• ENTREVISTA A ASSUMPCIÓ AGUADÉ
    Ballet del Gran Teatre del Liceu 1956 – 1988

     

     

     

     

     

     

     

     

     

    “Marisún” 

    Ella ha estat la Primera Ballarina Estrella dels últims temps del Ballet del Liceu. Hereva de la sabiduria del mestre Joan Magriñá, i  deixeble de la seva escola,  que reviu, dia a dia,  a l’Estudi del carrer Petritxol.

    Tal i  com encara fem al nostre país  amb la dansa, cap reconeixement!

    Sempre has estat el fil conductor del Ballet del Liceu, sobretot des de que el Mestre es va començar a fer gran. El teu constant “bon humor” amb la complicitat de  l’estimat Fernando Lizúndia, vas ser la culpable  de moltes rialles que ens ajudaven a passar les llargues estones d’espera i els assajos inacabables… 

    Agraeixo la col·laboració de Jordi Pujal, promotor artístic i col·laborador de l’Associació Licexballet.

     
     
     

     

    *>*  Perquè vas escollir ser ballarina? Com va ser que vas descobrir que ho volies ser?  Qui et va animar ? Comptaves amb el suport dels teus pares?

    Ja de ben petita vaig mostrar una predisposició innata per l’art. De menuda donava la murga dient que volia ser dissenyadora de moda ja que sempre he tingut molta mà pel dibuix, perdoneu, no voldria semblar pressumptuosa. [riem] De fet a casa tinc molts quadres pintats per mi, i d’altres que he regalat a amics i parents. De tots me’n sento ben orgullosa. Tinc un  especial apreci per tres peces que presideixen la meva habitació, dos reproduccions d’escultures masculines clàssiques i un retrat de la meva germana Àngela [la seva germana Àngela,  també va ser  una excel·lent Primera Ballarina del Ballet del Liceu] Per tant, crec que amb el cuc artístic hi vaig néixer.

    La meva infància va transcórrer en plena postguerra, un període duríssim en tots els sentits, on la paraula ‘mancança de’ estava a l’ordre del dia. En el nostre cas personal, la situació era molt delicada, som dues  germanes  i vam ser criades per la meva mare tota sola, fent esforços increïbles per a tirar endavant les seves dues filles, li agraïrem eternament tot el que va fer: crec que m’entendreu perfectament. 

    Per tenir-me ocupada la mare em va inscriure a una entitat anomenada ‘Artes del Ritmo’ que estava a la plaça Letamendi on es feien activitats de caire rítmic: allà van descobrir la meva predisposició natural per la dansa de manera que ho van comentar a la meva mare, tot suggerint-li de dur-me a l’Institut del Teatre, ja que en aquella època es pagava relativament poc i allà em podrien formar artísticament. La meva mare així ho va fer: jo tenia 12 anys, era el 1955. Naturalment a l’Institut vaig conèixer Joan Magrinyà, llavor Catedràtic de Dansa,  i la senyora Conxita, la seva assistent i pianista. Passats uns mesos, i en comprovar el Mestre que jo ‘responia al tractament’ (ja, ja, ja), va parlar amb la meva mare: calia que anés al seu estudi del carrer Petritxol i que pel tema calerons la mare no s’amoïnés, que parlés amb la senyora Conxita, que es trobaria solució… Entranyable tot plegat! Jo de pet cap a l’estudi… Així va començar tot! 

    *>* Com vas fer  pas al Ballet del Liceu?  Quina peça va ser la primera que vas ballar en escena? Com ho recordes? Quin impacte et va fer?

    Un any després, pel desembre de 1956 i amb 13 anyets, trepitjava per primer cop l’escenari del Liceu: era en una “Traviata” (que després he sabut va ser històrica, perquè la cantaven grans divos com Magda Olivero, Gianni Raimondi i Manuel Ausensi. i jo en l’acte tercer ballava el cor de gitanes, allò de “Noi siamo zingarelle” que afortunadament tants cops he ballat i coreografiat després. 

    Una curiositat d’aquella funció? En Lluís Andreu, futur Administrador Artístic del Teatre, cantava un dels “comprimaris”. Curiosament  i d’aquella primera experiència el que em va impressionar no va ser pas el fet del ball en sí sino la fascinació d’aquelles veus magnífiques que m’envoltaven i que em va embadalir. Cantar sempre m’ha agradat i de fet, anys després i mig en broma, el Mestre Riccardo Bottino [el director del Cor del Liceu  de l’època] fins i tot em va proposar d’educar la veu… Però la dansa era la que m’havia ben enxampat. 

    En aquells primers anys fins i tot havia actuat en el Teatre Romea ballant en un espectacle musical d’aire arrevistat força elegant.

    *>* Explica’ns la teva trajectòria al llarg de les temporades que vas ser ballarina del Ballet del Liceu.

    La meva trajectòria liceista ha estat de 32 anys, que es diu aviat, però fa cert respecte. 

    He viscut moments de tot, predominant els bons: poder estrenar molts ballets, participar en infinitat d’òperes, i en els meus anys inicials poder-me ‘foguejar’ aprenent de valent en compartir escenari amb artistes com Aurora Pons, Miguel Navarro, Araceli Torrens, Joan Sánchez, Antoñita Barrera. Vaig tenir molt bones oportunitats… Un camí ben feliç i fructífer, seguint l’evolució natural de la meva carrera i fent de manera esglaonada i quan realment pertocava,  tots els papers de l’auca: Cos de Ball, Solista, Primera Ballarina, Ballarina Estrella i, en jubilar-se el Mestre, Directora i Coreògrafa. 

    Sempre he après dels meus antecessors: en aquest sentit vull agrair el Mestre el fet que em permetés quedar-me als assajos dels Primers Ballarins perquè va ser un doll inesgotable d’aprenentatge. I, és clar, ‘nobleza obliga’ [somriu], vull recordar els Primers Ballarins que he tingut al costat en aquest periple, tan estimats i admirats:  Alfons Rovira (ho vam ballar tot, fantàstic), Janusz Smolinski (quina línia!), Emilio Gutiérrez (d’una força sorprenent que et donava molta seguretat, gran ‘partenaire’) i Fernando Lizundia (una connexió total, gran ballarí i una amistat d’anys). Ah, i per a l’anecdotari esmentar que el ballet “Gavines” em va permetre ballar també amb Ramon Solé (en l’estrena el 1964) i Georges Govilov  (en la reposició de 1966).

    *>* Sisplau, parla’ns de l’ambient, la convivència, les amistats, la competitivitat entre els ballarins, la relació entre les ballarines i els ballarins,  i la relació amb el Cor l’Orquestra, els tramoies, etc…

    Estic contenta en poder dir que m’he sentit sempre bé amb tothom i crec que m’hi he portat bé: hi ha hagut sempre complicitat, una voluntat indiscutible d’ajudar-nos en tot moment. Ens unia un interès comú, que era assolir un resultat final brillant,  i això era la conseqüència d’una labor de conjunt. En cap moment allò de pensar en el propi interès, mirant-se el melic i ignorant la resta del col·lectiu. No, absolutament no: sempre hi ha hagut autèntic treball d’equip. 

    La relació amb cor i orquestra no ha estat mai massa estreta ja que coincidíem poc, només per a l’assaig general. Sobretot als inicis, quan totes érem gairebé nenes postadolescents, la senyora Conxita ens vigilava amatentment, [riem].

    Amb el personal d’escenari potser era un xic més habitual el contacte, un tracte sempre professional, per obvies raons de mobilitat. I en el meu cas concret en ocasions fins i tot havia col·laborat amb directors d’escena en tasques puntuals d’assistència. Així, per exemple, el 1982 en una “Flauta màgica” preciosa amb decorats de Jean Pierre Ponnelle, Vittorio Patanè, que era el director d’escena,  em va demanar que l’ajudés. Ho vaig fer amb molt de gust, teníem molt bona relació. Era 1982 i, per tant, era el nou Liceu, el Liceu del Consorci, que no tenia res a veure amb el Liceu de l’empresari Pamias: em van esbroncar de valent pel fet de, tot seguint les indicacions de Patanè, en un moment puntual haver donat l’ordre d’abaixar teló. Però el teló es va baixar quan pertocava i l’espectacle va sortir rodó, que és del què es tractava.

    Amb en Vittorio Patanè havíem treballat -al Liceu, naturalment-  anys enrere en una producció de “Mavra” d’Igor Stravinski en què quatre ballarins fèiem un treball actoral mímic, molt difícil, del què en vam sortir molt ben parats.

    *>* El contracte, el sou. Era prou per a tu o havies d’ajudar-te amb d’altres activitats remunerades?

    Crec que aquella frase que tan sovint es fa servir de “por amor al arte” aquí va que ni pintada. Pensem que en una temporada només hi havia activitat durant cinc mesos: per tant passaves com podies, pels set mesos restants et buscaves la vida, ras i curt. I si havies d’anar de bolos a la Costa Brava doncs hi anaves. En aquest període de cinc mesos es funcionava així: els quinze dies inicials no cobraves i tot seguit et feien un contracte de tres mesos -corresponent al període de funcions- i s’ha acabat el bròquil. I el sou justet. 

    Quan vaig entrar el 1956 cada ballarina havia de disposar de sabates d’espanyol de color negre, un tutú blanc curt i les sabatilles (que pagàvem nosaltres, naturalment), tot propietat de cadascuna. Recordo que en aquell període inicial, entre 1956 i 1960 aproximadament, el vestuari ens el facilitava el Teatre i era de mala qualitat: a casa la mare me’l rentava i me’l planxava. Impensable avui dia!!!!

    La mare va ser un  suport impagable tant per a la meva germana com per a mi en la nostra carrera artística -cal recordar que, com a sastressa amb mans d’or que era, va confeccionar molts dels vestits lluïts pel Ballet del Liceu.

    *>*El mestre Magriñá. Què ens expliques? Com va influir en la teva carrera professional i personal? … i la senyora Conchita ?

    La senyora Conxita era una molt bona professional, una persona que exercia un gran control, molt disciplinada, que amb el Mestre s’avenia perfectament, bon músic,  i que jo crec que el que millor la defineix és dir que era una gran facilitadora: la recordo amb afecte. 

    Del Mestre Magrinyà? Què puc dir que no sapigueu ja? 

    El Mestre m’ho ha donat tot a la vida, tant a la professional com la privada, ha estat com un pare per a mi (penseu que ell em va dur a l’altar quan em vaig casar el 1969), com el meu Pigmalió. 

    La meva relació amb el Mestre Magrinyà, va iniciar-se el 1955 i va durar fins a la seva desaparició, l’any 1995. 40 anys intensos i que donen molt de sí! El Mestre em va facilitar les eines per a fer-me com a artista. Ell em va permetre descobrir i estimar la pintura, la música clàssica, l’art en general; vaja, em va descobrir tot un món. Si un era una persona receptiva que estava  en constant “actitud esponja/ulls i oïdes ben obertes” del Mestre en podies treure moltes coses; i són coses que encara disfruto. Suposo que hi va haver una empatia immediata, malgrat la diferència d’edat: si ell es posava nerviós jo el feia riure i el calmava. 

    Des dels 13 anys jo estava tot el sant dia al costat del Mestre, tant per les lliçons (a l’Institut i a l’estudi del carrer Petritxol) com per a assumptes personals que pogués haver. El Mestre m’encomanava sovint gestions: “Asunción, ves al Liceu a recollir això; Asunción, ves a X a pagar allò altre”; no hi havia aturador!. Jo l’entenia i ell m’entenia a mi, cosa que no passa sovint. Clar, el meu creixement artístic va anar lligat colze a colze amb la figura del Mestre i, amb el pas dels anys, vaig arribar a ser ajudant seva al Liceu, un període preciós -el de l’ajudantia- que s’havia encetat tot just quan amb l’Alfons Rovira vam ser nomenats Ballarins Estrella de la companyia (l’Alfons després marxaria a Gelsenkirchen). El 1977 el Mestre va decidir jubilar-se, per la qual cosa l’empresari liceista de llavors, Joan Antoni Pamias, em va proposar continuar amb la tasca del Mestre per òbvies conseqüències d’evolució i relleu naturals, una tasca concentrada sobretot en les òperes i en donar classes, de ‘répetiteur’. 

    Aquell 1977, quan va plegar, tot estant a l’estudi un dia el Mestre em va dir: “Això per a mi és un santuari. Si vols portar-ho tu, Asunción, per mi perfecte, si no tanco”. I vaig acceptar el repte, un repte ben generós. Amb l’assessorament de l’Isidre, l’enyorat germà del Mestre i el contrapunt racional perfecte al seu tarannà artístic, vam formalitzar el ‘traspàs de poders’. 

    Aquells primers anys el Fernando Lizundia, gran amic molt enyorat, també, va codirigir amb mi l’estudi. No me n’he penedit mai i encara continuo, animada i enèrgica, molt feliç de poder llançar un petó al Mestre cada matí quan arribo a l’estudi.

    Gràcies eternes, estimat Mestre!

    *>* Quan es va cremar el Liceu, es va decidir renovar el Cor i l’Orquestra, en canvi, el Ballet va desapareixer….

    Quan el Liceu va patir l’incendi de 1994 nosaltres ja estàvem fora des de 1988: una vertadera pena pel Teatre. Nosaltres, com a ballarins, ja feia temps que havíem patit el dol: els darrers anys van ser complicats. Teníem l’esperança que amb el nou teatre es pensés en el ballet, per pura  justícia amb el passat gloriós que el Liceu havia viscut, atesa la tradició i afició que hi havia pel ballet. Malauradament no va ser així: en l’antic Liceu teníem aquella sala d’assaig del soterrani, sense llum natural, plena de pols i humitat… però el ballet tenia sala pròpia. En el nou Liceu reinaugurat el 1999 no n’hi ha. Curiós, oi?

    [Gràcies al moviment “per la dansa al Liceu” sortit de l’Associació de Professionals de la Dansa just després de cremar-se, amb l’ambició de la recuperació del Ballet al Teatre, i després de molta lluita, es va aconseguir  que la Sala Mestre Cabanes, que en un principi va ser creada com a magatzem d’escenografies,  fos adaptada per practicar la dansa: el terra, les barres, els miralls, el piano. La llástima és que això només va ser significatiu i no va anar més lluny, com es volia, perquè en l’actualitat s’hi fa de tot, assaigs de cor i orquestra, muntatge d’escenografies per l’assaig escènic i de tant en tant, hi treballa la companyia de dansa convidada per la temporada] 

    *>* Paral·lelament, vas estudiar o treballar en d’altres llocs?

