*>*: Abans de començar voldria donar les gràcies a Mercè Falcó, que amablement ens ha convidat a casa seva per poder realitzar aquesta entrevista, i a Mercè Roca i berta Albareda, per haver vingut. M’agradaria preguntar a cadascuna com és que van escollir ser ballarines. Berta, siusplau, vostè primera.

Vejam, des de molt petitona a casa sempre em portaven al Liceu a veure el ballet i, jo, que  devia tenir sis anys ja els hi deia als meus pares: “Jo, quan sigui gran,  seré ballarina “. El meu pare no estava gaire d’acord amb el tema, però, bé, la mama, sempre em va recolzar.

 

*>*: Quan va començar a fer les primeres classes ?

Vaig començar amb una professora que es deia Leo Ros, que havia estat ballarina i que coneixia molta gent del Liceu. Després vaig anar a prendre classes a l’estudi del  mestre [ es refereix a Joan Magrinyà*] i a l’Institut del Teatre directament. O sigui, que vaig començar als dos llocs a l’hora. Però vaig començar a estudiar en serio  de massa gran.

 

*>*: Potser quan el seu pare va accedir a que pogués ballar?

No, ell va accedir quan jo ja era al Liceu.  Aleshores si,  estava contentíssim, i a més a més sempre ens donaven alguna entrada per als pares. El meu pare era un gran afeccionat a l’òpera.

 

*>*: Com va ésser que vas entrar al Liceu?

Bé, jo ja estava estudiant amb el mestre i… aquelles casualitats,  faltaven noies perquè se’n  havien marxat un parell,  i jo de seguida vaig dir a la senyora Conxita*, que era la mà dreta del mestre -A mi m’agradaria, senyora Conxita. Si tinc la possibilitat, doncs estaria molt contenta. I bé, així va quedar la cosa. I llavors,  quan va ser el moment ens van dir “Doncs, mira, “fulanita i sotanita”, voleu…?”. I així vaig entrar de –meritòria-. Si havíem de fer de nen, doncs de nen. De pastoreta? De pastoreta. El que fes falta.

 

*>*: En el teu cas va ser per iniciativa seva que va entrar-hi?

BERTA: Una mica espavilada, no? Perquè solia ésser ben be al revés,  era en Magrinyà, normalment, el que parlava amb la família perquè la nena ballés al Liceu. Però jo ja havia fet els divuit i vaig posar-hi les meves agalles. Sí, sí. Des del  1967. fins al 1974, amb un lapsus d’uns mesos al mig. Vaig estar ballant al Liceu fins que  em vaig casar.

 

*>*: Parla d’un lapsus.

Sí,  em vaig operar un tendó. Vaig anar al metge que tractava l’Alfons Rovira*, i em va dir:  -Mira, això és molt delicat,  t’ho hauries de fer mirar en serio. Aquí no hi ha ningú que es dediqui a aquestes coses. Me’n vaig anar a Suïssa i em van operar. Vaig haver d’estar-m’hi uns dos mesos. Mentre hi era, i sense saber-ho,  vaig fer unes audicions, perquè jo no entenia res d’alemany i em pensava que era una classe normal, doncs resulta que em van agafar pel Ballet de Basilea*.[ ho diu com si fos la cosa més normal del món!] Vaig estar-hi ballant mitja temporada.  Llavors l’excedència que havia demanat per l’operació ja em vencia i vaig tornar per  reincorporar-me al Liceu.

 

*>*: Però, tenint  l’oportunitat de poder ballar a fora, no se li va passar pel cap de dir “M’hi quedo”?

