Memòries d'un altre temps


Recull biogràfic dels ballarins del Gran Teatre del Liceu, 1933-1967


  • Margarita Cabero Moré

    Gran part de la meva vida professional ha estat lligada a la meva vocació, la dansa. Mitjançant els petits resultats que hom pot obtenir en les grans lluites que de,ama aquesta exigent professió, m’he sentit recompensada i alimentada per no perdre mai la il·lusió que m’acompanya des del primer dia, quan vaig veure ballar El llac dels cignes a Margot Fontain i Rudolf Nureyev, al Gran Teatre del Liceu.

    Aquell vespre del 1964, amb set anys acabats de complir, va néixer l’essència de la meva ànima de ballarina, i uns quants anys després, feia realitat el meu somni de debutar en aquell mateix escenari.

    El meu recorregut ha estat modest, però intens. La meva dedicació a l’ensenyament ha estat acompanyada, constantment, d’un impuls de reivindicació irrefrenable a favor de la promoció i divulgació de la dansa, un mon certament desconegut i injustament menyspreat en la nostra societat i en la voluntat econòmica, política i cultural del nostre país. Després d’impulsar i guiar tot un seguit d’ accions, moltes d’elles amb l’objectiu d’aconseguir una Companyia de Dansa Estable al Gran Teatre del Liceu, l’encàrrec del Sr. Ramón Oller, llavors director del Conservatori Professional de Dansa de l’Institut del Teatre de Barcelona, em va impulsar a portar a terme aquesta recerca històrica que ha estat possible, per una banda, gràcies a la col·laboració de totes les persones entrevistades, i per l’altra, al suport rebut del Departament de Serveis Culturals i del Departament d’audiovisuals de l’Institut del Teatre. A tots ells els estic enormement agraïda.

    IMG 0270

    Ballarina de la Companyia de Dansa del Gran Teatre del Liceu ( 1971-1973)

    Professora de dansa clàssica al departament de dansa i coreografia de l’Institut del Teatre de Barcelona (1985 – 2009)
    Coordinadora acadèmica (1996-1999) / Coordinadora d’activitats artístiques ( 2006 -2008)

    Adjunta al Departament de Serveis Culturals de l’Institut del Teatre amb l’encàrrec de la recerca històrica sobre els ballarins del Gran Teatre del Liceu. ( 2009 – 2012)

    Mànager del COR VIVALDI-Petits cantors de Catalunya. Gestió i promoció. (a partir de 2011)

  • L’any 2007, el senyor Ramon Oller, llavors director del Conservatori Professional de Dansa de L’Institut del Teatre de Barcelona, em va posa a les mans un encàrrec molt especial: organitzar un homenatge a tots els ex- ballarins del Liceu, oblidats inexplicablement per l’esdevenir de la història. Aquesta tasca va ser l’espurna que va encendre la necessitat vital d’emprendre un treball de recerca històrica per aconseguir la documentació escrita i testimonial de tota una època soterrada.

    En presentar aquesta iniciativa al Departament de Serveis Culturals de l’Institut del Teatre vaig rebre el suport incondicional del que era el seu director en aquells moments, el Sr. Jaume Melendres. Des de les hores, aquest projecte va passar a formar part del conjunt de treballs de recerca del Departament, duts a terme per professors titulars de l’Institut del Teatre.

    La recerca ha estat feta en dos formats diferents i els dos es complementen mútuament. La part escrita és el recull de 25 entrevistes amb 34 protagonistes, tots ells ex-ballarins del Ballet del Gran Teatre del Liceu entre l’any 1933 i fins el 1974, amb tot de documents gràfics que els ex-ballarins, amb absoluta generositat m’han fet arribar. Per altra banda i aprofitant l’avinentesa que el seus testimonis han estat presencials, les entrevistes també s’han enregistrat en format de vídeo. És justament en aquestes imatges on es descobreix la seva passió sense reserves. Sabrem la seva pròpia història, les seves experiències i els records no escrits i entranyables, que de segur no deixaran de sorprendre’ns.