    Durant la meva carrera he tingut vincles fora del Liceu a l’estranger que m’han servit moltíssim per a la meva tasca, tant per la qüestió estrictament dansística com pel lideratge que la meva posició demanava, això és molt important. Experiències com les viscudes perfeccionant-me a Colònia -durant el període en què era Ballarina Estrella-, ballant per a la televisió de Varsòvia, treballant amb personalitats com Héctor Zaraspe, Edith Thampsen o Clostand, muntant les coreografies de “Carmen” per a l’Opera de Marsella (amb Pedro Consuegra) i de “Rigoletto” a Dallas (amb el privilegi de fer també d’ajudant de direcció del regista, que era el meu estimat cunyat Sesto Bruscantini, artista genial), aquestes experiències m’han enfortit de valent  i han estat escoles insustituïbles per a mi, al mateix temps que m’han permès tenir una visió ampla que va més enllà del món local de l’estudi i del Liceu; això sí, mantenint sempre en tot moment l’esperit Magrinyà. Com deia abans, la meva posició requereix un lideratge on perseverància i autoestima en el seu punt just  són elements imprescindibles: quan imparteixes una classe no pots encasellar-te en la comoditat, cal tenir imaginació i que tots els implicats siguin gent desperta. 

    *>* Ens expliques algunes anécdotes  que recordis del teu pas pel Gran Teatre del Liceu.

    En el decurs de l’entrevista n’he esmentat algunes. 

    Més que anècdota, sí que voldria compartir un moment màgic de la meva carrera al Liceu i que no oblidaré mai perquè probablement sigui un dels punts àlgids en la meva trajectòria (si no el més)  on la comunió entre música, coreografia, argument i intèrprets era total i absoluta: el pas a dos del ballet “The duel” (presentat com “El combate”) amb música de Raffaello de Banfield, ‘mano a mano’ amb l’Alfons Rovira. El propi de Banfield va presenciar l’estrena, el 1967: en acabar tot saludant-nos a l’escenari plorava de l’emoció. La meva llarga cabellera vermella va ser l’aliada perfecta en aquell somni.

    *>* moltes i moltes gràcies Assumpció, per haver acceptat formar part d’aquesta recerca i per haver compartit el relat d’una vida artística tan intensa. 

    Nosaltres, els que varem viure al teu costat i vàrem ser testimonis de tot plegat, seguim admirant i respectant la teva professionalitat, dedicació absoluta i perseverança.

    Escriu un llibre, Marisún!! 

    Entrevista realitzada el 7 d’octubre  del 2020, a Barcelona.

    Read more


  • ENTREVISTA A ASSUMPCIÓ AGUADÉ
    Ballet del Gran Teatre del Liceu 1956 – 1988

     

     

     

     

     

     

     

     

     

    “Marisún” 

    Ella ha estat la Primera Ballarina Estrella dels últims temps del Ballet del Liceu. Hereva de la sabiduria del mestre Joan Magriñá, i  deixeble de la seva escola,  que reviu, dia a dia,  a l’Estudi del carrer Petritxol.

    Tal i  com encara fem al nostre país  amb la dansa, cap reconeixement!

    Sempre has estat el fil conductor del Ballet del Liceu, sobretot des de que el Mestre es va començar a fer gran. El teu constant “bon humor” amb la complicitat de  l’estimat Fernando Lizúndia, vas ser la culpable  de moltes rialles que ens ajudaven a passar les llargues estones d’espera i els assajos inacabables… 

    Agraeixo la col·laboració de Jordi Pujal, promotor artístic i col·laborador de l’Associació Licexballet.

     
     
     

     

    *>*  Perquè vas escollir ser ballarina? Com va ser que vas descobrir que ho volies ser?  Qui et va animar ? Comptaves amb el suport dels teus pares?

    Ja de ben petita vaig mostrar una predisposició innata per l’art. De menuda donava la murga dient que volia ser dissenyadora de moda ja que sempre he tingut molta mà pel dibuix, perdoneu, no voldria semblar pressumptuosa. [riem] De fet a casa tinc molts quadres pintats per mi, i d’altres que he regalat a amics i parents. De tots me’n sento ben orgullosa. Tinc un  especial apreci per tres peces que presideixen la meva habitació, dos reproduccions d’escultures masculines clàssiques i un retrat de la meva germana Àngela [la seva germana Àngela,  també va ser  una excel·lent Primera Ballarina del Ballet del Liceu] Per tant, crec que amb el cuc artístic hi vaig néixer.

    La meva infància va transcórrer en plena postguerra, un període duríssim en tots els sentits, on la paraula ‘mancança de’ estava a l’ordre del dia. En el nostre cas personal, la situació era molt delicada, som dues  germanes  i vam ser criades per la meva mare tota sola, fent esforços increïbles per a tirar endavant les seves dues filles, li agraïrem eternament tot el que va fer: crec que m’entendreu perfectament. 

    Per tenir-me ocupada la mare em va inscriure a una entitat anomenada ‘Artes del Ritmo’ que estava a la plaça Letamendi on es feien activitats de caire rítmic: allà van descobrir la meva predisposició natural per la dansa de manera que ho van comentar a la meva mare, tot suggerint-li de dur-me a l’Institut del Teatre, ja que en aquella època es pagava relativament poc i allà em podrien formar artísticament. La meva mare així ho va fer: jo tenia 12 anys, era el 1955. Naturalment a l’Institut vaig conèixer Joan Magrinyà, llavor Catedràtic de Dansa,  i la senyora Conxita, la seva assistent i pianista. Passats uns mesos, i en comprovar el Mestre que jo ‘responia al tractament’ (ja, ja, ja), va parlar amb la meva mare: calia que anés al seu estudi del carrer Petritxol i que pel tema calerons la mare no s’amoïnés, que parlés amb la senyora Conxita, que es trobaria solució… Entranyable tot plegat! Jo de pet cap a l’estudi… Així va començar tot! 

    *>* Com vas fer  pas al Ballet del Liceu?  Quina peça va ser la primera que vas ballar en escena? Com ho recordes? Quin impacte et va fer?

    Un any després, pel desembre de 1956 i amb 13 anyets, trepitjava per primer cop l’escenari del Liceu: era en una “Traviata” (que després he sabut va ser històrica, perquè la cantaven grans divos com Magda Olivero, Gianni Raimondi i Manuel Ausensi. i jo en l’acte tercer ballava el cor de gitanes, allò de “Noi siamo zingarelle” que afortunadament tants cops he ballat i coreografiat després. 

    Una curiositat d’aquella funció? En Lluís Andreu, futur Administrador Artístic del Teatre, cantava un dels “comprimaris”. Curiosament  i d’aquella primera experiència el que em va impressionar no va ser pas el fet del ball en sí sino la fascinació d’aquelles veus magnífiques que m’envoltaven i que em va embadalir. Cantar sempre m’ha agradat i de fet, anys després i mig en broma, el Mestre Riccardo Bottino [el director del Cor del Liceu  de l’època] fins i tot em va proposar d’educar la veu… Però la dansa era la que m’havia ben enxampat. 

    En aquells primers anys fins i tot havia actuat en el Teatre Romea ballant en un espectacle musical d’aire arrevistat força elegant.

    *>* Explica’ns la teva trajectòria al llarg de les temporades que vas ser ballarina del Ballet del Liceu.

    La meva trajectòria liceista ha estat de 32 anys, que es diu aviat, però fa cert respecte. 

    He viscut moments de tot, predominant els bons: poder estrenar molts ballets, participar en infinitat d’òperes, i en els meus anys inicials poder-me ‘foguejar’ aprenent de valent en compartir escenari amb artistes com Aurora Pons, Miguel Navarro, Araceli Torrens, Joan Sánchez, Antoñita Barrera. Vaig tenir molt bones oportunitats… Un camí ben feliç i fructífer, seguint l’evolució natural de la meva carrera i fent de manera esglaonada i quan realment pertocava,  tots els papers de l’auca: Cos de Ball, Solista, Primera Ballarina, Ballarina Estrella i, en jubilar-se el Mestre, Directora i Coreògrafa. 

    Sempre he après dels meus antecessors: en aquest sentit vull agrair el Mestre el fet que em permetés quedar-me als assajos dels Primers Ballarins perquè va ser un doll inesgotable d’aprenentatge. I, és clar, ‘nobleza obliga’ [somriu], vull recordar els Primers Ballarins que he tingut al costat en aquest periple, tan estimats i admirats:  Alfons Rovira (ho vam ballar tot, fantàstic), Janusz Smolinski (quina línia!), Emilio Gutiérrez (d’una força sorprenent que et donava molta seguretat, gran ‘partenaire’) i Fernando Lizundia (una connexió total, gran ballarí i una amistat d’anys). Ah, i per a l’anecdotari esmentar que el ballet “Gavines” em va permetre ballar també amb Ramon Solé (en l’estrena el 1964) i Georges Govilov  (en la reposició de 1966).

    *>* Sisplau, parla’ns de l’ambient, la convivència, les amistats, la competitivitat entre els ballarins, la relació entre les ballarines i els ballarins,  i la relació amb el Cor l’Orquestra, els tramoies, etc…

    Estic contenta en poder dir que m’he sentit sempre bé amb tothom i crec que m’hi he portat bé: hi ha hagut sempre complicitat, una voluntat indiscutible d’ajudar-nos en tot moment. Ens unia un interès comú, que era assolir un resultat final brillant,  i això era la conseqüència d’una labor de conjunt. En cap moment allò de pensar en el propi interès, mirant-se el melic i ignorant la resta del col·lectiu. No, absolutament no: sempre hi ha hagut autèntic treball d’equip. 

    La relació amb cor i orquestra no ha estat mai massa estreta ja que coincidíem poc, només per a l’assaig general. Sobretot als inicis, quan totes érem gairebé nenes postadolescents, la senyora Conxita ens vigilava amatentment, [riem].

    Amb el personal d’escenari potser era un xic més habitual el contacte, un tracte sempre professional, per obvies raons de mobilitat. I en el meu cas concret en ocasions fins i tot havia col·laborat amb directors d’escena en tasques puntuals d’assistència. Així, per exemple, el 1982 en una “Flauta màgica” preciosa amb decorats de Jean Pierre Ponnelle, Vittorio Patanè, que era el director d’escena,  em va demanar que l’ajudés. Ho vaig fer amb molt de gust, teníem molt bona relació. Era 1982 i, per tant, era el nou Liceu, el Liceu del Consorci, que no tenia res a veure amb el Liceu de l’empresari Pamias: em van esbroncar de valent pel fet de, tot seguint les indicacions de Patanè, en un moment puntual haver donat l’ordre d’abaixar teló. Però el teló es va baixar quan pertocava i l’espectacle va sortir rodó, que és del què es tractava.

    Amb en Vittorio Patanè havíem treballat -al Liceu, naturalment-  anys enrere en una producció de “Mavra” d’Igor Stravinski en què quatre ballarins fèiem un treball actoral mímic, molt difícil, del què en vam sortir molt ben parats.

    *>* El contracte, el sou. Era prou per a tu o havies d’ajudar-te amb d’altres activitats remunerades?

    Crec que aquella frase que tan sovint es fa servir de “por amor al arte” aquí va que ni pintada. Pensem que en una temporada només hi havia activitat durant cinc mesos: per tant passaves com podies, pels set mesos restants et buscaves la vida, ras i curt. I si havies d’anar de bolos a la Costa Brava doncs hi anaves. En aquest període de cinc mesos es funcionava així: els quinze dies inicials no cobraves i tot seguit et feien un contracte de tres mesos -corresponent al període de funcions- i s’ha acabat el bròquil. I el sou justet. 

    Quan vaig entrar el 1956 cada ballarina havia de disposar de sabates d’espanyol de color negre, un tutú blanc curt i les sabatilles (que pagàvem nosaltres, naturalment), tot propietat de cadascuna. Recordo que en aquell període inicial, entre 1956 i 1960 aproximadament, el vestuari ens el facilitava el Teatre i era de mala qualitat: a casa la mare me’l rentava i me’l planxava. Impensable avui dia!!!!

    La mare va ser un  suport impagable tant per a la meva germana com per a mi en la nostra carrera artística -cal recordar que, com a sastressa amb mans d’or que era, va confeccionar molts dels vestits lluïts pel Ballet del Liceu.

    *>*El mestre Magriñá. Què ens expliques? Com va influir en la teva carrera professional i personal? … i la senyora Conchita ?

    La senyora Conxita era una molt bona professional, una persona que exercia un gran control, molt disciplinada, que amb el Mestre s’avenia perfectament, bon músic,  i que jo crec que el que millor la defineix és dir que era una gran facilitadora: la recordo amb afecte. 

    Del Mestre Magrinyà? Què puc dir que no sapigueu ja? 

    El Mestre m’ho ha donat tot a la vida, tant a la professional com la privada, ha estat com un pare per a mi (penseu que ell em va dur a l’altar quan em vaig casar el 1969), com el meu Pigmalió. 

    La meva relació amb el Mestre Magrinyà, va iniciar-se el 1955 i va durar fins a la seva desaparició, l’any 1995. 40 anys intensos i que donen molt de sí! El Mestre em va facilitar les eines per a fer-me com a artista. Ell em va permetre descobrir i estimar la pintura, la música clàssica, l’art en general; vaja, em va descobrir tot un món. Si un era una persona receptiva que estava  en constant “actitud esponja/ulls i oïdes ben obertes” del Mestre en podies treure moltes coses; i són coses que encara disfruto. Suposo que hi va haver una empatia immediata, malgrat la diferència d’edat: si ell es posava nerviós jo el feia riure i el calmava. 

    Des dels 13 anys jo estava tot el sant dia al costat del Mestre, tant per les lliçons (a l’Institut i a l’estudi del carrer Petritxol) com per a assumptes personals que pogués haver. El Mestre m’encomanava sovint gestions: “Asunción, ves al Liceu a recollir això; Asunción, ves a X a pagar allò altre”; no hi havia aturador!. Jo l’entenia i ell m’entenia a mi, cosa que no passa sovint. Clar, el meu creixement artístic va anar lligat colze a colze amb la figura del Mestre i, amb el pas dels anys, vaig arribar a ser ajudant seva al Liceu, un període preciós -el de l’ajudantia- que s’havia encetat tot just quan amb l’Alfons Rovira vam ser nomenats Ballarins Estrella de la companyia (l’Alfons després marxaria a Gelsenkirchen). El 1977 el Mestre va decidir jubilar-se, per la qual cosa l’empresari liceista de llavors, Joan Antoni Pamias, em va proposar continuar amb la tasca del Mestre per òbvies conseqüències d’evolució i relleu naturals, una tasca concentrada sobretot en les òperes i en donar classes, de ‘répetiteur’. 

    Aquell 1977, quan va plegar, tot estant a l’estudi un dia el Mestre em va dir: “Això per a mi és un santuari. Si vols portar-ho tu, Asunción, per mi perfecte, si no tanco”. I vaig acceptar el repte, un repte ben generós. Amb l’assessorament de l’Isidre, l’enyorat germà del Mestre i el contrapunt racional perfecte al seu tarannà artístic, vam formalitzar el ‘traspàs de poders’. 