Vejam, jo tenia a Barcelona, els pares, i també el que ara és el meu marit, que per aquella època ja anàvem en serio. Vaig ser el més sensata possible i vaig pensar “sigues conservadora, no abusis, ni llencis el que ja tens”. I vaig tornar. I a més, si vols que et sigui franca, també enyorava el Liceu. A  més a més, era un món tan diferent el que hi havia a fora del que havia aquí!  La gent de Suïssa és molt tancada, tampoc no és que no m’hi trobés bé,  simplement és que jo ja sabia que era un lapsus que tenia un  contracte amb el Liceu. El Liceu m’encantava. Era feliç. Vam ser felices, jo crec que totes. Si ens havíem de menjar un entrepà al vestuari, doncs no passava res. El cafetó el teníem a prop i els iogurts del Cor [es refereix al Cor de d’òpera del Liceu] els pescàvem de la cistella…

 

*>*: Com ho diu això dels iogurs?

Bé, el -cos de ball-  érem a dalt de tot, en el camerino del cinquè pis, i les senyores del Cor estaven al camerino de sota nostre. Elles acostumaven a  posar un cistellet amb tots els seus iogurts a fora a la finestra, perquè s’airegessin, i nosaltres teníem un ganxo amb un fil,  i agafàvem la cistelleta, la pujàvem, agafàvem el iogurt i ja està. Més d’una vegada ho havíem fet! Érem jovenetes i també teníem ganes de jugar.[ ella ho explica i riu a l’hora i nosaltres ens hi anem afegin…exclatem en una gran rialla]

 

 

*>*: I vostè Mercè?

FALCÓ: De petita, de molt petita, quan sentia música sempre estava ballant. A la meva mare li havia agradat molt ballar però no ho havia pogut fer mai i va veure que jo en tenia tantes ganes  que em va dir si en volia aprendre i em va portar a l’Institut del Teatre.

 

*>*: Sorprèn que tingués una mare tan desperta com perquè l’enviés directament a l’Institut. No hi havia gaire informació en aquell moment.

Bé, el meu oncle anava bastant a l’òpera i tenia contacte amb gent que es dedicava a la música, i li va dir “Home, per anar a una acadèmia , més val que la portis a l’Institut del Teatre” I llavors, a l’Institut, vaig conèixer el mestre. També tenia l’oposició del meu pare, però en el meu cas ell ho va saber des del primer dia,  que jo anava a ballar . Em va imposar una condició: “Si vols ballar, balla, però no seràs una ballarina tonta“. I m’exigia que no li portés ni un suspens d’escola. Estudiar m’agrada, jo era una mica “empollona” de joveneta, però si em volia dedicar a ballar, no m’interessava fer el batxillerat, perquè era molt més llarg, així que vaig fer comerç.

La meva primera professora de –ballet clàssic- va ser Cristina Guinjoan i en Magrinyà evidentment, la senyoreta Charo Contreras –d’espanyol- i Maria Rusca*, amb la seva ajudant  Pamela Alcoverro*, amb les que apreníem danses catalanes. Si  mires enrere en el temps dius “Si no apreníem a fer res! Què volies aprendre amb tres anys que duraven els estudis? Ara, això si,  ens espavilàvem tant, tant, que quan acabàvem érem prou madures.

El segon any d’estar a l’Institut vaig començar a anar a l’estudi del mestre, per reforçar el –clàssic-, l’escola de la Charo Contreras, per reforçar l’espanyol, que em costava bastant, Irònicament, perquè després ha estat potser el que més m’ha agradat. I el mateix any que vaig acabar l’Institut el mestre em va dir per entrar al -Cos de ball- del Liceu,  com a –meritòria-.

La primera vegada, però,  que vaig entrar al Liceu va ser abans.  Jo tenia 10 anys.  El Teatre  va donar la Medalla d’Or a l’Aurora Pons, aleshores el mestre em va preguntar: -Que tens un tutú blanc? – Sí, mestre. La meva mare me l’havia fet per si de cas. -Doncs, que voldries venir al Liceu a fer una cosa per a la senyoreta Aurora Pons? -Síiii!. Mira, aquell dia vaig fer la millor classe de la meva vida, perquè em vaig sentir tan importan!   L’únic que havia de fer era la desfilada de presentació, però vaig trepitjar l’escenari del Liceu. Em va fer molta il·lusió.