    En totes i cada una de les entrevistes hi ha una gran i inusual energia positiva, que, tot i que dels records ja han passat molts anys, els protagonistes mantenen amb la mateixa intensitat de quan eren adolescents i descobrien la seva vocació. Una vocació verdadera, neta i saludablement obsessiva.
    De les seves paraules dedicades a rememorar el seu pas pel Teatre es desprèn, encara ara, les ganes per ballar. No van conèixer cap entrebanc que fos digne de ser considerat un impediment per fer allò que volien fer: ballar a tota hora.

    És divertit i entranyable alhora, escoltar com les mancances que patien en el dia a dia, que n’hi havien moltes, eren pura rutina que calia solucionar de la millor manera possible. Així, a més a més de ballarí, tothom era un potencial perruquer, maquillador plàstic, sastre, modista, maquinista… De tots ells podria dir que son persones amb molt temperament, cadascú amb el seu estil propi, però amb alguns trets característics que els marca profundament en la seva essència, i que els fa a tots ells afins.

    Comparteixen de manera radical la veneració que tenien i encara tenen pel seu mestre, ballarí estrella del Teatre del Liceu, fundador, director i coreògraf del Ballet del Gran Teatre del Liceu al llarg de més de quaranta anys, Joan Magrinyà. -El mestre no ens ensenyava passos…. Ens ensenyava a ballar…. A moure’ns amb estil i elegància…. Sabíem fer de tot: clàssic, espanyol, escola bolera… i en el folklore, tant fèiem una muñeira com una sevillana!! Ho ballàvem tot”.

    Aquesta és una altra característica dels components del Ballet del Liceu. Ballarins inter-disciplinars, capaços d’interpretar el que se’ls presentés al davant. Com un ritual, les nouvingudes més petites, exultants d’energia i plenes d’expectatives, començaven ballant “la dansa dels Negrets” de l’òpera Aida, a manera de bateig. Tot seguit, les nombroses coreografies d’en Joan Magrinyà, totes plenes de complicats moviments d’espai i velocitat. Col·laboracions internacionals amb d’altres companyies com la “Internacional cine ballet” dels Estats Units l’any 1966, amb una producció cinematogràfica de Coppelia, per posar un exemple. Capaços també, d’adaptar-se als nous temps, quan per necessitat obvia d’evolució, i guiats pel tan estimat i malauradament desaparegut, Alfons Rovira*, van atrevir-se amb la llavors nova i d’avantguarda, tècnica Matt Mattox*.

    Monllor032
    Monllor006(1)
    Elena Bonet006

    Únics i pioners. Així és com ells és defineixen, amb una expressió d’ autèntic orgull professional. Anàvem fent l’Espanya en els atabalats i atribolats tours, i cito textualment: “allà on ballàvem els ensenyàvem què era això del ballet, ni a Madrid el coneixien….. allà només es ballava l’espanyol, però el clàssic, el que se’n diu clàssic, el fèiem nosaltres!”.
    Era també el Ballet del Gran Teatre del Liceu el que omplia les òperes de les temporades de Bilbao i Oviedo, any darrera any, comptant amb l’absoluta abnegació i total entrega dels seus components.

    Vull destacar que la immensa majoria dels ex-ballarins del Liceu han consagrat la seva vida a la dansa, uns d’una manera i els altres d’un altra, però això si, tots escampant la llavor que Joan Magriña va plantar en cada un d’ells, una llavor plena d’empenta i amor per la dansa que va créixer transformant-se en un arbre immens.

    El recorregut del Ballet del Liceu s’acaba, definitivament i curiosament, en el moment en que el Teatre passa a mans institucionals i esdevé un ens públic al 1980. No descarto la idea de seguir investigant i proporcionar el testimoni de tot un seguit nombrós de exballarins que van viure la última època, guiats de la mà, l’experiència i la saviesa d’Assumpció Aguadé, l’hereva del llegat de Joan Magrinyà.