    Aquells primers anys el Fernando Lizundia, gran amic molt enyorat, també, va codirigir amb mi l’estudi. No me n’he penedit mai i encara continuo, animada i enèrgica, molt feliç de poder llançar un petó al Mestre cada matí quan arribo a l’estudi.

    Gràcies eternes, estimat Mestre!

    *>* Quan es va cremar el Liceu, es va decidir renovar el Cor i l’Orquestra, en canvi, el Ballet va desapareixer….

    Quan el Liceu va patir l’incendi de 1994 nosaltres ja estàvem fora des de 1988: una vertadera pena pel Teatre. Nosaltres, com a ballarins, ja feia temps que havíem patit el dol: els darrers anys van ser complicats. Teníem l’esperança que amb el nou teatre es pensés en el ballet, per pura  justícia amb el passat gloriós que el Liceu havia viscut, atesa la tradició i afició que hi havia pel ballet. Malauradament no va ser així: en l’antic Liceu teníem aquella sala d’assaig del soterrani, sense llum natural, plena de pols i humitat… però el ballet tenia sala pròpia. En el nou Liceu reinaugurat el 1999 no n’hi ha. Curiós, oi?

    [Gràcies al moviment “per la dansa al Liceu” sortit de l’Associació de Professionals de la Dansa just després de cremar-se, amb l’ambició de la recuperació del Ballet al Teatre, i després de molta lluita, es va aconseguir  que la Sala Mestre Cabanes, que en un principi va ser creada com a magatzem d’escenografies,  fos adaptada per practicar la dansa: el terra, les barres, els miralls, el piano. La llástima és que això només va ser significatiu i no va anar més lluny, com es volia, perquè en l’actualitat s’hi fa de tot, assaigs de cor i orquestra, muntatge d’escenografies per l’assaig escènic i de tant en tant, hi treballa la companyia de dansa convidada per la temporada] 

    *>* Paral·lelament, vas estudiar o treballar en d’altres llocs?

    Durant la meva carrera he tingut vincles fora del Liceu a l’estranger que m’han servit moltíssim per a la meva tasca, tant per la qüestió estrictament dansística com pel lideratge que la meva posició demanava, això és molt important. Experiències com les viscudes perfeccionant-me a Colònia -durant el període en què era Ballarina Estrella-, ballant per a la televisió de Varsòvia, treballant amb personalitats com Héctor Zaraspe, Edith Thampsen o Clostand, muntant les coreografies de “Carmen” per a l’Opera de Marsella (amb Pedro Consuegra) i de “Rigoletto” a Dallas (amb el privilegi de fer també d’ajudant de direcció del regista, que era el meu estimat cunyat Sesto Bruscantini, artista genial), aquestes experiències m’han enfortit de valent  i han estat escoles insustituïbles per a mi, al mateix temps que m’han permès tenir una visió ampla que va més enllà del món local de l’estudi i del Liceu; això sí, mantenint sempre en tot moment l’esperit Magrinyà. Com deia abans, la meva posició requereix un lideratge on perseverància i autoestima en el seu punt just  són elements imprescindibles: quan imparteixes una classe no pots encasellar-te en la comoditat, cal tenir imaginació i que tots els implicats siguin gent desperta. 

    *>* Ens expliques algunes anécdotes  que recordis del teu pas pel Gran Teatre del Liceu.

    En el decurs de l’entrevista n’he esmentat algunes. 

    Més que anècdota, sí que voldria compartir un moment màgic de la meva carrera al Liceu i que no oblidaré mai perquè probablement sigui un dels punts àlgids en la meva trajectòria (si no el més)  on la comunió entre música, coreografia, argument i intèrprets era total i absoluta: el pas a dos del ballet “The duel” (presentat com “El combate”) amb música de Raffaello de Banfield, ‘mano a mano’ amb l’Alfons Rovira. El propi de Banfield va presenciar l’estrena, el 1967: en acabar tot saludant-nos a l’escenari plorava de l’emoció. La meva llarga cabellera vermella va ser l’aliada perfecta en aquell somni.

    *>* moltes i moltes gràcies Assumpció, per haver acceptat formar part d’aquesta recerca i per haver compartit el relat d’una vida artística tan intensa. 

    Nosaltres, els que varem viure al teu costat i vàrem ser testimonis de tot plegat, seguim admirant i respectant la teva professionalitat, dedicació absoluta i perseverança.

    Escriu un llibre, Marisún!! 

    Entrevista realitzada el 7 d’octubre  del 2020, a Barcelona.


  • ENTREVISTA A ASSUMPCIÓ AGUADÉ
    Ballet del Gran Teatre del Liceu 1956 – 1988

     

     

     

     

     

     

     

     

     

    “Marisún” 

    Ella ha estat la Primera Ballarina Estrella dels últims temps del Ballet del Liceu. Hereva de la sabiduria del mestre Joan Magriñá, i  deixeble de la seva escola,  que reviu, dia a dia,  a l’Estudi del carrer Petritxol.

    Tal i  com encara fem al nostre país  amb la dansa, cap reconeixement!

    Sempre has estat el fil conductor del Ballet del Liceu, sobretot des de que el Mestre es va començar a fer gran. El teu constant “bon humor” amb la complicitat de  l’estimat Fernando Lizúndia, vas ser la culpable  de moltes rialles que ens ajudaven a passar les llargues estones d’espera i els assajos inacabables… 

    Agraeixo la col·laboració de Jordi Pujal, promotor artístic i col·laborador de l’Associació Licexballet.

     
     
     

     

    *>*  Perquè vas escollir ser ballarina? Com va ser que vas descobrir que ho volies ser?  Qui et va animar ? Comptaves amb el suport dels teus pares?

    Ja de ben petita vaig mostrar una predisposició innata per l’art. De menuda donava la murga dient que volia ser dissenyadora de moda ja que sempre he tingut molta mà pel dibuix, perdoneu, no voldria semblar pressumptuosa. [riem] De fet a casa tinc molts quadres pintats per mi, i d’altres que he regalat a amics i parents. De tots me’n sento ben orgullosa. Tinc un  especial apreci per tres peces que presideixen la meva habitació, dos reproduccions d’escultures masculines clàssiques i un retrat de la meva germana Àngela [la seva germana Àngela,  també va ser  una excel·lent Primera Ballarina del Ballet del Liceu] Per tant, crec que amb el cuc artístic hi vaig néixer.

    La meva infància va transcórrer en plena postguerra, un període duríssim en tots els sentits, on la paraula ‘mancança de’ estava a l’ordre del dia. En el nostre cas personal, la situació era molt delicada, som dues  germanes  i vam ser criades per la meva mare tota sola, fent esforços increïbles per a tirar endavant les seves dues filles, li agraïrem eternament tot el que va fer: crec que m’entendreu perfectament. 

    Per tenir-me ocupada la mare em va inscriure a una entitat anomenada ‘Artes del Ritmo’ que estava a la plaça Letamendi on es feien activitats de caire rítmic: allà van descobrir la meva predisposició natural per la dansa de manera que ho van comentar a la meva mare, tot suggerint-li de dur-me a l’Institut del Teatre, ja que en aquella època es pagava relativament poc i allà em podrien formar artísticament. La meva mare així ho va fer: jo tenia 12 anys, era el 1955. Naturalment a l’Institut vaig conèixer Joan Magrinyà, llavor Catedràtic de Dansa,  i la senyora Conxita, la seva assistent i pianista. Passats uns mesos, i en comprovar el Mestre que jo ‘responia al tractament’ (ja, ja, ja), va parlar amb la meva mare: calia que anés al seu estudi del carrer Petritxol i que pel tema calerons la mare no s’amoïnés, que parlés amb la senyora Conxita, que es trobaria solució… Entranyable tot plegat! Jo de pet cap a l’estudi… Així va començar tot! 

    *>* Com vas fer  pas al Ballet del Liceu?  Quina peça va ser la primera que vas ballar en escena? Com ho recordes? Quin impacte et va fer?

    Un any després, pel desembre de 1956 i amb 13 anyets, trepitjava per primer cop l’escenari del Liceu: era en una “Traviata” (que després he sabut va ser històrica, perquè la cantaven grans divos com Magda Olivero, Gianni Raimondi i Manuel Ausensi. i jo en l’acte tercer ballava el cor de gitanes, allò de “Noi siamo zingarelle” que afortunadament tants cops he ballat i coreografiat després. 

    Una curiositat d’aquella funció? En Lluís Andreu, futur Administrador Artístic del Teatre, cantava un dels “comprimaris”. Curiosament  i d’aquella primera experiència el que em va impressionar no va ser pas el fet del ball en sí sino la fascinació d’aquelles veus magnífiques que m’envoltaven i que em va embadalir. Cantar sempre m’ha agradat i de fet, anys després i mig en broma, el Mestre Riccardo Bottino [el director del Cor del Liceu  de l’època] fins i tot em va proposar d’educar la veu… Però la dansa era la que m’havia ben enxampat. 

    En aquells primers anys fins i tot havia actuat en el Teatre Romea ballant en un espectacle musical d’aire arrevistat força elegant.

    *>* Explica’ns la teva trajectòria al llarg de les temporades que vas ser ballarina del Ballet del Liceu.

    La meva trajectòria liceista ha estat de 32 anys, que es diu aviat, però fa cert respecte. 

    He viscut moments de tot, predominant els bons: poder estrenar molts ballets, participar en infinitat d’òperes, i en els meus anys inicials poder-me ‘foguejar’ aprenent de valent en compartir escenari amb artistes com Aurora Pons, Miguel Navarro, Araceli Torrens, Joan Sánchez, Antoñita Barrera. Vaig tenir molt bones oportunitats… Un camí ben feliç i fructífer, seguint l’evolució natural de la meva carrera i fent de manera esglaonada i quan realment pertocava,  tots els papers de l’auca: Cos de Ball, Solista, Primera Ballarina, Ballarina Estrella i, en jubilar-se el Mestre, Directora i Coreògrafa. 

    Sempre he après dels meus antecessors: en aquest sentit vull agrair el Mestre el fet que em permetés quedar-me als assajos dels Primers Ballarins perquè va ser un doll inesgotable d’aprenentatge. I, és clar, ‘nobleza obliga’ [somriu], vull recordar els Primers Ballarins que he tingut al costat en aquest periple, tan estimats i admirats:  Alfons Rovira (ho vam ballar tot, fantàstic), Janusz Smolinski (quina línia!), Emilio Gutiérrez (d’una força sorprenent que et donava molta seguretat, gran ‘partenaire’) i Fernando Lizundia (una connexió total, gran ballarí i una amistat d’anys). Ah, i per a l’anecdotari esmentar que el ballet “Gavines” em va permetre ballar també amb Ramon Solé (en l’estrena el 1964) i Georges Govilov  (en la reposició de 1966).

    *>* Sisplau, parla’ns de l’ambient, la convivència, les amistats, la competitivitat entre els ballarins, la relació entre les ballarines i els ballarins,  i la relació amb el Cor l’Orquestra, els tramoies, etc…

    Estic contenta en poder dir que m’he sentit sempre bé amb tothom i crec que m’hi he portat bé: hi ha hagut sempre complicitat, una voluntat indiscutible d’ajudar-nos en tot moment. Ens unia un interès comú, que era assolir un resultat final brillant,  i això era la conseqüència d’una labor de conjunt. En cap moment allò de pensar en el propi interès, mirant-se el melic i ignorant la resta del col·lectiu. No, absolutament no: sempre hi ha hagut autèntic treball d’equip. 

    La relació amb cor i orquestra no ha estat mai massa estreta ja que coincidíem poc, només per a l’assaig general. Sobretot als inicis, quan totes érem gairebé nenes postadolescents, la senyora Conxita ens vigilava amatentment, [riem].

    Amb el personal d’escenari potser era un xic més habitual el contacte, un tracte sempre professional, per obvies raons de mobilitat. I en el meu cas concret en ocasions fins i tot havia col·laborat amb directors d’escena en tasques puntuals d’assistència. Així, per exemple, el 1982 en una “Flauta màgica” preciosa amb decorats de Jean Pierre Ponnelle, Vittorio Patanè, que era el director d’escena,  em va demanar que l’ajudés. Ho vaig fer amb molt de gust, teníem molt bona relació. Era 1982 i, per tant, era el nou Liceu, el Liceu del Consorci, que no tenia res a veure amb el Liceu de l’empresari Pamias: em van esbroncar de valent pel fet de, tot seguint les indicacions de Patanè, en un moment puntual haver donat l’ordre d’abaixar teló. Però el teló es va baixar quan pertocava i l’espectacle va sortir rodó, que és del què es tractava.

    Amb en Vittorio Patanè havíem treballat -al Liceu, naturalment-  anys enrere en una producció de “Mavra” d’Igor Stravinski en què quatre ballarins fèiem un treball actoral mímic, molt difícil, del què en vam sortir molt ben parats.

    *>* El contracte, el sou. Era prou per a tu o havies d’ajudar-te amb d’altres activitats remunerades?

    Crec que aquella frase que tan sovint es fa servir de “por amor al arte” aquí va que ni pintada. Pensem que en una temporada només hi havia activitat durant cinc mesos: per tant passaves com podies, pels set mesos restants et buscaves la vida, ras i curt. I si havies d’anar de bolos a la Costa Brava doncs hi anaves. En aquest període de cinc mesos es funcionava així: els quinze dies inicials no cobraves i tot seguit et feien un contracte de tres mesos -corresponent al període de funcions- i s’ha acabat el bròquil. I el sou justet. 

    Quan vaig entrar el 1956 cada ballarina havia de disposar de sabates d’espanyol de color negre, un tutú blanc curt i les sabatilles (que pagàvem nosaltres, naturalment), tot propietat de cadascuna. Recordo que en aquell període inicial, entre 1956 i 1960 aproximadament, el vestuari ens el facilitava el Teatre i era de mala qualitat: a casa la mare me’l rentava i me’l planxava. Impensable avui dia!!!!

    La mare va ser un  suport impagable tant per a la meva germana com per a mi en la nostra carrera artística -cal recordar que, com a sastressa amb mans d’or que era, va confeccionar molts dels vestits lluïts pel Ballet del Liceu.

    *>*El mestre Magriñá. Què ens expliques? Com va influir en la teva carrera professional i personal? … i la senyora Conchita ?

    La senyora Conxita era una molt bona professional, una persona que exercia un gran control, molt disciplinada, que amb el Mestre s’avenia perfectament, bon músic,  i que jo crec que el que millor la defineix és dir que era una gran facilitadora: la recordo amb afecte. 

    Del Mestre Magrinyà? Què puc dir que no sapigueu ja? 

    El Mestre m’ho ha donat tot a la vida, tant a la professional com la privada, ha estat com un pare per a mi (penseu que ell em va dur a l’altar quan em vaig casar el 1969), com el meu Pigmalió. 