Va ser als  13 anys que vaig entrar com a meritòria, la temporada 1963/64, i disposada a fer el que fos: ballet [es refereix a les coreografies muntades per Magrinyà], òpera, comparsa, que per cert ens encantava perquè ens ho passàvem d’allò més be. La qüestió era trepitjar l’escenari. Aquell escenari era la vida per a nosaltres. Vaig fer molts papers solistes, però no vaig cobrar mai com a solista!  Però a mi ,a  fi de comptes el que m’importava era ballar. La senyora Conxita*, era la mà dreta del mestre. No sé si m’està bé el dir-ho o no, però és una veritat que pràcticament la sap tothom encara que poca gent la diu. Hi havia mares de ballarines que econòmicament  podien,  i li feien regalets. Llavors les filles d’aquestes senyores eren les solistes de nom. Ara, a l’hora de sortir a l’escenari el mestre agafava les que li servien per ballar, figuressin o no com a solistes als programes! Això és ben cert, i no m’ho pot negar ningú perquè ho he viscut en persona, ballava de solista, però mai no va estar reconegut ni en el programa,  ni en el sou. De fet,  fèiem el que ens deia el mestre, i fèiem de tot! [ ho diu amb gran goig i satisfacció]

BERTA: Era l’empresa la que no volia que hi haguessin més solistes perquè cobraven més, i d’aquesta manera ja els hi anava be.

FALCÓ: Si. També anava a ajudar a fer classes a l’acadèmia del mestre i vaig estar al seu costat aprenent a ensenyar, cosa que no es feia massa en aquelles èpoques. La gent acostuma a pensar que quan ja en saps, de ballar, ja pots fer de professora i penso que per fer de professor se n’ha d’aprendre, i la millor manera d’aprendre és estar al costat d’algú que en sàpiga. Jo vaig aprendre així. Vaig començar de dilluns a dissabte, totes les tardes, de les quatre a les nou del vespre, sense cobrar ni un duro,  i la meva mare  pagant les classes que jo prenia amb el mestre. [ El to amb el que ho diu demostra l’acceptació del tracte] Al cap d’uns tres o quatre anys la Sra. Conxita* em va dir que el mestre estava molt content amb les classes que jo feia ,  que agafes festa el dijous a la tarda,   que no pagués les meves classes, i que em pagaria cinc-centes pessetes cada mes. Li vaig dir que moltes gràcies, que estava molt contenta, que encantada de la vida!

Quan vaig entrar a l’Institut del Teatre com a professora va ser fent  suplències de la Cristina Guinjoan, l’any 1966, amb el Sr. Guillermo Díaz-Plaja* de director, que em  deia que els “meus papers” eren a la Diputació. A l’any setanta van canviar de director i va entrar  el senyor Hermann Bonnin*, que va buscar els meus papers a la Diputació i em va dir “Mercè, a la Diputació no hi ha cap paper teu”. O sigui que fins aleshores, jo no hi figurava a la Diputació. [ desolació i resignació a la vegada] Però en realitat, des de l’any mil nou-cents seixanta-sis  i fins el noranta-u, que  per malaltia vaig haver de plegar, vaig estar a l’Institut.

M’havia agradat molt ballar i quan ho vaig deixar per casar-me, ja que l’escenari amb la família era del tot incompatible en aquells anys, vaig tenir la sort de poder continuar com a professora. Ensenyar és una cosa que sempre m’ha agradat molt, i la veritat és que he gaudit fent ballar la gent.

 

*>*: De fet, a l’Institut del Teatre va ser mestre de dansa espanyola, tot i que ha dit que al principi li havia costat molt.

Exacte. La dansa espanyola m’havia costat molt, però aleshores jo ja n’havia ballada molta de dansa espanyola, perquè hi ha moltes òperes ambientades a Espanya i havíem de ballar -escola bolera-,  -flamenc-,  i s’havia de saber tocar les castanyoles . L’escola bolera, realment és molt maca, jo l’havia vist fer a l’Aurora Pons amb –tutú-, -sabatilles de punta- i les castanyoles,  i era una meravella, era preciosa. I això va fer que m’anés agradant cada vegada més la dansa espanyola.

