocabadat, perquè deies “Ostres tu! Era una companyia de ballet amb tot el que nosaltres volíem i no arribàvem a tenir mai. Al Liceu, d’homes n’hi havia poquíssims, i en aquestes companyies hi veies molts, d’homes. Jo mateixa, en moltes òperes m’havia de disfressar de noi, amb pantalonet i perruquetes. En   aquestes companyies que venien de fora ningú no s’havia de disfressar !  Però , de totes maneres, a mi no em calia que em diguessin “s’ha d’anar a veure això”,  m’he espavilat per mi mateixa, i des de sempre m’ha interessat veure tot el que podia.  Al meu marit també li ha agradat molt la dansa i els ballets i des de que vam començar a festejar que hem anat a veure els ballets que han passat pel Liceu, els he vist pràcticament tots.

 

*>*: És clar, la tradició també era molt diferent, nosaltres estàvem començant amb en Magrinyà llavors.

Sí, sí, i en aquella època no em queixo del que vam arribar a fer. Perquè gràcies al mestre vam anar als Festivals d’Espanya* per donar a conèixer la dansa. Vam fer una –tournée- per tot Espanya i a vegades ens trobàvem que anàvem a teatres,  i fèiem de públic nosaltres! Perquè  no hi venia ningú. No riguis, que era així!

L’esforç que vam fer els d’aquí perquè ens coneguessin, a nosaltres i a la dansa, era molt gran. Perquè era allò de “Ay mira, viene un ballet, vienen las bailarinas…”. Però desenganyem-nos: ja no només per la dansa, Espanya és un país en el qual a la cultura no se li fa el  cas que se li hauria de fer. En tenim, però si la volem fer servir hem de passar la frontera. Aquí no se li dóna cap impuls. Escolta, ara mateix acabem de passar unes eleccions. Els dos principals partits, cap d’ells, ni en un sol minut, ha dit res de cultura! Res de res! Llavors…

 

*>*: Això diu moltes coses. De totes maneres, en aquella època el ballet que hi haia en El Gran Teatre del Liceu, estava potenciat per un empresari privat.

En Pàmies*. I tant! Sort d’ell que vam poder tenir òpera i vam poder tenir ballet. Ell va ser qui ho va  potenciar tot això. Tot i així,  també hi ha una altra cosa: l’esperit de tots nosaltres, les sabatilles ens les havíem de comprar nosaltres, igual que dels vestits que també ens els vam comprar nosaltres, i si no, les nostres mares ens els feien.

 

*>*: … la qüestió econòmica.

Has tocat el tema! La qüestió econòmica… A veure… [Riuen]. Per què hem d’entrar en aquest tema?

 

*>*: Veurà, jo ho he de preguntar!

Hi havíem de posar diners. Res! era irrisori el que ens donaven. Jo crec que com a ballarina solista no sé si vaig arribar a cobrar 25 de les antigues pessetes a la setmana!, que ja era una gran fortuna [gesticula amb les mans com si fossin molts diners], però no em facis dir si a la setmana o al mes. Però la cosa no era el que cobraves…  Era el que gastaves. Treballaves per la satisfacció personal i perquè feies  la feina que t’agradava, i a més a més, és que no hi havia res més que el Liceu.

 

*>*: Dolors, quan recorda aquells temps i la quantitat de treball que significa ser ballarí, el sacrifici, la dedicació, i l’esforç que es necessita per aconseguir que funcioni un ballet, i  resulta que arriba un dia i es determina que el Liceu es queda sense ballet. Com se sent això per dins?

Mira, se sent malament. Malament. Primer pel que significa el ballet per a una mateixa, però després pel que significa per una ciutat, pel que significa per un teatre d’òpera, a veure… Jo crec que és l’únic teatre del món que no té ballet estable. Perquè vagis on vagis, tots els teatres d’òpera en tenen . Mira, fa poc vaig portar als meus fill a veure l’ Aïda, per ensenyar-los el que jo feia,  amb la il·lusió del  record del  que jo havia arribat a ballar en aquesta òpera i, em vaig emportar una decepció molt gran, ni comparació amb el que es balla ara, no te res a veure. I és que al –ballet-  no se li dóna la importància que té.. Però mira, és el que hi ha.

 

*>*: En la seva època com a solista,  compartia amb a Carme Caballé,  Guillermina Coll, i amb l’Elena Bonet, entre d’altres.

Si i  també una temporada amb Maria Àngels Aguadé*. Els nois però comptats! L’Alfons Rovira*, l’Emilio Altés, el Fernando Lizundia*, l’Albert Tort*,  Josep Maria Escudero, que després va ser  professor de l’Institut del Teatre, i para de comptar. Perquè a vegades quan es necessitaven ballarins, i quan vam fer aquella –tournée- van haver d’agafar ballarins de diversos llocs, fins i tot van haver de venir ballarins de Madrid. Vull dir que ballarins no n’hi havia. Ells encara ho tenia molt pitjor que nosaltres! Perquè ja se sap el que comportava dir que eres ballarí. Vull dir avui en dia està tot superadíssim, però en aquella època ser ballarí era ser gai, sense cap mena de dubte. I a veure, els ballarins podien ser gais igual que ho podia ser un director de banc. Això era una tonteria de les més grosses, però era així.