    La meva relació amb el Mestre Magrinyà, va iniciar-se el 1955 i va durar fins a la seva desaparició, l’any 1995. 40 anys intensos i que donen molt de sí! El Mestre em va facilitar les eines per a fer-me com a artista. Ell em va permetre descobrir i estimar la pintura, la música clàssica, l’art en general; vaja, em va descobrir tot un món. Si un era una persona receptiva que estava  en constant “actitud esponja/ulls i oïdes ben obertes” del Mestre en podies treure moltes coses; i són coses que encara disfruto. Suposo que hi va haver una empatia immediata, malgrat la diferència d’edat: si ell es posava nerviós jo el feia riure i el calmava. 

    Des dels 13 anys jo estava tot el sant dia al costat del Mestre, tant per les lliçons (a l’Institut i a l’estudi del carrer Petritxol) com per a assumptes personals que pogués haver. El Mestre m’encomanava sovint gestions: “Asunción, ves al Liceu a recollir això; Asunción, ves a X a pagar allò altre”; no hi havia aturador!. Jo l’entenia i ell m’entenia a mi, cosa que no passa sovint. Clar, el meu creixement artístic va anar lligat colze a colze amb la figura del Mestre i, amb el pas dels anys, vaig arribar a ser ajudant seva al Liceu, un període preciós -el de l’ajudantia- que s’havia encetat tot just quan amb l’Alfons Rovira vam ser nomenats Ballarins Estrella de la companyia (l’Alfons després marxaria a Gelsenkirchen). El 1977 el Mestre va decidir jubilar-se, per la qual cosa l’empresari liceista de llavors, Joan Antoni Pamias, em va proposar continuar amb la tasca del Mestre per òbvies conseqüències d’evolució i relleu naturals, una tasca concentrada sobretot en les òperes i en donar classes, de ‘répetiteur’. 

    Aquell 1977, quan va plegar, tot estant a l’estudi un dia el Mestre em va dir: “Això per a mi és un santuari. Si vols portar-ho tu, Asunción, per mi perfecte, si no tanco”. I vaig acceptar el repte, un repte ben generós. Amb l’assessorament de l’Isidre, l’enyorat germà del Mestre i el contrapunt racional perfecte al seu tarannà artístic, vam formalitzar el ‘traspàs de poders’. 

    Aquells primers anys el Fernando Lizundia, gran amic molt enyorat, també, va codirigir amb mi l’estudi. No me n’he penedit mai i encara continuo, animada i enèrgica, molt feliç de poder llançar un petó al Mestre cada matí quan arribo a l’estudi.

    Gràcies eternes, estimat Mestre!

    *>* Quan es va cremar el Liceu, es va decidir renovar el Cor i l’Orquestra, en canvi, el Ballet va desapareixer….

    Quan el Liceu va patir l’incendi de 1994 nosaltres ja estàvem fora des de 1988: una vertadera pena pel Teatre. Nosaltres, com a ballarins, ja feia temps que havíem patit el dol: els darrers anys van ser complicats. Teníem l’esperança que amb el nou teatre es pensés en el ballet, per pura  justícia amb el passat gloriós que el Liceu havia viscut, atesa la tradició i afició que hi havia pel ballet. Malauradament no va ser així: en l’antic Liceu teníem aquella sala d’assaig del soterrani, sense llum natural, plena de pols i humitat… però el ballet tenia sala pròpia. En el nou Liceu reinaugurat el 1999 no n’hi ha. Curiós, oi?

    [Gràcies al moviment “per la dansa al Liceu” sortit de l’Associació de Professionals de la Dansa just després de cremar-se, amb l’ambició de la recuperació del Ballet al Teatre, i després de molta lluita, es va aconseguir  que la Sala Mestre Cabanes, que en un principi va ser creada com a magatzem d’escenografies,  fos adaptada per practicar la dansa: el terra, les barres, els miralls, el piano. La llástima és que això només va ser significatiu i no va anar més lluny, com es volia, perquè en l’actualitat s’hi fa de tot, assaigs de cor i orquestra, muntatge d’escenografies per l’assaig escènic i de tant en tant, hi treballa la companyia de dansa convidada per la temporada] 

    *>* Paral·lelament, vas estudiar o treballar en d’altres llocs?

    Durant la meva carrera he tingut vincles fora del Liceu a l’estranger que m’han servit moltíssim per a la meva tasca, tant per la qüestió estrictament dansística com pel lideratge que la meva posició demanava, això és molt important. Experiències com les viscudes perfeccionant-me a Colònia -durant el període en què era Ballarina Estrella-, ballant per a la televisió de Varsòvia, treballant amb personalitats com Héctor Zaraspe, Edith Thampsen o Clostand, muntant les coreografies de “Carmen” per a l’Opera de Marsella (amb Pedro Consuegra) i de “Rigoletto” a Dallas (amb el privilegi de fer també d’ajudant de direcció del regista, que era el meu estimat cunyat Sesto Bruscantini, artista genial), aquestes experiències m’han enfortit de valent  i han estat escoles insustituïbles per a mi, al mateix temps que m’han permès tenir una visió ampla que va més enllà del món local de l’estudi i del Liceu; això sí, mantenint sempre en tot moment l’esperit Magrinyà. Com deia abans, la meva posició requereix un lideratge on perseverància i autoestima en el seu punt just  són elements imprescindibles: quan imparteixes una classe no pots encasellar-te en la comoditat, cal tenir imaginació i que tots els implicats siguin gent desperta. 

    *>* Ens expliques algunes anécdotes  que recordis del teu pas pel Gran Teatre del Liceu.

    En el decurs de l’entrevista n’he esmentat algunes. 

    Més que anècdota, sí que voldria compartir un moment màgic de la meva carrera al Liceu i que no oblidaré mai perquè probablement sigui un dels punts àlgids en la meva trajectòria (si no el més)  on la comunió entre música, coreografia, argument i intèrprets era total i absoluta: el pas a dos del ballet “The duel” (presentat com “El combate”) amb música de Raffaello de Banfield, ‘mano a mano’ amb l’Alfons Rovira. El propi de Banfield va presenciar l’estrena, el 1967: en acabar tot saludant-nos a l’escenari plorava de l’emoció. La meva llarga cabellera vermella va ser l’aliada perfecta en aquell somni.

    *>* moltes i moltes gràcies Assumpció, per haver acceptat formar part d’aquesta recerca i per haver compartit el relat d’una vida artística tan intensa. 

    Nosaltres, els que varem viure al teu costat i vàrem ser testimonis de tot plegat, seguim admirant i respectant la teva professionalitat, dedicació absoluta i perseverança.

    Escriu un llibre, Marisún!! 

    Entrevista realitzada el 7 d’octubre  del 2020, a Barcelona.


  • ENTREVISTA A ASSUMPCIÓ AGUADÉ
    Ballet del Gran Teatre del Liceu 1956 – 1988

     

     

     

     

     

     

     

     

     

    “Marisún” 

    Ella ha estat la Primera Ballarina Estrella dels últims temps del Ballet del Liceu. Hereva de la sabiduria del mestre Joan Magriñá, i  deixeble de la seva escola,  que reviu, dia a dia,  a l’Estudi del carrer Petritxol.

    Tal i  com encara fem al nostre país  amb la dansa, cap reconeixement!

    Sempre has estat el fil conductor del Ballet del Liceu, sobretot des de que el Mestre es va començar a fer gran. El teu constant “bon humor” amb la complicitat de  l’estimat Fernando Lizúndia, vas ser la culpable  de moltes rialles que ens ajudaven a passar les llargues estones d’espera i els assajos inacabables… 

    Agraeixo la col·laboració de Jordi Pujal, promotor artístic i col·laborador de l’Associació Licexballet.

     
     
     

     

    *>*  Perquè vas escollir ser ballarina? Com va ser que vas descobrir que ho volies ser?  Qui et va animar ? Comptaves amb el suport dels teus pares?

    Ja de ben petita vaig mostrar una predisposició innata per l’art. De menuda donava la murga dient que volia ser dissenyadora de moda ja que sempre he tingut molta mà pel dibuix, perdoneu, no voldria semblar pressumptuosa. [riem] De fet a casa tinc molts quadres pintats per mi, i d’altres que he regalat a amics i parents. De tots me’n sento ben orgullosa. Tinc un  especial apreci per tres peces que presideixen la meva habitació, dos reproduccions d’escultures masculines clàssiques i un retrat de la meva germana Àngela [la seva germana Àngela,  també va ser  una excel·lent Primera Ballarina del Ballet del Liceu] Per tant, crec que amb el cuc artístic hi vaig néixer.

    La meva infància va transcórrer en plena postguerra, un període duríssim en tots els sentits, on la paraula ‘mancança de’ estava a l’ordre del dia. En el nostre cas personal, la situació era molt delicada, som dues  germanes  i vam ser criades per la meva mare tota sola, fent esforços increïbles per a tirar endavant les seves dues filles, li agraïrem eternament tot el que va fer: crec que m’entendreu perfectament. 

    Per tenir-me ocupada la mare em va inscriure a una entitat anomenada ‘Artes del Ritmo’ que estava a la plaça Letamendi on es feien activitats de caire rítmic: allà van descobrir la meva predisposició natural per la dansa de manera que ho van comentar a la meva mare, tot suggerint-li de dur-me a l’Institut del Teatre, ja que en aquella època es pagava relativament poc i allà em podrien formar artísticament. La meva mare així ho va fer: jo tenia 12 anys, era el 1955. Naturalment a l’Institut vaig conèixer Joan Magrinyà, llavor Catedràtic de Dansa,  i la senyora Conxita, la seva assistent i pianista. Passats uns mesos, i en comprovar el Mestre que jo ‘responia al tractament’ (ja, ja, ja), va parlar amb la meva mare: calia que anés al seu estudi del carrer Petritxol i que pel tema calerons la mare no s’amoïnés, que parlés amb la senyora Conxita, que es trobaria solució… Entranyable tot plegat! Jo de pet cap a l’estudi… Així va començar tot! 

    *>* Com vas fer  pas al Ballet del Liceu?  Quina peça va ser la primera que vas ballar en escena? Com ho recordes? Quin impacte et va fer?

    Un any després, pel desembre de 1956 i amb 13 anyets, trepitjava per primer cop l’escenari del Liceu: era en una “Traviata” (que després he sabut va ser històrica, perquè la cantaven grans divos com Magda Olivero, Gianni Raimondi i Manuel Ausensi. i jo en l’acte tercer ballava el cor de gitanes, allò de “Noi siamo zingarelle” que afortunadament tants cops he ballat i coreografiat després. 

    Una curiositat d’aquella funció? En Lluís Andreu, futur Administrador Artístic del Teatre, cantava un dels “comprimaris”. Curiosament  i d’aquella primera experiència el que em va impressionar no va ser pas el fet del ball en sí sino la fascinació d’aquelles veus magnífiques que m’envoltaven i que em va embadalir. Cantar sempre m’ha agradat i de fet, anys després i mig en broma, el Mestre Riccardo Bottino [el director del Cor del Liceu  de l’època] fins i tot em va proposar d’educar la veu… Però la dansa era la que m’havia ben enxampat. 

    En aquells primers anys fins i tot havia actuat en el Teatre Romea ballant en un espectacle musical d’aire arrevistat força elegant.

    *>* Explica’ns la teva trajectòria al llarg de les temporades que vas ser ballarina del Ballet del Liceu.

    La meva trajectòria liceista ha estat de 32 anys, que es diu aviat, però fa cert respecte. 

    He viscut moments de tot, predominant els bons: poder estrenar molts ballets, participar en infinitat d’òperes, i en els meus anys inicials poder-me ‘foguejar’ aprenent de valent en compartir escenari amb artistes com Aurora Pons, Miguel Navarro, Araceli Torrens, Joan Sánchez, Antoñita Barrera. Vaig tenir molt bones oportunitats… Un camí ben feliç i fructífer, seguint l’evolució natural de la meva carrera i fent de manera esglaonada i quan realment pertocava,  tots els papers de l’auca: Cos de Ball, Solista, Primera Ballarina, Ballarina Estrella i, en jubilar-se el Mestre, Directora i Coreògrafa. 

    Sempre he après dels meus antecessors: en aquest sentit vull agrair el Mestre el fet que em permetés quedar-me als assajos dels Primers Ballarins perquè va ser un doll inesgotable d’aprenentatge. I, és clar, ‘nobleza obliga’ [somriu], vull recordar els Primers Ballarins que he tingut al costat en aquest periple, tan estimats i admirats:  Alfons Rovira (ho vam ballar tot, fantàstic), Janusz Smolinski (quina línia!), Emilio Gutiérrez (d’una força sorprenent que et donava molta seguretat, gran ‘partenaire’) i Fernando Lizundia (una connexió total, gran ballarí i una amistat d’anys). Ah, i per a l’anecdotari esmentar que el ballet “Gavines” em va permetre ballar també amb Ramon Solé (en l’estrena el 1964) i Georges Govilov  (en la reposició de 1966).

    *>* Sisplau, parla’ns de l’ambient, la convivència, les amistats, la competitivitat entre els ballarins, la relació entre les ballarines i els ballarins,  i la relació amb el Cor l’Orquestra, els tramoies, etc…

    Estic contenta en poder dir que m’he sentit sempre bé amb tothom i crec que m’hi he portat bé: hi ha hagut sempre complicitat, una voluntat indiscutible d’ajudar-nos en tot moment. Ens unia un interès comú, que era assolir un resultat final brillant,  i això era la conseqüència d’una labor de conjunt. En cap moment allò de pensar en el propi interès, mirant-se el melic i ignorant la resta del col·lectiu. No, absolutament no: sempre hi ha hagut autèntic treball d’equip. 

    La relació amb cor i orquestra no ha estat mai massa estreta ja que coincidíem poc, només per a l’assaig general. Sobretot als inicis, quan totes érem gairebé nenes postadolescents, la senyora Conxita ens vigilava amatentment, [riem].

    Amb el personal d’escenari potser era un xic més habitual el contacte, un tracte sempre professional, per obvies raons de mobilitat. I en el meu cas concret en ocasions fins i tot havia col·laborat amb directors d’escena en tasques puntuals d’assistència. Així, per exemple, el 1982 en una “Flauta màgica” preciosa amb decorats de Jean Pierre Ponnelle, Vittorio Patanè, que era el director d’escena,  em va demanar que l’ajudés. Ho vaig fer amb molt de gust, teníem molt bona relació. Era 1982 i, per tant, era el nou Liceu, el Liceu del Consorci, que no tenia res a veure amb el Liceu de l’empresari Pamias: em van esbroncar de valent pel fet de, tot seguint les indicacions de Patanè, en un moment puntual haver donat l’ordre d’abaixar teló. Però el teló es va baixar quan pertocava i l’espectacle va sortir rodó, que és del què es tractava.

    Amb en Vittorio Patanè havíem treballat -al Liceu, naturalment-  anys enrere en una producció de “Mavra” d’Igor Stravinski en què quatre ballarins fèiem un treball actoral mímic, molt difícil, del què en vam sortir molt ben parats.

    *>* El contracte, el sou. Era prou per a tu o havies d’ajudar-te amb d’altres activitats remunerades?