Jo vaig viure tots els canvis a l’Institut. Vaig començar al carrer Elisabets, i aquells primers anys van ser molt durs, perquè va haver-hi molts canvis i a la vegada moltes lluites.

Després vem anar al carrer Sant Pere més Baix, al que antigament era l’Institut de Cultura de la Dona, amb dues aules plenes de rates i de fred. Més d’una vegada vaig pujar damunt del piano durant la classe, perquè als ratolins els tinc pànic! Això ho va arreglar en Josep Montanyès*, el gran Josep Montanyès, a qui enyoro moltíssim. En l’època que va estar de director va instaurar la democràcia dins de l’Institut, coincidint amb el meu nomenament com a Cap de dansa espanyola,  i vaig intentar fer tot el que estava a les meves mans perquè la dansa espanyola deixés de tenir la mala fama. Sempre he cregut que  la dansa espanyola professional ha de partir d’una base, que és el clàssic,  i després l’especialització,  en escola bolera o en flamenc o el que sigui. Després va passar l’època desgraciada què l’edifici se’ns queia al damunt. Els de dalt asseguraven que els ballarins trencàvem l’edifici amb els nostres salts, i sobretot amb els zapateados!! I aleshores vam haver d’anar dos anys a fer les classes a les Llars Mundet*, en unes aules improvisades. Al cap d’un temps vam poder tornar.

He tingut companys fantàstics, tan del Liceu com de l’Institut, dels que segueixo tenint i guardant un gran record.

He estat molt feliç perquè la dansa ha estat la meva vida. Ho ha estat tot per a mi.

El mestre no era tan sols un mestre: era un pare per a totes nosaltres. Érem una família, i potser això feia que tinguéssim aquest amor a l’art i aquesta dedicació sense lìmits.

 

*>*: I la Mercè?

ROCA: Jo també vaig començar de petiteta, m’agradava ballar. Aleshores, com que els discos en aquella època anaven escassos, la que cantava perquè jo ballés era la meva àvia. Era aragonesa i i jo ballava les seves jotes [ cant popular aragonés], però, a mi allò no m’acabava d’agradar i jo li deia -Iaia i aquelles músiques que les ballarines fan puntetes? Tu no les saps? I la meva mare em va comprar un disc de valsos i un tocadiscs perquè jo les escoltés. Ah caram! allò era el meu. I llavors em passava tot el dia ballant,  tot el dia!, fins i tot el meu pare es queixava:  “Aquesta nena només fa que ballar, què no estudia?” A mi no m’agradava gaire estudiar i mentre estava asseguda amb el llibre al davant, les cames m’anaven cap aquí i cap allà,  fins que un dia la meva mare em diu:

-Nena, ja tinc una solució. A partir d’ara aniràs a una escola de ball. Em van portar al carrer Urgell, a l’estudi de l’Emma Maleras, i allò em va encantar. Bé, en el festival de final de curs  em van muntar un cancan [Ball popular que es va fer famòs als anys 1920,  habitual en locals de varietés i cabarets en la societat francesa] i jo, des de sempre he tingut molta facilitat per aixecar la cama. El meu pare, que em va venir a veure ballar, li va dir a la mare:  -Noi, potser sí que la nena val per ballar. I, aprofitant l’ocasió,  em va dir a mi: -Mira, si vols continuar ballant, has de treure bones notes. El resultat va ser que vaig  aconseguir un “quadre d‘honor”, fent colzes, estudiant, i aleshores el meu pare no es va poder negar. Llavors vaig ser jo que  vaig  aprofitar per dir-li: –  jo voldria seguir, però d’una manera seriosa. – ah, molt be. Em va contestar i llavors vaig entrar a  l’Institut del Teatre, i poc després, a l’escola  la Charo Contreras. Parlant amb ella,un dia després de la classe em diu: – Cuando acabes el Instituto hablaremos con el maestro Magrinyà, que es quién lleva todo lo del ballet del Liceo”. Te gustaría?”, -Senyoreta Charo, m’encantaria entrar al Liceu! Jo no anava a l’escola del mestre encara,  però ell  em feia classes de clàssic a l’Institut,  i algunes vegades  Cristina Guinjoan també. Segurament la senyoreta Charo li devia haver parlat, però jo vaig anar-hi directament i li vaig dir que volia ballar al Liceu, i ell em va respondre –Vine a l’octubre i si ens falta alguna noia……, ja veurem. Vaig anar a l’escola, i em vaig trobar a la senyora Conxita*. -Però, vejam, i aquesta noia d’on ve? … de l’Institut del Teatre…. Van estar parlant els dos i al final sento que diuen “També és bo que entri alguna noia que no sigui d’aquí de l’escola, Conxita. [ ho diu xiuxejant, com si fos un secret]. Total , que em van acceptar, i llavors va començar l’època que anaves amb –malles- tot el dia!!

BERTA i tant!  Sorties de casa. Arribaves al Liceu. Feies la classe, l’assaig, el que toqués; tenies el temps mínim de menjar un mos, i després, quan tocava, anàvem a l’estudi del mestre, i l’ajudàvem a donar la classe i així n’aprenies. Tornàvem a l’Institut a fer les altres classes i llavors, la majoria dels dies, corrents perquè t’havies d’estar preparant per a la funció.

Recordo però, que en aquella època a Barcelona no hi havia cap problema per tornar a casa de matinada, hi havia el sereno.

FALCÓ: Exacte! I agafàvem Rambles amunt…

BERTA I pujàvem tot aquell tros de les rambles, molt cansades però ben tranquil·les, i quan arribaves a casa estaves “caput”.

FALCÓ: Sí, sí, sí. I les que agafàvem el tren de Sarrià, que era l’únic transport que funcionava a les dues de la nit, era un “servei especial”, anàvem fins a la Plaça Catalunya.

 

*>*: Mercè, em quedat que vostè estava a punt d’entrar al Liceu i …

ROCA: Després de parlar entre ells, en Magrinyà i la Sra. Conxita, em van dir: -hem decidit que si tu hi vols entrar et mirarem durant una setmana. Al cap de dos dies em crida la senyora Conxita i em diu: -Aquestes classes que es fan aquí al Liceu, s’han de pagar, i hauries de venir a fer classes de reforç a l’estudi del mestre, i també s’han de pagar,  i a les de dansa espanyola t’interessaria d’anar-hi,  perquè hi ha òperes que hauràs de ballar-ne. – Bé, doncs d’acord. Digui’m què és el que he de pagar. I resulta que havia de pagar molt més del que jo guanyava, però força més! I la meva mare , la pobre, es va posar les mans al cap, i jo la tranquil·litzava dient-li: – No t’amoïnis, ja buscaré classes en alguna escola,  per guanyar cèntims i pagar-me les meves. I així ho vaig fer. Vaig haver de donar classes a d’altres escoles per poder-me pagar les classes del mestre, tot i ballant al Liceu!! Però això no és tot,  a més a més  hi havia les sabatilles, i  tampoc ens les donaven.  Eren caríssimes. Aleshores quan venien les companyies de l’estranger i … Jo no sé si vosaltres ho recordeu… Anàvem per totes les papereres a veure si les ballarines hi havia deixat les sabatilles. Elles les llançaven i  nosaltres les aprofitàvem.