    Aquest testimoniatge d’una història mai explicada, ha estat feta des de:
    L’admiració profunda cap els que, en uns temps plens de dificultats, van ser capaços de ser el que volien ser: ballarins.
    El respecte al qui va ser el mestre i el guia de molts, en Joan Magrinyà.
    La tendresa dels meus records personals dins el Coliseu de les Rambles, viscuts de manera intensa i que formen una petita part del tot: la Història de la Dansa al Gran Teatre del Liceu, una història verídica malgrat la insistent negació d’alguns…

  • El que ens fa diferents de la resta d’artistes és que nosaltres, els ballarins, som el nostre instrument. No som ni fusta ni metall ni paper ni pedra tova, el nostre cos és el nostre descobriment, el nostre mitjà i l’essència del nostre art. L’hem d’afinar cada dia, i no ens en podem desempallegar d’ell ni quan dormim. Tampoc ho voldríem de cap altra manera, perquè el ballarí ho és en cos i ànima, inseparables.

    Després d’escoltar un darrera l’altre tots els protagonistes d’aquest recull de vides, m’emporto una sensació de plenitud i satisfacció i només puc que alegrar-me’n d’haver insistit i perseverat en el que en un principi només va ser un encàrrec anecdòtic i simpàtic, durant la meva tasca com a coordinadora d’activitats artístiques del Conservatori de dansa de l’Institut del Teatre de Barcelona.

    Em sento privilegiada pel fet d’haver fet una recerca històrica comptant, encara, amb el testimoni viu dels protagonistes que, mitjançant els seus relats m’ han obsequiat amb l’experiència de la seva vida. Una existència dedicada, viscuda, patida i gaudida dins les parets del Gran Teatre del Liceu, i acompanyats tots ells de la mà del “Mestre”, en Joan Magrinyà.

    No podria acabar de cap altra manera que elogiant totes aquelles persones que en el seu moment van formar part del Ballet del Liceu. El meu sentiment és de profunda admiració i respecte. La seva intervenció en la historia ha resultat del tot imprescindible. Sense ells i el seu “ahir” el nostre “avui” no seria el mateix, malgrat que cap d’ells accepti sense crítica la nostra actualitat i tots pensin que n’esperaven molt més de la llavor que van plantar.

    Amb aquest document agafo el testimoni de la seva reivindicació, justa i innegable. Ells fonamenten una part de la historia de la dansa al nostre país, massa vegades oblidada i obviada. Tot fent memòria d’un altre temps, posen en evidència les veus que, en les últimes decades , no han trobat millor ocupació que posar terra sobre d’una tradició indiscutible: ELLS, VAN EXISTIR!

  • Dedico aquest treball a la gent que estimo, però molt especialment, a la meva mare Francesca Moré.
    Pel seu suport incondicional i per la fe que des de sempre ha demostrat en les meves possibilitats.

    A l’Òscar Boada, per les injeccions de confiança, suport moral i suport emocional. Per haver-me inculcat amb fervor la dita “ vincit preseverantia”, i sobre tot, sobre tot, pel seu amor incondicional.

    Al pare, Candido Cabero, per la seva inducció constant a l’optimisme i al pracmatisme.

    Als meus fills, Arnau i Heura, per creure en mi sense reserves i animar-me constantment.

    ===

    A Ramón Oller per haver encetat la idea.

    A Jaume Melendres , Anna Valls i Mercè Saumell per la confiança i el suport professional.

    A Francesca Alaminos i Elisenda Castell per la seva humanitat.

    A Montserrat Lloret per la infinitat de consultes contestades

    A tots els entrevistats, especialmente a la Carme Cavaller per la seva generositat i el seu entusiasme.

    A tots aquells que m’han fet les coses difícils, propiciant sense saber-ho, que trobés el meu camí.

  • Idea, direcció i edició del treball de recerca, Margarita Cabero

    Assessor i producció del treball de recerca: Departament de Serveis Culturals de l’Institut del Teatre.

    Assessor de textos i estil : Lluis Hansen

    Revisió de marcatges i índex de les entrevistes: Ariadna Pié

    Enregistrament d’imatges : Departament d’audiovisuals de l’Institut del Teatre

    Edició d’imatges: Marc Montañés

    Realització del vídeo: Aritz Unzalu

    Realització de la página web: Efrén Bayarri

Margarita Cabero Moré


caberomore@gmail.com