    Crec que aquella frase que tan sovint es fa servir de “por amor al arte” aquí va que ni pintada. Pensem que en una temporada només hi havia activitat durant cinc mesos: per tant passaves com podies, pels set mesos restants et buscaves la vida, ras i curt. I si havies d’anar de bolos a la Costa Brava doncs hi anaves. En aquest període de cinc mesos es funcionava així: els quinze dies inicials no cobraves i tot seguit et feien un contracte de tres mesos -corresponent al període de funcions- i s’ha acabat el bròquil. I el sou justet. 

    Quan vaig entrar el 1956 cada ballarina havia de disposar de sabates d’espanyol de color negre, un tutú blanc curt i les sabatilles (que pagàvem nosaltres, naturalment), tot propietat de cadascuna. Recordo que en aquell període inicial, entre 1956 i 1960 aproximadament, el vestuari ens el facilitava el Teatre i era de mala qualitat: a casa la mare me’l rentava i me’l planxava. Impensable avui dia!!!!

    La mare va ser un  suport impagable tant per a la meva germana com per a mi en la nostra carrera artística -cal recordar que, com a sastressa amb mans d’or que era, va confeccionar molts dels vestits lluïts pel Ballet del Liceu.

    *>*El mestre Magriñá. Què ens expliques? Com va influir en la teva carrera professional i personal? … i la senyora Conchita ?

    La senyora Conxita era una molt bona professional, una persona que exercia un gran control, molt disciplinada, que amb el Mestre s’avenia perfectament, bon músic,  i que jo crec que el que millor la defineix és dir que era una gran facilitadora: la recordo amb afecte. 

    Del Mestre Magrinyà? Què puc dir que no sapigueu ja? 

    El Mestre m’ho ha donat tot a la vida, tant a la professional com la privada, ha estat com un pare per a mi (penseu que ell em va dur a l’altar quan em vaig casar el 1969), com el meu Pigmalió. 

    La meva relació amb el Mestre Magrinyà, va iniciar-se el 1955 i va durar fins a la seva desaparició, l’any 1995. 40 anys intensos i que donen molt de sí! El Mestre em va facilitar les eines per a fer-me com a artista. Ell em va permetre descobrir i estimar la pintura, la música clàssica, l’art en general; vaja, em va descobrir tot un món. Si un era una persona receptiva que estava  en constant “actitud esponja/ulls i oïdes ben obertes” del Mestre en podies treure moltes coses; i són coses que encara disfruto. Suposo que hi va haver una empatia immediata, malgrat la diferència d’edat: si ell es posava nerviós jo el feia riure i el calmava. 

    Des dels 13 anys jo estava tot el sant dia al costat del Mestre, tant per les lliçons (a l’Institut i a l’estudi del carrer Petritxol) com per a assumptes personals que pogués haver. El Mestre m’encomanava sovint gestions: “Asunción, ves al Liceu a recollir això; Asunción, ves a X a pagar allò altre”; no hi havia aturador!. Jo l’entenia i ell m’entenia a mi, cosa que no passa sovint. Clar, el meu creixement artístic va anar lligat colze a colze amb la figura del Mestre i, amb el pas dels anys, vaig arribar a ser ajudant seva al Liceu, un període preciós -el de l’ajudantia- que s’havia encetat tot just quan amb l’Alfons Rovira vam ser nomenats Ballarins Estrella de la companyia (l’Alfons després marxaria a Gelsenkirchen). El 1977 el Mestre va decidir jubilar-se, per la qual cosa l’empresari liceista de llavors, Joan Antoni Pamias, em va proposar continuar amb la tasca del Mestre per òbvies conseqüències d’evolució i relleu naturals, una tasca concentrada sobretot en les òperes i en donar classes, de ‘répetiteur’. 

    Aquell 1977, quan va plegar, tot estant a l’estudi un dia el Mestre em va dir: “Això per a mi és un santuari. Si vols portar-ho tu, Asunción, per mi perfecte, si no tanco”. I vaig acceptar el repte, un repte ben generós. Amb l’assessorament de l’Isidre, l’enyorat germà del Mestre i el contrapunt racional perfecte al seu tarannà artístic, vam formalitzar el ‘traspàs de poders’. 

    Aquells primers anys el Fernando Lizundia, gran amic molt enyorat, també, va codirigir amb mi l’estudi. No me n’he penedit mai i encara continuo, animada i enèrgica, molt feliç de poder llançar un petó al Mestre cada matí quan arribo a l’estudi.

    Gràcies eternes, estimat Mestre!

    *>* Quan es va cremar el Liceu, es va decidir renovar el Cor i l’Orquestra, en canvi, el Ballet va desapareixer….

    Quan el Liceu va patir l’incendi de 1994 nosaltres ja estàvem fora des de 1988: una vertadera pena pel Teatre. Nosaltres, com a ballarins, ja feia temps que havíem patit el dol: els darrers anys van ser complicats. Teníem l’esperança que amb el nou teatre es pensés en el ballet, per pura  justícia amb el passat gloriós que el Liceu havia viscut, atesa la tradició i afició que hi havia pel ballet. Malauradament no va ser així: en l’antic Liceu teníem aquella sala d’assaig del soterrani, sense llum natural, plena de pols i humitat… però el ballet tenia sala pròpia. En el nou Liceu reinaugurat el 1999 no n’hi ha. Curiós, oi?

    [Gràcies al moviment “per la dansa al Liceu” sortit de l’Associació de Professionals de la Dansa just després de cremar-se, amb l’ambició de la recuperació del Ballet al Teatre, i després de molta lluita, es va aconseguir  que la Sala Mestre Cabanes, que en un principi va ser creada com a magatzem d’escenografies,  fos adaptada per practicar la dansa: el terra, les barres, els miralls, el piano. La llástima és que això només va ser significatiu i no va anar més lluny, com es volia, perquè en l’actualitat s’hi fa de tot, assaigs de cor i orquestra, muntatge d’escenografies per l’assaig escènic i de tant en tant, hi treballa la companyia de dansa convidada per la temporada] 

    *>* Paral·lelament, vas estudiar o treballar en d’altres llocs?

    Durant la meva carrera he tingut vincles fora del Liceu a l’estranger que m’han servit moltíssim per a la meva tasca, tant per la qüestió estrictament dansística com pel lideratge que la meva posició demanava, això és molt important. Experiències com les viscudes perfeccionant-me a Colònia -durant el període en què era Ballarina Estrella-, ballant per a la televisió de Varsòvia, treballant amb personalitats com Héctor Zaraspe, Edith Thampsen o Clostand, muntant les coreografies de “Carmen” per a l’Opera de Marsella (amb Pedro Consuegra) i de “Rigoletto” a Dallas (amb el privilegi de fer també d’ajudant de direcció del regista, que era el meu estimat cunyat Sesto Bruscantini, artista genial), aquestes experiències m’han enfortit de valent  i han estat escoles insustituïbles per a mi, al mateix temps que m’han permès tenir una visió ampla que va més enllà del món local de l’estudi i del Liceu; això sí, mantenint sempre en tot moment l’esperit Magrinyà. Com deia abans, la meva posició requereix un lideratge on perseverància i autoestima en el seu punt just  són elements imprescindibles: quan imparteixes una classe no pots encasellar-te en la comoditat, cal tenir imaginació i que tots els implicats siguin gent desperta. 

    *>* Ens expliques algunes anécdotes  que recordis del teu pas pel Gran Teatre del Liceu.

    En el decurs de l’entrevista n’he esmentat algunes. 

    Més que anècdota, sí que voldria compartir un moment màgic de la meva carrera al Liceu i que no oblidaré mai perquè probablement sigui un dels punts àlgids en la meva trajectòria (si no el més)  on la comunió entre música, coreografia, argument i intèrprets era total i absoluta: el pas a dos del ballet “The duel” (presentat com “El combate”) amb música de Raffaello de Banfield, ‘mano a mano’ amb l’Alfons Rovira. El propi de Banfield va presenciar l’estrena, el 1967: en acabar tot saludant-nos a l’escenari plorava de l’emoció. La meva llarga cabellera vermella va ser l’aliada perfecta en aquell somni.

    *>* moltes i moltes gràcies Assumpció, per haver acceptat formar part d’aquesta recerca i per haver compartit el relat d’una vida artística tan intensa. 

    Nosaltres, els que varem viure al teu costat i vàrem ser testimonis de tot plegat, seguim admirant i respectant la teva professionalitat, dedicació absoluta i perseverança.

    Escriu un llibre, Marisún!! 

    Entrevista realitzada el 7 d’octubre  del 2020, a Barcelona.


  • ENTREVISTA A ASSUMPCIÓ AGUADÉ
    Ballet del Gran Teatre del Liceu 1956 – 1988

     

     

     

     

     

     

     

     

     

    “Marisún” 

    Ella ha estat la Primera Ballarina Estrella dels últims temps del Ballet del Liceu. Hereva de la sabiduria del mestre Joan Magriñá, i  deixeble de la seva escola,  que reviu, dia a dia,  a l’Estudi del carrer Petritxol.

    Tal i  com encara fem al nostre país  amb la dansa, cap reconeixement!

    Sempre has estat el fil conductor del Ballet del Liceu, sobretot des de que el Mestre es va començar a fer gran. El teu constant “bon humor” amb la complicitat de  l’estimat Fernando Lizúndia, vas ser la culpable  de moltes rialles que ens ajudaven a passar les llargues estones d’espera i els assajos inacabables… 

    Agraeixo la col·laboració de Jordi Pujal, promotor artístic i col·laborador de l’Associació Licexballet.

     
     
     

     

    *>*  Perquè vas escollir ser ballarina? Com va ser que vas descobrir que ho volies ser?  Qui et va animar ? Comptaves amb el suport dels teus pares?

    Ja de ben petita vaig mostrar una predisposició innata per l’art. De menuda donava la murga dient que volia ser dissenyadora de moda ja que sempre he tingut molta mà pel dibuix, perdoneu, no voldria semblar pressumptuosa. [riem] De fet a casa tinc molts quadres pintats per mi, i d’altres que he regalat a amics i parents. De tots me’n sento ben orgullosa. Tinc un  especial apreci per tres peces que presideixen la meva habitació, dos reproduccions d’escultures masculines clàssiques i un retrat de la meva germana Àngela [la seva germana Àngela,  també va ser  una excel·lent Primera Ballarina del Ballet del Liceu] Per tant, crec que amb el cuc artístic hi vaig néixer.

    La meva infància va transcórrer en plena postguerra, un període duríssim en tots els sentits, on la paraula ‘mancança de’ estava a l’ordre del dia. En el nostre cas personal, la situació era molt delicada, som dues  germanes  i vam ser criades per la meva mare tota sola, fent esforços increïbles per a tirar endavant les seves dues filles, li agraïrem eternament tot el que va fer: crec que m’entendreu perfectament. 

    Per tenir-me ocupada la mare em va inscriure a una entitat anomenada ‘Artes del Ritmo’ que estava a la plaça Letamendi on es feien activitats de caire rítmic: allà van descobrir la meva predisposició natural per la dansa de manera que ho van comentar a la meva mare, tot suggerint-li de dur-me a l’Institut del Teatre, ja que en aquella època es pagava relativament poc i allà em podrien formar artísticament. La meva mare així ho va fer: jo tenia 12 anys, era el 1955. Naturalment a l’Institut vaig conèixer Joan Magrinyà, llavor Catedràtic de Dansa,  i la senyora Conxita, la seva assistent i pianista. Passats uns mesos, i en comprovar el Mestre que jo ‘responia al tractament’ (ja, ja, ja), va parlar amb la meva mare: calia que anés al seu estudi del carrer Petritxol i que pel tema calerons la mare no s’amoïnés, que parlés amb la senyora Conxita, que es trobaria solució… Entranyable tot plegat! Jo de pet cap a l’estudi… Així va començar tot! 

    *>* Com vas fer  pas al Ballet del Liceu?  Quina peça va ser la primera que vas ballar en escena? Com ho recordes? Quin impacte et va fer?

    Un any després, pel desembre de 1956 i amb 13 anyets, trepitjava per primer cop l’escenari del Liceu: era en una “Traviata” (que després he sabut va ser històrica, perquè la cantaven grans divos com Magda Olivero, Gianni Raimondi i Manuel Ausensi. i jo en l’acte tercer ballava el cor de gitanes, allò de “Noi siamo zingarelle” que afortunadament tants cops he ballat i coreografiat després. 

    Una curiositat d’aquella funció? En Lluís Andreu, futur Administrador Artístic del Teatre, cantava un dels “comprimaris”. Curiosament  i d’aquella primera experiència el que em va impressionar no va ser pas el fet del ball en sí sino la fascinació d’aquelles veus magnífiques que m’envoltaven i que em va embadalir. Cantar sempre m’ha agradat i de fet, anys després i mig en broma, el Mestre Riccardo Bottino [el director del Cor del Liceu  de l’època] fins i tot em va proposar d’educar la veu… Però la dansa era la que m’havia ben enxampat. 

    En aquells primers anys fins i tot havia actuat en el Teatre Romea ballant en un espectacle musical d’aire arrevistat força elegant.

    *>* Explica’ns la teva trajectòria al llarg de les temporades que vas ser ballarina del Ballet del Liceu.

    La meva trajectòria liceista ha estat de 32 anys, que es diu aviat, però fa cert respecte. 

    He viscut moments de tot, predominant els bons: poder estrenar molts ballets, participar en infinitat d’òperes, i en els meus anys inicials poder-me ‘foguejar’ aprenent de valent en compartir escenari amb artistes com Aurora Pons, Miguel Navarro, Araceli Torrens, Joan Sánchez, Antoñita Barrera. Vaig tenir molt bones oportunitats… Un camí ben feliç i fructífer, seguint l’evolució natural de la meva carrera i fent de manera esglaonada i quan realment pertocava,  tots els papers de l’auca: Cos de Ball, Solista, Primera Ballarina, Ballarina Estrella i, en jubilar-se el Mestre, Directora i Coreògrafa. 

    Sempre he après dels meus antecessors: en aquest sentit vull agrair el Mestre el fet que em permetés quedar-me als assajos dels Primers Ballarins perquè va ser un doll inesgotable d’aprenentatge. I, és clar, ‘nobleza obliga’ [somriu], vull recordar els Primers Ballarins que he tingut al costat en aquest periple, tan estimats i admirats:  Alfons Rovira (ho vam ballar tot, fantàstic), Janusz Smolinski (quina línia!), Emilio Gutiérrez (d’una força sorprenent que et donava molta seguretat, gran ‘partenaire’) i Fernando Lizundia (una connexió total, gran ballarí i una amistat d’anys). Ah, i per a l’anecdotari esmentar que el ballet “Gavines” em va permetre ballar també amb Ramon Solé (en l’estrena el 1964) i Georges Govilov  (en la reposició de 1966).