Jo tenia problemes amb les  puntes,  em feien moltes nafres i  se’m queien les ungles. [ com si fos “fora d’antena” ens explica: recordo que tenia una caixeta i  les guardava allà,  i deia “Aquesta temporada m’han caigut tres ungles”]. I un dia, assajant les obres per el Festival d’Opera d’Oviedo*, a l’estudi del mestre,  em vaig torçar el peu i me’l vaig trencar. Quan estava a punt de decidir que ho deixava estar, vaig tenir la sort que em va sortir un contracte de dansa espanyola amb un grupet que es deien Los del Alcázar*. Actuaven al Paral·lel, i també feien el que es deia les “gales d’estiu” i  anaven per la costa. Em va agradar  i vaig pensar d’anar-me’n a Madrid, als estudis de Amor de Dios,  per estudiar-ne més. Va ser  per poc temps, perquè resulta que hi havia una gent que estava començant i  necessitaven una noia amb una base clàssica bona, però que sabés dansa espanyola. Era la companyia Els Goyescos, m’hi vaig incorporar. Els directors eren  Manolo Rabal* i Emilio Fernández*, aquest últim havia estat primer ballarí d’Antonio “el bailarin”* i  va formar la seva pròpia companyia. Jo era la   parella de l’Emílio en els balls  de -dansa espanyola- i -d’escola bolera-. Vaig fer molta televisió amb ells, i també vam fer coses a la costa, perquè era el que es feia en aquella època. Vaig ser una experiència molt maca, i en vaig gaudir molt.

Després  vaig tenir la desgràcia que la meva mare es va posar malalta i  va morir. Aleshores vaig tornar a Barcelona. I quan  Els Goyescos van saber que jo era a Barcelona,  em van tornar a cridar i vaig seguir ballant amb ells. I així ja fins que em vaig retirar.

 

*>*: El teu pas pel Teatre del Liceu …

Sis temporades, des del 1966 fins el 1972. Hi havia rumors sobre que si  tu no estaves a l’escola del mestre,  no podies entrar al Liceu, i  jo crec que  vaig ser la pionera en trencar aquesta costum.

 

*>*: Què els sembla, parlem  del mestre Magrinyà, “el pare”,  com  deia  abans, Mercè?  

FALCÓ: Una prova del que et dic és que hi havia la costum, que no te l’imposava ningú,  que quan entraves a classe, encara que arribessis tard, el primer que feies era anar directament a fer-li un petó al  com li fas al teu pare quan arribes a casa. I a ningú se li oblidava de fer-ho.

ROCA: Jo al mestre li estic molt agraïda. [ho diu amb contundència, com si fos una declaració de principis.]

FALCÓ: Era molt bona persona. El meu ballet preferit ha estat Les Sílfides, i ell em va donar l’oportunitat de  ballar la –variació- del  preludi. Recordo que el seu germà, l’Isidre, em va dir: -Mercè Falcó. El millor preludi de Les Sílfides que he vist mai ballar” . Bé, que ho digués el germà del Mestre…![resultava ser una persona molt influent]  -És que tu ets ideal per ballar el preludi . I que el mestre et digués alguna cosa així t’omplia.

 

*>*:Voldria  acabar l’entrevista amb anècdotes viscudes al Teatre, com la dels iogurts, per exemple.

BERTA. Moltes vegades arribaves al vestuari,  per preparar-te  per la funció, que no tenies temps ni de sopar, i quan vèiem els iogurts: -Mira quin “tentempié”! Elles no es van enfadar mai, per això. El cor també era un món, i amb gent encantadora i molt amable.

FALCÓ: Potser a la teva època! A la meva, no ens podíem veure amb les dones del cor.

ROCA: El que tenien de bo és que ens feien les pestanyes postisses de cartolina, que no calia ni que et fessis la ratlla negra,

FALCÓ: La majoria de nosaltres, en aquesta part de cella gairebé no hi tenim pèl. Perquè, és clar, d’aquí havies de tirar-te-la amunt amb esparadrap, amb el que fos…

BERTA I ROCA: Exacte, amb el “màstic”[cola que es feia servir en el maquillatge escènic de l’època],  ens tapàvem les celles i estiraves cap amunt i et posaves les pestanyes de cartolina!