 

*>*: I llavors ve la part crucial, que la vida va passant, i arriba l’hora de formar la família, i ha de decidir.

Evidentment, la temporada 71-72 ja no la vaig començar jo en el moment que em vaig casar, que va ser el desembre del 1971, vaig deixar el Liceu. Però bé, la dansa no l’he deixada mai. Em vaig dedicar a ensenyar, a la pedagogia. I on vaig començar? Doncs a escoles d’ensenyament bàsic. Sempre trobes persones. Era una escola que estava al carrer Mallorca i que es deia Verge de Núria i la seva directora era una amant de la dansa i una amant de la música. I hi havia una assignatura que feien de més a més, que la feia el qui volia, i era de dansa. I allà vaig estar-hi molts anys donant dansa clàssica. Evidentment allà no podies formar ballarins, no, perquè per ser ballarí professional es necessiten moltes hores i molt sacrifici, però sí que vaig formar públic.

 

*>*: Que és molt important!

La meva intenció ha estat que no entenguessin la dansa com una cosa que només la poden practicar uns quants, sinó que la pot practicar tothom que volgui, ja no per dedicar-s’hi, si no per plaer. És una de les coses que trobo a faltar, que la dansa la gent no la practiqui com un plaer. I això s’hauria de portar a terme d’alguna manera. Ara que tothom té tants problemes i tothom va a fer-se massatges perquè tenen mals aquí, mals allà, i se’n van als gimnasos i allà fan uns esforços impressionants, que en lloc d’arreglar, crec que encara ho espatllen més. Però en canvi la dansa, si no t’hi has de dedicar hi ha moltes coses que no has de fer, com salts, voltes, etc., que requereixen molta més tècnica,  però per una bona col·locació de tot el teu cos, la dansa és perfecta.

 

*>*: Haver conegut a Magrinyà,  haver viscut la vida dins el Liceu…

Per a mi, en Magrinyà és el “mestre”. És qui em va ensenyar a estimar la dansa… La manera que ell tenia de posar-se a la barra… ell em va ensenyar aquest amor.

No ho sé com hagués estat d’una altra manera,  perquè no n’he tingut l’altra vida. Jo n’estic molt contenta i molt satisfeta, i quan vas a algun lloc o amb companys de feina i dius “Vaig ser ballarina del Liceu” és com un segell no només pel fet de ser ballarina del Liceu, sinó perquè comportava moltes coses. En aquelles èpoques ser ballarina volia dir que, moltes vegades, t’havien de mantenir i qui et podia mantenir? els pares que tenien la butxaca plena, i els que no la tenien, com en el meu cas i en de molts altres, amb el seu sacrifici.  Eren treballadors, vull dir que la majoria no érem “de casa bien”, en canvi, el segell que se’ns veia a nosaltres des de fora,  semblava  d’una classe social a la que no pertanyíem.

 

*>*: I després, una vegada fora del Liceu?

Des que estic casada sóc abonada al Liceu perquè com ja he dit tinc la sort que al meu marit li agrada molt l’òpera. I un cop al més, a la feina deia: “ tal dia haig de plegar més d’hora perquè vaig al Liceu”, i em miraven com si fos un bitxo estrany. Però no! Ara ja no, perquè ara veus el Liceu pràcticament ple de gom a gom i amb gent molt normal, cosa que no passava abans. A veure, els preus, evidentment que són cars, però quan ve el Bruce Springsteen les entrades també són cares!, a més a més, tampoc no n’hi ha massa de ballet clàssic. Hi ha pocs teatres, a part del Liceu,  que en facin. Miro la premsa i veig moltes coses, però de ballet,  quasi no veig mai res! No se li dóna la importància que hauria de tenir. Ara mateix, el mes de maig, ve el la Compañia del Ballet de Cuba*  a ballar El Llac dels Cignes però en canvi, no ve al Liceu, va al Teatre Tívoli. El Tívoli és petit per una companyia tan gran!

A vegades hi ha ballets que te’ls fan en una plaça o al Palau Sant Jordi. Però no són llocs per anar a veure un ballet. El ballet l’has d’anar a veure en un escenari, on, quan s’aixeca el teló et deixi veure la màgia que té el ballet. Jo trobo que, amb tot plegat,  no anem gaire per bon camí.

 

*>*: Imaginis per un moment que aquí amb nosaltres hi  tinguéssim  algú que estigués predisposat a escoltar i  amb un cert poder de decisió,  què li diria?

Que és posin una miqueta les piles, i que facin la dansa més accessible a tot tipus de públic. Per això l’has de programar i l’has d’ensenyar…. a la televisió mateix, que és el mitjà que tothom veu, jo no hi veig dansa.

 

*>*: És clar, perquè sovint l’emeten a altes hores de la matinada [Riu, afirmant amb el cap].