    *>* Sisplau, parla’ns de l’ambient, la convivència, les amistats, la competitivitat entre els ballarins, la relació entre les ballarines i els ballarins,  i la relació amb el Cor l’Orquestra, els tramoies, etc…

    Estic contenta en poder dir que m’he sentit sempre bé amb tothom i crec que m’hi he portat bé: hi ha hagut sempre complicitat, una voluntat indiscutible d’ajudar-nos en tot moment. Ens unia un interès comú, que era assolir un resultat final brillant,  i això era la conseqüència d’una labor de conjunt. En cap moment allò de pensar en el propi interès, mirant-se el melic i ignorant la resta del col·lectiu. No, absolutament no: sempre hi ha hagut autèntic treball d’equip. 

    La relació amb cor i orquestra no ha estat mai massa estreta ja que coincidíem poc, només per a l’assaig general. Sobretot als inicis, quan totes érem gairebé nenes postadolescents, la senyora Conxita ens vigilava amatentment, [riem].

    Amb el personal d’escenari potser era un xic més habitual el contacte, un tracte sempre professional, per obvies raons de mobilitat. I en el meu cas concret en ocasions fins i tot havia col·laborat amb directors d’escena en tasques puntuals d’assistència. Així, per exemple, el 1982 en una “Flauta màgica” preciosa amb decorats de Jean Pierre Ponnelle, Vittorio Patanè, que era el director d’escena,  em va demanar que l’ajudés. Ho vaig fer amb molt de gust, teníem molt bona relació. Era 1982 i, per tant, era el nou Liceu, el Liceu del Consorci, que no tenia res a veure amb el Liceu de l’empresari Pamias: em van esbroncar de valent pel fet de, tot seguint les indicacions de Patanè, en un moment puntual haver donat l’ordre d’abaixar teló. Però el teló es va baixar quan pertocava i l’espectacle va sortir rodó, que és del què es tractava.

    Amb en Vittorio Patanè havíem treballat -al Liceu, naturalment-  anys enrere en una producció de “Mavra” d’Igor Stravinski en què quatre ballarins fèiem un treball actoral mímic, molt difícil, del què en vam sortir molt ben parats.

    *>* El contracte, el sou. Era prou per a tu o havies d’ajudar-te amb d’altres activitats remunerades?

    Crec que aquella frase que tan sovint es fa servir de “por amor al arte” aquí va que ni pintada. Pensem que en una temporada només hi havia activitat durant cinc mesos: per tant passaves com podies, pels set mesos restants et buscaves la vida, ras i curt. I si havies d’anar de bolos a la Costa Brava doncs hi anaves. En aquest període de cinc mesos es funcionava així: els quinze dies inicials no cobraves i tot seguit et feien un contracte de tres mesos -corresponent al període de funcions- i s’ha acabat el bròquil. I el sou justet. 

    Quan vaig entrar el 1956 cada ballarina havia de disposar de sabates d’espanyol de color negre, un tutú blanc curt i les sabatilles (que pagàvem nosaltres, naturalment), tot propietat de cadascuna. Recordo que en aquell període inicial, entre 1956 i 1960 aproximadament, el vestuari ens el facilitava el Teatre i era de mala qualitat: a casa la mare me’l rentava i me’l planxava. Impensable avui dia!!!!

    La mare va ser un  suport impagable tant per a la meva germana com per a mi en la nostra carrera artística -cal recordar que, com a sastressa amb mans d’or que era, va confeccionar molts dels vestits lluïts pel Ballet del Liceu.

    *>*El mestre Magriñá. Què ens expliques? Com va influir en la teva carrera professional i personal? … i la senyora Conchita ?

    La senyora Conxita era una molt bona professional, una persona que exercia un gran control, molt disciplinada, que amb el Mestre s’avenia perfectament, bon músic,  i que jo crec que el que millor la defineix és dir que era una gran facilitadora: la recordo amb afecte. 

    Del Mestre Magrinyà? Què puc dir que no sapigueu ja? 

    El Mestre m’ho ha donat tot a la vida, tant a la professional com la privada, ha estat com un pare per a mi (penseu que ell em va dur a l’altar quan em vaig casar el 1969), com el meu Pigmalió. 

    La meva relació amb el Mestre Magrinyà, va iniciar-se el 1955 i va durar fins a la seva desaparició, l’any 1995. 40 anys intensos i que donen molt de sí! El Mestre em va facilitar les eines per a fer-me com a artista. Ell em va permetre descobrir i estimar la pintura, la música clàssica, l’art en general; vaja, em va descobrir tot un món. Si un era una persona receptiva que estava  en constant “actitud esponja/ulls i oïdes ben obertes” del Mestre en podies treure moltes coses; i són coses que encara disfruto. Suposo que hi va haver una empatia immediata, malgrat la diferència d’edat: si ell es posava nerviós jo el feia riure i el calmava. 

    Des dels 13 anys jo estava tot el sant dia al costat del Mestre, tant per les lliçons (a l’Institut i a l’estudi del carrer Petritxol) com per a assumptes personals que pogués haver. El Mestre m’encomanava sovint gestions: “Asunción, ves al Liceu a recollir això; Asunción, ves a X a pagar allò altre”; no hi havia aturador!. Jo l’entenia i ell m’entenia a mi, cosa que no passa sovint. Clar, el meu creixement artístic va anar lligat colze a colze amb la figura del Mestre i, amb el pas dels anys, vaig arribar a ser ajudant seva al Liceu, un període preciós -el de l’ajudantia- que s’havia encetat tot just quan amb l’Alfons Rovira vam ser nomenats Ballarins Estrella de la companyia (l’Alfons després marxaria a Gelsenkirchen). El 1977 el Mestre va decidir jubilar-se, per la qual cosa l’empresari liceista de llavors, Joan Antoni Pamias, em va proposar continuar amb la tasca del Mestre per òbvies conseqüències d’evolució i relleu naturals, una tasca concentrada sobretot en les òperes i en donar classes, de ‘répetiteur’. 

    Aquell 1977, quan va plegar, tot estant a l’estudi un dia el Mestre em va dir: “Això per a mi és un santuari. Si vols portar-ho tu, Asunción, per mi perfecte, si no tanco”. I vaig acceptar el repte, un repte ben generós. Amb l’assessorament de l’Isidre, l’enyorat germà del Mestre i el contrapunt racional perfecte al seu tarannà artístic, vam formalitzar el ‘traspàs de poders’. 

    Aquells primers anys el Fernando Lizundia, gran amic molt enyorat, també, va codirigir amb mi l’estudi. No me n’he penedit mai i encara continuo, animada i enèrgica, molt feliç de poder llançar un petó al Mestre cada matí quan arribo a l’estudi.

    Gràcies eternes, estimat Mestre!

    *>* Quan es va cremar el Liceu, es va decidir renovar el Cor i l’Orquestra, en canvi, el Ballet va desapareixer….

    Quan el Liceu va patir l’incendi de 1994 nosaltres ja estàvem fora des de 1988: una vertadera pena pel Teatre. Nosaltres, com a ballarins, ja feia temps que havíem patit el dol: els darrers anys van ser complicats. Teníem l’esperança que amb el nou teatre es pensés en el ballet, per pura  justícia amb el passat gloriós que el Liceu havia viscut, atesa la tradició i afició que hi havia pel ballet. Malauradament no va ser així: en l’antic Liceu teníem aquella sala d’assaig del soterrani, sense llum natural, plena de pols i humitat… però el ballet tenia sala pròpia. En el nou Liceu reinaugurat el 1999 no n’hi ha. Curiós, oi?

    [Gràcies al moviment “per la dansa al Liceu” sortit de l’Associació de Professionals de la Dansa just després de cremar-se, amb l’ambició de la recuperació del Ballet al Teatre, i després de molta lluita, es va aconseguir  que la Sala Mestre Cabanes, que en un principi va ser creada com a magatzem d’escenografies,  fos adaptada per practicar la dansa: el terra, les barres, els miralls, el piano. La llástima és que això només va ser significatiu i no va anar més lluny, com es volia, perquè en l’actualitat s’hi fa de tot, assaigs de cor i orquestra, muntatge d’escenografies per l’assaig escènic i de tant en tant, hi treballa la companyia de dansa convidada per la temporada] 

    *>* Paral·lelament, vas estudiar o treballar en d’altres llocs?

    Durant la meva carrera he tingut vincles fora del Liceu a l’estranger que m’han servit moltíssim per a la meva tasca, tant per la qüestió estrictament dansística com pel lideratge que la meva posició demanava, això és molt important. Experiències com les viscudes perfeccionant-me a Colònia -durant el període en què era Ballarina Estrella-, ballant per a la televisió de Varsòvia, treballant amb personalitats com Héctor Zaraspe, Edith Thampsen o Clostand, muntant les coreografies de “Carmen” per a l’Opera de Marsella (amb Pedro Consuegra) i de “Rigoletto” a Dallas (amb el privilegi de fer també d’ajudant de direcció del regista, que era el meu estimat cunyat Sesto Bruscantini, artista genial), aquestes experiències m’han enfortit de valent  i han estat escoles insustituïbles per a mi, al mateix temps que m’han permès tenir una visió ampla que va més enllà del món local de l’estudi i del Liceu; això sí, mantenint sempre en tot moment l’esperit Magrinyà. Com deia abans, la meva posició requereix un lideratge on perseverància i autoestima en el seu punt just  són elements imprescindibles: quan imparteixes una classe no pots encasellar-te en la comoditat, cal tenir imaginació i que tots els implicats siguin gent desperta. 

    *>* Ens expliques algunes anécdotes  que recordis del teu pas pel Gran Teatre del Liceu.

    En el decurs de l’entrevista n’he esmentat algunes. 

    Més que anècdota, sí que voldria compartir un moment màgic de la meva carrera al Liceu i que no oblidaré mai perquè probablement sigui un dels punts àlgids en la meva trajectòria (si no el més)  on la comunió entre música, coreografia, argument i intèrprets era total i absoluta: el pas a dos del ballet “The duel” (presentat com “El combate”) amb música de Raffaello de Banfield, ‘mano a mano’ amb l’Alfons Rovira. El propi de Banfield va presenciar l’estrena, el 1967: en acabar tot saludant-nos a l’escenari plorava de l’emoció. La meva llarga cabellera vermella va ser l’aliada perfecta en aquell somni.

    *>* moltes i moltes gràcies Assumpció, per haver acceptat formar part d’aquesta recerca i per haver compartit el relat d’una vida artística tan intensa. 

    Nosaltres, els que varem viure al teu costat i vàrem ser testimonis de tot plegat, seguim admirant i respectant la teva professionalitat, dedicació absoluta i perseverança.

    Escriu un llibre, Marisún!! 

    Entrevista realitzada el 7 d’octubre  del 2020, a Barcelona.


  • ENTREVISTA A ASSUMPCIÓ AGUADÉ
    Ballet del Gran Teatre del Liceu 1956 – 1988

     

     

     

     

     

     

     

     

     

    “Marisún” 

    Ella ha estat la Primera Ballarina Estrella dels últims temps del Ballet del Liceu. Hereva de la sabiduria del mestre Joan Magriñá, i  deixeble de la seva escola,  que reviu, dia a dia,  a l’Estudi del carrer Petritxol.

    Tal i  com encara fem al nostre país  amb la dansa, cap reconeixement!

    Sempre has estat el fil conductor del Ballet del Liceu, sobretot des de que el Mestre es va començar a fer gran. El teu constant “bon humor” amb la complicitat de  l’estimat Fernando Lizúndia, vas ser la culpable  de moltes rialles que ens ajudaven a passar les llargues estones d’espera i els assajos inacabables… 

    Agraeixo la col·laboració de Jordi Pujal, promotor artístic i col·laborador de l’Associació Licexballet.

     
     
     

     

    *>*  Perquè vas escollir ser ballarina? Com va ser que vas descobrir que ho volies ser?  Qui et va animar ? Comptaves amb el suport dels teus pares?

    Ja de ben petita vaig mostrar una predisposició innata per l’art. De menuda donava la murga dient que volia ser dissenyadora de moda ja que sempre he tingut molta mà pel dibuix, perdoneu, no voldria semblar pressumptuosa. [riem] De fet a casa tinc molts quadres pintats per mi, i d’altres que he regalat a amics i parents. De tots me’n sento ben orgullosa. Tinc un  especial apreci per tres peces que presideixen la meva habitació, dos reproduccions d’escultures masculines clàssiques i un retrat de la meva germana Àngela [la seva germana Àngela,  també va ser  una excel·lent Primera Ballarina del Ballet del Liceu] Per tant, crec que amb el cuc artístic hi vaig néixer.

    La meva infància va transcórrer en plena postguerra, un període duríssim en tots els sentits, on la paraula ‘mancança de’ estava a l’ordre del dia. En el nostre cas personal, la situació era molt delicada, som dues  germanes  i vam ser criades per la meva mare tota sola, fent esforços increïbles per a tirar endavant les seves dues filles, li agraïrem eternament tot el que va fer: crec que m’entendreu perfectament. 

    Per tenir-me ocupada la mare em va inscriure a una entitat anomenada ‘Artes del Ritmo’ que estava a la plaça Letamendi on es feien activitats de caire rítmic: allà van descobrir la meva predisposició natural per la dansa de manera que ho van comentar a la meva mare, tot suggerint-li de dur-me a l’Institut del Teatre, ja que en aquella època es pagava relativament poc i allà em podrien formar artísticament. La meva mare així ho va fer: jo tenia 12 anys, era el 1955. Naturalment a l’Institut vaig conèixer Joan Magrinyà, llavor Catedràtic de Dansa,  i la senyora Conxita, la seva assistent i pianista. Passats uns mesos, i en comprovar el Mestre que jo ‘responia al tractament’ (ja, ja, ja), va parlar amb la meva mare: calia que anés al seu estudi del carrer Petritxol i que pel tema calerons la mare no s’amoïnés, que parlés amb la senyora Conxita, que es trobaria solució… Entranyable tot plegat! Jo de pet cap a l’estudi… Així va començar tot! 

    *>* Com vas fer  pas al Ballet del Liceu?  Quina peça va ser la primera que vas ballar en escena? Com ho recordes? Quin impacte et va fer?

    Un any després, pel desembre de 1956 i amb 13 anyets, trepitjava per primer cop l’escenari del Liceu: era en una “Traviata” (que després he sabut va ser històrica, perquè la cantaven grans divos com Magda Olivero, Gianni Raimondi i Manuel Ausensi. i jo en l’acte tercer ballava el cor de gitanes, allò de “Noi siamo zingarelle” que afortunadament tants cops he ballat i coreografiat després. 

    Una curiositat d’aquella funció? En Lluís Andreu, futur Administrador Artístic del Teatre, cantava un dels “comprimaris”. Curiosament  i d’aquella primera experiència el que em va impressionar no va ser pas el fet del ball en sí sino la fascinació d’aquelles veus magnífiques que m’envoltaven i que em va embadalir. Cantar sempre m’ha agradat i de fet, anys després i mig en broma, el Mestre Riccardo Bottino [el director del Cor del Liceu  de l’època] fins i tot em va proposar d’educar la veu… Però la dansa era la que m’havia ben enxampat. 