FALCÓ : doblegàvem la cartolina amb un llapis i aleshores quan ja havia agafat la forma li tallàvem la forma dels pèls de la pestanya i fèiem servir la base per  posar  la pega i  enganxar-la a la perpella.

 

*>*: Si haguessin d’escollir un record, una imatge de la seva vida dins del Liceu, què escollirien?

ROCA: Doncs, quan saludes fora de les cortines, davant del teló.

FALCÓ: Oh! M’ho has tret de la boca. Quan t’obren les cortines perquè surtis a saludar amb tots els llums encesos de la sala… El Liceu impressiona tant… Tota aquella gent,  aplaudint. És una sensació innarrable.

BERTA: L’impacta emocional és brutal.

FALCÓ: Hem tingut moments d’aquests molt i molt macos. Jo recordo, amb molta emoció, l’òpera Norma.  Era la primera vegada que  la Montserrat Caballé* la cantava i mentre interpretava l’ària Casta Diva [Fragment operístic de lluiment, encomanat a una veu solista.] nosaltres estàvem assegudes a davant de tot de l’escenàri, mirant el públic,  i a ella la teníem just  al darrere. De l’ovació que li van dedicar quan va acabar, se’ns va posar la pell de gallina a totes les que estàvem en aquell moment actuant. No vam poder  aguantar tanta estona d’aplaudiments…

ROCA: “Canviem de posició. Amb l’altre braç. Passa-ho.” I algú va dir “Ja”, i ens vam canviar totes alhora.

FALCÓ: Ho havíem hagut de fer moltes vegades això dalt de l’escenari,  de tanta experiència que teníem, semblava fet dins la coreografia!!

I els atacs de riure dalt de l’escenari?

BERTA: Com el dia de l‘Emilio Guitiérrez  amb el canelobre a l’òpera Manon.

FALCÓ: Si. Es va quedar adormit en plena funció, aguantant el canelobre! [ esclaten a riure  les tres al’hora, en mig de la meva exclamació d’estupor]

ROCA: I després,  quan li tocava moure’s no sabia on anava! I la perruca li fa xuuf! I li tapa els ulls! I no veia res! [segueix tothom rient]

FALCÓ: I t’havies d’aguantar el riure, perquè estaves en una posició, suposadament immòbil i davant del públic . En el moment t’ho passes molt malament, es després que és divertit, quan arribes al camerino.

BERTA I amb el senyor Carreras*? Que, en una de les òperes acaba mort dins del taüt i nosaltres, al voltant,  amb uns vels blaus i un lliri a la mà. Us en recordeu que li vam començar a fer pessigolles amb el lliri i ell,  xiuxejant,  anava dient “Us mataré! Us mataré!”.

FALCÓ: Hi havia molta  companyonia i  un ambient familiar, sobretot en la meva època. Ens teníem molta confiança amb els cantants catalans.

BERTA: Amb en Jaume Aragall*, i Pedro de la Virgen*, que eren molt bona gent.

ROCA: El Jaume Aragall també, cantava molt bé el Jaume.

FALCÓ: Era la veu més maca de tot el teatre i ens estimàvem  com si fóssim tots de la mateixa família. Érem…

BERTA: … una pinya.  I què recordeu els aguts d’Ángel Gurina,*? Encara sento el mal que ens feien els oïdes!

FALCÓ : El Liceu, l’he recorregut des dels soterranis fins a dalt els terrats, on hi anàvem a dinar a l’estiu, en biquini, entre un assaig i l’altre, i preníem el sol al costat de la gran cúpula que hi havia aleshores. Fins i tot conec els tubs de ventilació de les aules.

 

*>*: Els que hi havia abans de l’incendi del 1994.

  1. FALCÓ: Home, és clar! Quan el mestre, per exemple, muntava el -pas de deux- a la parella principal…

ROCA: Anàvem a espiar.