Amb l’òpera també… Igual. En aquest país la cultura —i no només la dansa— no va bé. Hi ha escriptors també molt bons que tampoc se’ls dóna el que necessiten perqué la gent els conegui. De vegades anomenes algú i notes que la gent es queda pensant “Aquesta va de set-ciències”. No! Trobo que no va gaire bé la cultura del país; i la dansa, és clar, encara és menys! Els ballarins d’avui en dia ho tenen malament si no passen fronteres. Aquí no ho tenen gaire planer, que diguem.

 

*>*: Passar fronteres. Si  haguéssim tingut unes circumstàncies diferents,  més suport, i si,  per exemple,  quan el Liceu es va transformar en un organisme oficial s’hagués potenciat més,  creu que haguéssim pogut créixer?

Jo crec que sí, perquè aquí hi havia molt bon material. Per exemple, persones com la mateixa Guillermina Coll o el mateix Alfons Rovira*, molt bons ballarins els dos,  van dir “Passem fronteres i que sigui el que Déu vulgui!”, però no et pensis que tampoc ho tinguessin tan fàcil! S’ho van haver de treballar, i molt.

 

*>*: La competència a fora era, i continua sent molt dura.

És clar, perquè a fora sí que s’ha potenciat, i per això ara tenen el que tenen. La sort que tenim  és que en el món de la dansa és igual un negre que un xinès, un japonès  que un blanc. És el llenguatge. Amb ballet, jo sempre ho he dit, no necessites saber ni anglès, ni francès, ni et cal cap idioma. Amb el llenguatge del cos en moviment tots ens entenem.  Tots!

 

*>*: si  tingues una altra oportunitat de vida, tornaria a ser ballarina una altra vegada?

Jo crec que sí. Vull dir, vist amb el temps,  sento  haver-ho deixat. Possiblement jo, com a ballarina clàssica, i per manca de condicions físiques, potser no  vaig arribar molt lluny. Vaig haver de ballar Les Sílfides i  El Llac dels Cignes… I així ho vaig fer. Amb més o menys sacrifici, i amb les –puntes- al peus,  i vinga, vinga… per amor propi!

 

*>*:  Però vostè va arribar a ser solista del Ballet del Gran Teatre del Liceu!

Sí, però per la vessant  de -l’escola bolera- i de -dansa espanyola-, amb les castanyoles, i perquè tenia un  moviment de braços molt maco, però no pel que fa al clàssic.

 

*>*: És clar, aquest era l’avantatge de l’escola del mestre Magrinyà, que formava els ballarins en moltes especialitats diferents de la dansa..

Era una cosa molt bona. Tots els ballarins,  alumnes del mestre,  ho podíem ballar tot, cosa que avui en dia no sé si gaires ballarins ho poden fer això. Jo hi tornaria. Ara mateix hi tornaria.

 

*>*: Tot i el sacrifici?

Tot i el sacrifici i tot i els mals de peus, plens de  “llagas” als dits, sabent que a la  nit has de sortir a l’escenari,  i has de sortir radiant. Ho fas, i en aquell moment no sents ni mal de peus, ni mal de res.

Imagina’t, encara ara, de tant en tant  quan sento música em poso a  fer quatre tonteries per casa, això vol dir que ho tens a dins, molt endins.

 

*>*: Portar-ho “molt endins” és imprescindible per poder-se dedicar a aquesta professió.

I tan, és una condició que si no la tens, millor que ni t’ho plantegis. Jo crec, que aquest sentiment és el que ens unia a tots nosaltres.

 

*>*: Creu  que haver viscut la vida com  ha fet és un privilegi?

Per a mi sí. És difícil d’explicar el que et passa  quan surts a l’escenari i sents el públic, perquè, amb els focus  no el veus, sinó que l’intueixes. No ballaves igual el dia de l’assaig general, que el dia que hi tenies el públic. El dia del públic et sents especial, i et sents  créixer, no es pot explicar.

 

*>*: moltíssimes gracies per les seves paraules. Parlant amb els ballarins de la seva generació respires l’energia, la capacitat d’esforç i la il·lusió per la dansa. I tot i que han passat uns quans anys, continuen vibrant i les emocions les tenen a flor de pell! Ha estat un plaer.

Sí, sí. Espero amb candeletes el segon diumenge de novembre per trobar-me, un any més,  amb els meus companys de l’època, per reviure i gaudir dels records, que son molts i molt bons. Moltes gràcies a tu per aquesta iniciativa.

 

***entrevista realitzada el  11 de març de 2008

…Surt sempre! els meus fills i el meu gendre a vegades diuen “Ui! Ja parla del mestre!”[ ho diu aixecant les celles i girant la mirada cap el cel] .  Sí, sí, i ell era el pare de tots. Jo crec que no se li ha reconegut ni ara ni en els temps en que ell era viu, perquè mentre que avui els ballarins prefereixen passar fronteres, ell va estimar-se més quedar-se aquí a casa, amb el seu alumnat i ensenyar la seva saviesa, i això ho tenim tots aquí a dins.

Dolors Escriche.

Margarita Cabero Moré


caberomore@gmail.com