    En aquells primers anys fins i tot havia actuat en el Teatre Romea ballant en un espectacle musical d’aire arrevistat força elegant.

    *>* Explica’ns la teva trajectòria al llarg de les temporades que vas ser ballarina del Ballet del Liceu.

    La meva trajectòria liceista ha estat de 32 anys, que es diu aviat, però fa cert respecte. 

    He viscut moments de tot, predominant els bons: poder estrenar molts ballets, participar en infinitat d’òperes, i en els meus anys inicials poder-me ‘foguejar’ aprenent de valent en compartir escenari amb artistes com Aurora Pons, Miguel Navarro, Araceli Torrens, Joan Sánchez, Antoñita Barrera. Vaig tenir molt bones oportunitats… Un camí ben feliç i fructífer, seguint l’evolució natural de la meva carrera i fent de manera esglaonada i quan realment pertocava,  tots els papers de l’auca: Cos de Ball, Solista, Primera Ballarina, Ballarina Estrella i, en jubilar-se el Mestre, Directora i Coreògrafa. 

    Sempre he après dels meus antecessors: en aquest sentit vull agrair el Mestre el fet que em permetés quedar-me als assajos dels Primers Ballarins perquè va ser un doll inesgotable d’aprenentatge. I, és clar, ‘nobleza obliga’ [somriu], vull recordar els Primers Ballarins que he tingut al costat en aquest periple, tan estimats i admirats:  Alfons Rovira (ho vam ballar tot, fantàstic), Janusz Smolinski (quina línia!), Emilio Gutiérrez (d’una força sorprenent que et donava molta seguretat, gran ‘partenaire’) i Fernando Lizundia (una connexió total, gran ballarí i una amistat d’anys). Ah, i per a l’anecdotari esmentar que el ballet “Gavines” em va permetre ballar també amb Ramon Solé (en l’estrena el 1964) i Georges Govilov  (en la reposició de 1966).

    *>* Sisplau, parla’ns de l’ambient, la convivència, les amistats, la competitivitat entre els ballarins, la relació entre les ballarines i els ballarins,  i la relació amb el Cor l’Orquestra, els tramoies, etc…

    Estic contenta en poder dir que m’he sentit sempre bé amb tothom i crec que m’hi he portat bé: hi ha hagut sempre complicitat, una voluntat indiscutible d’ajudar-nos en tot moment. Ens unia un interès comú, que era assolir un resultat final brillant,  i això era la conseqüència d’una labor de conjunt. En cap moment allò de pensar en el propi interès, mirant-se el melic i ignorant la resta del col·lectiu. No, absolutament no: sempre hi ha hagut autèntic treball d’equip. 

    La relació amb cor i orquestra no ha estat mai massa estreta ja que coincidíem poc, només per a l’assaig general. Sobretot als inicis, quan totes érem gairebé nenes postadolescents, la senyora Conxita ens vigilava amatentment, [riem].

    Amb el personal d’escenari potser era un xic més habitual el contacte, un tracte sempre professional, per obvies raons de mobilitat. I en el meu cas concret en ocasions fins i tot havia col·laborat amb directors d’escena en tasques puntuals d’assistència. Així, per exemple, el 1982 en una “Flauta màgica” preciosa amb decorats de Jean Pierre Ponnelle, Vittorio Patanè, que era el director d’escena,  em va demanar que l’ajudés. Ho vaig fer amb molt de gust, teníem molt bona relació. Era 1982 i, per tant, era el nou Liceu, el Liceu del Consorci, que no tenia res a veure amb el Liceu de l’empresari Pamias: em van esbroncar de valent pel fet de, tot seguint les indicacions de Patanè, en un moment puntual haver donat l’ordre d’abaixar teló. Però el teló es va baixar quan pertocava i l’espectacle va sortir rodó, que és del què es tractava.

    Amb en Vittorio Patanè havíem treballat -al Liceu, naturalment-  anys enrere en una producció de “Mavra” d’Igor Stravinski en què quatre ballarins fèiem un treball actoral mímic, molt difícil, del què en vam sortir molt ben parats.

    *>* El contracte, el sou. Era prou per a tu o havies d’ajudar-te amb d’altres activitats remunerades?

    Crec que aquella frase que tan sovint es fa servir de “por amor al arte” aquí va que ni pintada. Pensem que en una temporada només hi havia activitat durant cinc mesos: per tant passaves com podies, pels set mesos restants et buscaves la vida, ras i curt. I si havies d’anar de bolos a la Costa Brava doncs hi anaves. En aquest període de cinc mesos es funcionava així: els quinze dies inicials no cobraves i tot seguit et feien un contracte de tres mesos -corresponent al període de funcions- i s’ha acabat el bròquil. I el sou justet. 

    Quan vaig entrar el 1956 cada ballarina havia de disposar de sabates d’espanyol de color negre, un tutú blanc curt i les sabatilles (que pagàvem nosaltres, naturalment), tot propietat de cadascuna. Recordo que en aquell període inicial, entre 1956 i 1960 aproximadament, el vestuari ens el facilitava el Teatre i era de mala qualitat: a casa la mare me’l rentava i me’l planxava. Impensable avui dia!!!!

    La mare va ser un  suport impagable tant per a la meva germana com per a mi en la nostra carrera artística -cal recordar que, com a sastressa amb mans d’or que era, va confeccionar molts dels vestits lluïts pel Ballet del Liceu.

    *>*El mestre Magriñá. Què ens expliques? Com va influir en la teva carrera professional i personal? … i la senyora Conchita ?

    La senyora Conxita era una molt bona professional, una persona que exercia un gran control, molt disciplinada, que amb el Mestre s’avenia perfectament, bon músic,  i que jo crec que el que millor la defineix és dir que era una gran facilitadora: la recordo amb afecte. 

    Del Mestre Magrinyà? Què puc dir que no sapigueu ja? 

    El Mestre m’ho ha donat tot a la vida, tant a la professional com la privada, ha estat com un pare per a mi (penseu que ell em va dur a l’altar quan em vaig casar el 1969), com el meu Pigmalió. 

    La meva relació amb el Mestre Magrinyà, va iniciar-se el 1955 i va durar fins a la seva desaparició, l’any 1995. 40 anys intensos i que donen molt de sí! El Mestre em va facilitar les eines per a fer-me com a artista. Ell em va permetre descobrir i estimar la pintura, la música clàssica, l’art en general; vaja, em va descobrir tot un món. Si un era una persona receptiva que estava  en constant “actitud esponja/ulls i oïdes ben obertes” del Mestre en podies treure moltes coses; i són coses que encara disfruto. Suposo que hi va haver una empatia immediata, malgrat la diferència d’edat: si ell es posava nerviós jo el feia riure i el calmava. 

    Des dels 13 anys jo estava tot el sant dia al costat del Mestre, tant per les lliçons (a l’Institut i a l’estudi del carrer Petritxol) com per a assumptes personals que pogués haver. El Mestre m’encomanava sovint gestions: “Asunción, ves al Liceu a recollir això; Asunción, ves a X a pagar allò altre”; no hi havia aturador!. Jo l’entenia i ell m’entenia a mi, cosa que no passa sovint. Clar, el meu creixement artístic va anar lligat colze a colze amb la figura del Mestre i, amb el pas dels anys, vaig arribar a ser ajudant seva al Liceu, un període preciós -el de l’ajudantia- que s’havia encetat tot just quan amb l’Alfons Rovira vam ser nomenats Ballarins Estrella de la companyia (l’Alfons després marxaria a Gelsenkirchen). El 1977 el Mestre va decidir jubilar-se, per la qual cosa l’empresari liceista de llavors, Joan Antoni Pamias, em va proposar continuar amb la tasca del Mestre per òbvies conseqüències d’evolució i relleu naturals, una tasca concentrada sobretot en les òperes i en donar classes, de ‘répetiteur’. 

    Aquell 1977, quan va plegar, tot estant a l’estudi un dia el Mestre em va dir: “Això per a mi és un santuari. Si vols portar-ho tu, Asunción, per mi perfecte, si no tanco”. I vaig acceptar el repte, un repte ben generós. Amb l’assessorament de l’Isidre, l’enyorat germà del Mestre i el contrapunt racional perfecte al seu tarannà artístic, vam formalitzar el ‘traspàs de poders’. 

    Aquells primers anys el Fernando Lizundia, gran amic molt enyorat, també, va codirigir amb mi l’estudi. No me n’he penedit mai i encara continuo, animada i enèrgica, molt feliç de poder llançar un petó al Mestre cada matí quan arribo a l’estudi.

    Gràcies eternes, estimat Mestre!

    *>* Quan es va cremar el Liceu, es va decidir renovar el Cor i l’Orquestra, en canvi, el Ballet va desapareixer….

    Quan el Liceu va patir l’incendi de 1994 nosaltres ja estàvem fora des de 1988: una vertadera pena pel Teatre. Nosaltres, com a ballarins, ja feia temps que havíem patit el dol: els darrers anys van ser complicats. Teníem l’esperança que amb el nou teatre es pensés en el ballet, per pura  justícia amb el passat gloriós que el Liceu havia viscut, atesa la tradició i afició que hi havia pel ballet. Malauradament no va ser així: en l’antic Liceu teníem aquella sala d’assaig del soterrani, sense llum natural, plena de pols i humitat… però el ballet tenia sala pròpia. En el nou Liceu reinaugurat el 1999 no n’hi ha. Curiós, oi?

    [Gràcies al moviment “per la dansa al Liceu” sortit de l’Associació de Professionals de la Dansa just després de cremar-se, amb l’ambició de la recuperació del Ballet al Teatre, i després de molta lluita, es va aconseguir  que la Sala Mestre Cabanes, que en un principi va ser creada com a magatzem d’escenografies,  fos adaptada per practicar la dansa: el terra, les barres, els miralls, el piano. La llástima és que això només va ser significatiu i no va anar més lluny, com es volia, perquè en l’actualitat s’hi fa de tot, assaigs de cor i orquestra, muntatge d’escenografies per l’assaig escènic i de tant en tant, hi treballa la companyia de dansa convidada per la temporada] 

    *>* Paral·lelament, vas estudiar o treballar en d’altres llocs?

    Durant la meva carrera he tingut vincles fora del Liceu a l’estranger que m’han servit moltíssim per a la meva tasca, tant per la qüestió estrictament dansística com pel lideratge que la meva posició demanava, això és molt important. Experiències com les viscudes perfeccionant-me a Colònia -durant el període en què era Ballarina Estrella-, ballant per a la televisió de Varsòvia, treballant amb personalitats com Héctor Zaraspe, Edith Thampsen o Clostand, muntant les coreografies de “Carmen” per a l’Opera de Marsella (amb Pedro Consuegra) i de “Rigoletto” a Dallas (amb el privilegi de fer també d’ajudant de direcció del regista, que era el meu estimat cunyat Sesto Bruscantini, artista genial), aquestes experiències m’han enfortit de valent  i han estat escoles insustituïbles per a mi, al mateix temps que m’han permès tenir una visió ampla que va més enllà del món local de l’estudi i del Liceu; això sí, mantenint sempre en tot moment l’esperit Magrinyà. Com deia abans, la meva posició requereix un lideratge on perseverància i autoestima en el seu punt just  són elements imprescindibles: quan imparteixes una classe no pots encasellar-te en la comoditat, cal tenir imaginació i que tots els implicats siguin gent desperta. 

    *>* Ens expliques algunes anécdotes  que recordis del teu pas pel Gran Teatre del Liceu.

    En el decurs de l’entrevista n’he esmentat algunes. 

    Més que anècdota, sí que voldria compartir un moment màgic de la meva carrera al Liceu i que no oblidaré mai perquè probablement sigui un dels punts àlgids en la meva trajectòria (si no el més)  on la comunió entre música, coreografia, argument i intèrprets era total i absoluta: el pas a dos del ballet “The duel” (presentat com “El combate”) amb música de Raffaello de Banfield, ‘mano a mano’ amb l’Alfons Rovira. El propi de Banfield va presenciar l’estrena, el 1967: en acabar tot saludant-nos a l’escenari plorava de l’emoció. La meva llarga cabellera vermella va ser l’aliada perfecta en aquell somni.

    *>* moltes i moltes gràcies Assumpció, per haver acceptat formar part d’aquesta recerca i per haver compartit el relat d’una vida artística tan intensa. 

    Nosaltres, els que varem viure al teu costat i vàrem ser testimonis de tot plegat, seguim admirant i respectant la teva professionalitat, dedicació absoluta i perseverança.

    Escriu un llibre, Marisún!! 

    Entrevista realitzada el 7 d’octubre  del 2020, a Barcelona.

Assumpció Aguadé


ENTREVISTA A ASSUMPCIÓ AGUADÉ
Ballet del Gran Teatre del Liceu 1956 – 1988

 

 

 

 

 

 

 

 

 

“Marisún” 

Ella ha estat la Primera Ballarina Estrella dels últims temps del Ballet del Liceu. Hereva de la sabiduria del mestre Joan Magriñá, i  deixeble de la seva escola,  que reviu, dia a dia,  a l’Estudi del carrer Petritxol.

Tal i  com encara fem al nostre país  amb la dansa, cap reconeixement!

Sempre has estat el fil conductor del Ballet del Liceu, sobretot des de que el Mestre es va començar a fer gran. El teu constant “bon humor” amb la complicitat de  l’estimat Fernando Lizúndia, vas ser la culpable  de moltes rialles que ens ajudaven a passar les llargues estones d’espera i els assajos inacabables… 

Agraeixo la col·laboració de Jordi Pujal, promotor artístic i col·laborador de l’Associació Licexballet.

 
 
 

 

*>*  Perquè vas escollir ser ballarina? Com va ser que vas descobrir que ho volies ser?  Qui et va animar ? Comptaves amb el suport dels teus pares?

Ja de ben petita vaig mostrar una predisposició innata per l’art. De menuda donava la murga dient que volia ser dissenyadora de moda ja que sempre he tingut molta mà pel dibuix, perdoneu, no voldria semblar pressumptuosa. [riem] De fet a casa tinc molts quadres pintats per mi, i d’altres que he regalat a amics i parents. De tots me’n sento ben orgullosa. Tinc un  especial apreci per tres peces que presideixen la meva habitació, dos reproduccions d’escultures masculines clàssiques i un retrat de la meva germana Àngela [la seva germana Àngela,  també va ser  una excel·lent Primera Ballarina del Ballet del Liceu] Per tant, crec que amb el cuc artístic hi vaig néixer.

La meva infància va transcórrer en plena postguerra, un període duríssim en tots els sentits, on la paraula ‘mancança de’ estava a l’ordre del dia. En el nostre cas personal, la situació era molt delicada, som dues  germanes  i vam ser criades per la meva mare tota sola, fent esforços increïbles per a tirar endavant les seves dues filles, li agraïrem eternament tot el que va fer: crec que m’entendreu perfectament. 