FALCÓ: Ens arrossegàvem per dintre els tubs de les ventilacions fins on hi havia el ventilador de l’aula, i ens possàvem entre les aspes del ventilador, les nostres caretes allà,  mirant com treballaven. I després, quan ens tocava assajar a nosaltres, tornàvem brutes, tu diràs!. I el mestre ens preguntava: -D’on veniu tan brutes?, com si no ho sabés…

TOTES TRES: A vegades, pujàvem a dalt, on treballava el Sr. Mestre Cabanes* i miràvem com feien els decorats. T’embadalies…. I ell content que hi anéssim.  Era encantador.

 

*>*: I tornant al desafortunat incendi, des de la reconstrucció del nou Liceu que no hi ha hagut mai més un “Ballet del Liceu”.

TOTES TRES:  A nivell europeu és una vergonya. Una vergonya i una contradicció.  És que no s’entén que un teatre de l’òpera no tingui una companyia de ballet. A tot arreu del món n’hi ha.

ROCA : A mi  m’agradaria que em donessin una explicació. No em poden dir que no hi ha bons elements, perquè hi ha molta gent ben preparada, tant a nivell de ballarins com a nivell coreogràfic.

 

BERTA S’han tornat tan moderns, tan moderns que s’han passat completament a l’altra banda. Han deixat la dansa clàssica en un racó, com si ja no tingués cap valor. No té gaire sentit per a mi.

FALCÓ:l’òpera m’agrada molt… potser és el meu gènere musical preferit… anar a veure òperes en les que jo havia ballat i veure que havien tallat tot el tros del ballet…Fins i tot musicalment!

 

*>*: Com és possible que una època tan efervescent, parlant de la dansa dins del Liceu, en la que es va generar un sense fi  de ballarins i una bona producció, hagi caigut en tal oblit?

FALCÓ: Vivim en un país que desgraciadament és així, un país d’envejosos. Qualsevol cosa que vingui de fora sempre considerem que és millor que el que tenim a casa. I això  també s’ha d’aplicar no tan sols pel Ballet sinó també a la memòria d’en Joan Magrinyà.

 

*>*: Vostè també ho pensa així, Berta ?

I tant. En part sí i en part…  de  vegades nosaltres ens sentim culpables per no haver-nos esforçat una mica més en recuperar la memòria del mestre, saps? Veus que no s’ha fet res, i hem deixat passar massa temps.

 

*>*: Vull agrair a totes tres la felicitat que han buidat aquí, i els asseguro que molts  lectors gaudiran amb la seva història.

LES TRES JUNTES:  Nosaltres estem molt contentes. Gràcies a tu pel que fas.

 

 

*** Entrevista realitzada el  27 de juny de 2009

 

 

 

BERTA

… una cosa típica, del mestre? Quan s’enfadava molt  ens tirava…

ROCA

La cadira! Però no és un dir, no, ens la tirava de debò!

FALCÓ

O una sabatilla, el que tingués a mà. L’havies de fer enfadar molt, però.

BERTA

Quan ja estava a les últimes.

[  Riem totes juntes…]

 

 

 

A l’Institut del Teatre teníem una molt bona professora de flamenc: Pilar Cambra*. Me l’estimava moltíssim, encara que ens discutíssim molt perquè moltes vegades no estàvem d’acord, però crec que això era molt bo per al Departament de Dansa Espanyola, al menys jo crec  que va funcionar.

Mercè Falcó

 

 

*>*: Una frasse per recordar al “mestre Magrinyà”

ROCA

Amb una frase és  difícil, perquè era una persona que tenia moltes qualitats.

FALCÓ

Pot ser: Algú que t’ha donat la possibilitat de demostrar  tot el que tu podies fer.

BERTA

Exacte. I t’ha ensenyat, perquè  anessis on anessis, no tinguessis cap problema.

FALCÓ

Quan venien ballets de fora podíem anar a aprendre classes amb ells i no desmereixíem en absolut. Havíem ballat a les ordres de molts altres coreògrafs i mai no hi havia cap dificultat, vingués d’on vingués.

 

 

Margarita Cabero Moré


caberomore@gmail.com