Per tenir-me ocupada la mare em va inscriure a una entitat anomenada ‘Artes del Ritmo’ que estava a la plaça Letamendi on es feien activitats de caire rítmic: allà van descobrir la meva predisposició natural per la dansa de manera que ho van comentar a la meva mare, tot suggerint-li de dur-me a l’Institut del Teatre, ja que en aquella època es pagava relativament poc i allà em podrien formar artísticament. La meva mare així ho va fer: jo tenia 12 anys, era el 1955. Naturalment a l’Institut vaig conèixer Joan Magrinyà, llavor Catedràtic de Dansa,  i la senyora Conxita, la seva assistent i pianista. Passats uns mesos, i en comprovar el Mestre que jo ‘responia al tractament’ (ja, ja, ja), va parlar amb la meva mare: calia que anés al seu estudi del carrer Petritxol i que pel tema calerons la mare no s’amoïnés, que parlés amb la senyora Conxita, que es trobaria solució… Entranyable tot plegat! Jo de pet cap a l’estudi… Així va començar tot! 

*>* Com vas fer  pas al Ballet del Liceu?  Quina peça va ser la primera que vas ballar en escena? Com ho recordes? Quin impacte et va fer?

Un any després, pel desembre de 1956 i amb 13 anyets, trepitjava per primer cop l’escenari del Liceu: era en una “Traviata” (que després he sabut va ser històrica, perquè la cantaven grans divos com Magda Olivero, Gianni Raimondi i Manuel Ausensi. i jo en l’acte tercer ballava el cor de gitanes, allò de “Noi siamo zingarelle” que afortunadament tants cops he ballat i coreografiat després. 

Una curiositat d’aquella funció? En Lluís Andreu, futur Administrador Artístic del Teatre, cantava un dels “comprimaris”. Curiosament  i d’aquella primera experiència el que em va impressionar no va ser pas el fet del ball en sí sino la fascinació d’aquelles veus magnífiques que m’envoltaven i que em va embadalir. Cantar sempre m’ha agradat i de fet, anys després i mig en broma, el Mestre Riccardo Bottino [el director del Cor del Liceu  de l’època] fins i tot em va proposar d’educar la veu… Però la dansa era la que m’havia ben enxampat. 

En aquells primers anys fins i tot havia actuat en el Teatre Romea ballant en un espectacle musical d’aire arrevistat força elegant.

*>* Explica’ns la teva trajectòria al llarg de les temporades que vas ser ballarina del Ballet del Liceu.

La meva trajectòria liceista ha estat de 32 anys, que es diu aviat, però fa cert respecte. 

He viscut moments de tot, predominant els bons: poder estrenar molts ballets, participar en infinitat d’òperes, i en els meus anys inicials poder-me ‘foguejar’ aprenent de valent en compartir escenari amb artistes com Aurora Pons, Miguel Navarro, Araceli Torrens, Joan Sánchez, Antoñita Barrera. Vaig tenir molt bones oportunitats… Un camí ben feliç i fructífer, seguint l’evolució natural de la meva carrera i fent de manera esglaonada i quan realment pertocava,  tots els papers de l’auca: Cos de Ball, Solista, Primera Ballarina, Ballarina Estrella i, en jubilar-se el Mestre, Directora i Coreògrafa. 

Sempre he après dels meus antecessors: en aquest sentit vull agrair el Mestre el fet que em permetés quedar-me als assajos dels Primers Ballarins perquè va ser un doll inesgotable d’aprenentatge. I, és clar, ‘nobleza obliga’ [somriu], vull recordar els Primers Ballarins que he tingut al costat en aquest periple, tan estimats i admirats:  Alfons Rovira (ho vam ballar tot, fantàstic), Janusz Smolinski (quina línia!), Emilio Gutiérrez (d’una força sorprenent que et donava molta seguretat, gran ‘partenaire’) i Fernando Lizundia (una connexió total, gran ballarí i una amistat d’anys). Ah, i per a l’anecdotari esmentar que el ballet “Gavines” em va permetre ballar també amb Ramon Solé (en l’estrena el 1964) i Georges Govilov  (en la reposició de 1966).

*>* Sisplau, parla’ns de l’ambient, la convivència, les amistats, la competitivitat entre els ballarins, la relació entre les ballarines i els ballarins,  i la relació amb el Cor l’Orquestra, els tramoies, etc…

Estic contenta en poder dir que m’he sentit sempre bé amb tothom i crec que m’hi he portat bé: hi ha hagut sempre complicitat, una voluntat indiscutible d’ajudar-nos en tot moment. Ens unia un interès comú, que era assolir un resultat final brillant,  i això era la conseqüència d’una labor de conjunt. En cap moment allò de pensar en el propi interès, mirant-se el melic i ignorant la resta del col·lectiu. No, absolutament no: sempre hi ha hagut autèntic treball d’equip. 

La relació amb cor i orquestra no ha estat mai massa estreta ja que coincidíem poc, només per a l’assaig general. Sobretot als inicis, quan totes érem gairebé nenes postadolescents, la senyora Conxita ens vigilava amatentment, [riem].

Amb el personal d’escenari potser era un xic més habitual el contacte, un tracte sempre professional, per obvies raons de mobilitat. I en el meu cas concret en ocasions fins i tot havia col·laborat amb directors d’escena en tasques puntuals d’assistència. Així, per exemple, el 1982 en una “Flauta màgica” preciosa amb decorats de Jean Pierre Ponnelle, Vittorio Patanè, que era el director d’escena,  em va demanar que l’ajudés. Ho vaig fer amb molt de gust, teníem molt bona relació. Era 1982 i, per tant, era el nou Liceu, el Liceu del Consorci, que no tenia res a veure amb el Liceu de l’empresari Pamias: em van esbroncar de valent pel fet de, tot seguint les indicacions de Patanè, en un moment puntual haver donat l’ordre d’abaixar teló. Però el teló es va baixar quan pertocava i l’espectacle va sortir rodó, que és del què es tractava.

Amb en Vittorio Patanè havíem treballat -al Liceu, naturalment-  anys enrere en una producció de “Mavra” d’Igor Stravinski en què quatre ballarins fèiem un treball actoral mímic, molt difícil, del què en vam sortir molt ben parats.

*>* El contracte, el sou. Era prou per a tu o havies d’ajudar-te amb d’altres activitats remunerades?

Crec que aquella frase que tan sovint es fa servir de “por amor al arte” aquí va que ni pintada. Pensem que en una temporada només hi havia activitat durant cinc mesos: per tant passaves com podies, pels set mesos restants et buscaves la vida, ras i curt. I si havies d’anar de bolos a la Costa Brava doncs hi anaves. En aquest període de cinc mesos es funcionava així: els quinze dies inicials no cobraves i tot seguit et feien un contracte de tres mesos -corresponent al període de funcions- i s’ha acabat el bròquil. I el sou justet. 

Quan vaig entrar el 1956 cada ballarina havia de disposar de sabates d’espanyol de color negre, un tutú blanc curt i les sabatilles (que pagàvem nosaltres, naturalment), tot propietat de cadascuna. Recordo que en aquell període inicial, entre 1956 i 1960 aproximadament, el vestuari ens el facilitava el Teatre i era de mala qualitat: a casa la mare me’l rentava i me’l planxava. Impensable avui dia!!!!

La mare va ser un  suport impagable tant per a la meva germana com per a mi en la nostra carrera artística -cal recordar que, com a sastressa amb mans d’or que era, va confeccionar molts dels vestits lluïts pel Ballet del Liceu.

*>*El mestre Magriñá. Què ens expliques? Com va influir en la teva carrera professional i personal? … i la senyora Conchita ?

La senyora Conxita era una molt bona professional, una persona que exercia un gran control, molt disciplinada, que amb el Mestre s’avenia perfectament, bon músic,  i que jo crec que el que millor la defineix és dir que era una gran facilitadora: la recordo amb afecte. 

Del Mestre Magrinyà? Què puc dir que no sapigueu ja? 

El Mestre m’ho ha donat tot a la vida, tant a la professional com la privada, ha estat com un pare per a mi (penseu que ell em va dur a l’altar quan em vaig casar el 1969), com el meu Pigmalió. 

La meva relació amb el Mestre Magrinyà, va iniciar-se el 1955 i va durar fins a la seva desaparició, l’any 1995. 40 anys intensos i que donen molt de sí! El Mestre em va facilitar les eines per a fer-me com a artista. Ell em va permetre descobrir i estimar la pintura, la música clàssica, l’art en general; vaja, em va descobrir tot un món. Si un era una persona receptiva que estava  en constant “actitud esponja/ulls i oïdes ben obertes” del Mestre en podies treure moltes coses; i són coses que encara disfruto. Suposo que hi va haver una empatia immediata, malgrat la diferència d’edat: si ell es posava nerviós jo el feia riure i el calmava. 

Des dels 13 anys jo estava tot el sant dia al costat del Mestre, tant per les lliçons (a l’Institut i a l’estudi del carrer Petritxol) com per a assumptes personals que pogués haver. El Mestre m’encomanava sovint gestions: “Asunción, ves al Liceu a recollir això; Asunción, ves a X a pagar allò altre”; no hi havia aturador!. Jo l’entenia i ell m’entenia a mi, cosa que no passa sovint. Clar, el meu creixement artístic va anar lligat colze a colze amb la figura del Mestre i, amb el pas dels anys, vaig arribar a ser ajudant seva al Liceu, un període preciós -el de l’ajudantia- que s’havia encetat tot just quan amb l’Alfons Rovira vam ser nomenats Ballarins Estrella de la companyia (l’Alfons després marxaria a Gelsenkirchen). El 1977 el Mestre va decidir jubilar-se, per la qual cosa l’empresari liceista de llavors, Joan Antoni Pamias, em va proposar continuar amb la tasca del Mestre per òbvies conseqüències d’evolució i relleu naturals, una tasca concentrada sobretot en les òperes i en donar classes, de ‘répetiteur’. 

Aquell 1977, quan va plegar, tot estant a l’estudi un dia el Mestre em va dir: “Això per a mi és un santuari. Si vols portar-ho tu, Asunción, per mi perfecte, si no tanco”. I vaig acceptar el repte, un repte ben generós. Amb l’assessorament de l’Isidre, l’enyorat germà del Mestre i el contrapunt racional perfecte al seu tarannà artístic, vam formalitzar el ‘traspàs de poders’. 

Aquells primers anys el Fernando Lizundia, gran amic molt enyorat, també, va codirigir amb mi l’estudi. No me n’he penedit mai i encara continuo, animada i enèrgica, molt feliç de poder llançar un petó al Mestre cada matí quan arribo a l’estudi.

Gràcies eternes, estimat Mestre!

*>* Quan es va cremar el Liceu, es va decidir renovar el Cor i l’Orquestra, en canvi, el Ballet va desapareixer….

Quan el Liceu va patir l’incendi de 1994 nosaltres ja estàvem fora des de 1988: una vertadera pena pel Teatre. Nosaltres, com a ballarins, ja feia temps que havíem patit el dol: els darrers anys van ser complicats. Teníem l’esperança que amb el nou teatre es pensés en el ballet, per pura  justícia amb el passat gloriós que el Liceu havia viscut, atesa la tradició i afició que hi havia pel ballet. Malauradament no va ser així: en l’antic Liceu teníem aquella sala d’assaig del soterrani, sense llum natural, plena de pols i humitat… però el ballet tenia sala pròpia. En el nou Liceu reinaugurat el 1999 no n’hi ha. Curiós, oi?

[Gràcies al moviment “per la dansa al Liceu” sortit de l’Associació de Professionals de la Dansa just després de cremar-se, amb l’ambició de la recuperació del Ballet al Teatre, i després de molta lluita, es va aconseguir  que la Sala Mestre Cabanes, que en un principi va ser creada com a magatzem d’escenografies,  fos adaptada per practicar la dansa: el terra, les barres, els miralls, el piano. La llástima és que això només va ser significatiu i no va anar més lluny, com es volia, perquè en l’actualitat s’hi fa de tot, assaigs de cor i orquestra, muntatge d’escenografies per l’assaig escènic i de tant en tant, hi treballa la companyia de dansa convidada per la temporada] 

*>* Paral·lelament, vas estudiar o treballar en d’altres llocs?

Durant la meva carrera he tingut vincles fora del Liceu a l’estranger que m’han servit moltíssim per a la meva tasca, tant per la qüestió estrictament dansística com pel lideratge que la meva posició demanava, això és molt important. Experiències com les viscudes perfeccionant-me a Colònia -durant el període en què era Ballarina Estrella-, ballant per a la televisió de Varsòvia, treballant amb personalitats com Héctor Zaraspe, Edith Thampsen o Clostand, muntant les coreografies de “Carmen” per a l’Opera de Marsella (amb Pedro Consuegra) i de “Rigoletto” a Dallas (amb el privilegi de fer també d’ajudant de direcció del regista, que era el meu estimat cunyat Sesto Bruscantini, artista genial), aquestes experiències m’han enfortit de valent  i han estat escoles insustituïbles per a mi, al mateix temps que m’han permès tenir una visió ampla que va més enllà del món local de l’estudi i del Liceu; això sí, mantenint sempre en tot moment l’esperit Magrinyà. Com deia abans, la meva posició requereix un lideratge on perseverància i autoestima en el seu punt just  són elements imprescindibles: quan imparteixes una classe no pots encasellar-te en la comoditat, cal tenir imaginació i que tots els implicats siguin gent desperta. 

*>* Ens expliques algunes anécdotes  que recordis del teu pas pel Gran Teatre del Liceu.

En el decurs de l’entrevista n’he esmentat algunes. 

Més que anècdota, sí que voldria compartir un moment màgic de la meva carrera al Liceu i que no oblidaré mai perquè probablement sigui un dels punts àlgids en la meva trajectòria (si no el més)  on la comunió entre música, coreografia, argument i intèrprets era total i absoluta: el pas a dos del ballet “The duel” (presentat com “El combate”) amb música de Raffaello de Banfield, ‘mano a mano’ amb l’Alfons Rovira. El propi de Banfield va presenciar l’estrena, el 1967: en acabar tot saludant-nos a l’escenari plorava de l’emoció. La meva llarga cabellera vermella va ser l’aliada perfecta en aquell somni.

*>* moltes i moltes gràcies Assumpció, per haver acceptat formar part d’aquesta recerca i per haver compartit el relat d’una vida artística tan intensa. 

Nosaltres, els que varem viure al teu costat i vàrem ser testimonis de tot plegat, seguim admirant i respectant la teva professionalitat, dedicació absoluta i perseverança.

Escriu un llibre, Marisún!! 

Entrevista realitzada el 7 d’octubre  del 2020, a Barcelona.

Margarita Cabero Moré


caberomore@gmail.com